Propera parada

Faltaven vint-i-cinc minuts per a les 8 de la matinada quan vas tancar la porta de casa darrere teua. Baixares les escales precipitadament i abans que acabares de posar-te la jaqueta et vas veure abocada al fred del carrer en ple Desembre. Per sort o per desgràcia l'entrada del metro està tocant l'edifici i no vas haver de patir massa per arribar-hi.

Una vegada ja tenies el ticket validat, vas baixar les escales mig corrent, com sempre, per por a perdre el metro. Però no, encara quedaven dos minuts i vint-i-set segons que se't van fer eterns. Et vas dedicar a mirar el rellotge amb neguit, amb la seguretat que faries tard, i a preguntar-te si a aquelles hores el metro hi seria ple o podries seure, ja que el teu era un viatge llarg.

En arribar el metro, a l'andana ja no hi cabia ningú i la gent es va precipitar a l'interior del tren per les diferents portes, sense fer cas dels rètols de "deixen sortir abans d'entrar" i ocupant cada racó dels vagons. Tu et vas quedar de peu i, com sempre, amb la música posada i un aire absent, vas començar a regirar els rostres de tots aquells que t'envoltaven. Tots semblaven tenir històries més o menys interessants al darrere, i les vas voler saber totes. Vas conèixer tanta gent en aquell metro que et costa recordar els noms i els oficis, les vides de cada subjecte que, tot i que fos només per un instant ínfim, va formar part de tu.

A totes les parades hi havia desenes de persones noves que pujaven i cridaven la teua atenció. No estaven allà per tu, però alguna força major (parla de destí, si et sembla bé, o inventat un nom nou que per a tu signifique alguna cosa) els havia empentat cap allà, els havia fet caminar més espai o amb més pressa i arribar en l'instant just en que el teu metro parava a les seues estacions.

De la mateixa manera, la gent baixava en cada parada, i passaven a ser esquenes allunyant-se per obscurs i enrevessats túnels subterranis. Poc a poc, el metro es va anar buidant. Fins i tot van quedar lliures alguns seients i vas seure, esgotada i amb la sensació d'haver viscut tota una vida, quan només portaves una quarta part del viatge.

En arribar a la teua parada, només hi quedaves tu. Una veu anònima anuncià el final del trajecte, i no et va quedar més remei que baixar, tot i que aquell metro et va semblar, momentàniament, el lloc més confortable del món.

I de nou a l'andana, sense saber quina sortida agafar i sense metro en direcció de tornada, només vas poder pensar què havies fet malament, en quina parada vas errar exactament, per a arribar tan assoles al final.

Bondad de Atón

Y allí estábamos, mirándonos a los ojos, fijamente, sin pestañear. Y tuve la sensación de que el mundo se detenía.

Sus labios rojos, esculpidos en piedra, parecían susurrar los versos más románticos del mundo. Por un instante quise besarla, sin importar quien nos estuviera observando. Su piel lisa y brillante me invitaba a hacer locuras; esa piel color bronce, tan fría y a la vez tan cálida. Las suaves líneas que dibujaba su cuello, el pelo adornado con aquella llamativa corona, los pómulos firmes y a la vez tan tulgentes...

¡Todo en ella parecía tan sobrio...! Y sin embargo había algo en sus ojos que me inundaba el pecho, entrando desde la nariz y helándome los pulmones, llenándome de deseo. Y es que sus ojos eran cristales ardiendo, minerales pulidos a fin de provocar tal efecto en el espectador de tan bello paisaje. Y allí, embobado, embebido en su mirada, no pude dejar de mirarla.

Al cabo de un tiempo, no sé si cinco minutos, puede que cinco horas, decidido a dejarme llevar por mis instintos, di un paso hacia ella, tambaleante. En el preciso instante en que acercaba mi boca a la suya, y me disponía sujetar su cabeza entre mis manos, alguien se abalanzó sobre mi, alejándome de mi amada.

Desperté de repente, rodeado de manos uniformadas que me avisaban de que iban a cerrar el museo, y de que sería mejor que me fuera. Recogí mi abrigo del ropero y me dispuse a volver al frío berlinés, que me rodeó con sus garras heladas y me robó el poco calor que me quedaba, el que no se había quedado ella.

Una sensació semblant

Com quan despertes pel matí al teu llit, coberta fins al nas amb les mantes, i desitjaries no haver de sortir d'allà mai. Escoltes el silenci rere la finestra: dels carrers sense posar, de la gent que encara dorm; i juraries fins i tot escoltar el fred, el vent gelat trencant la pau i la humitat adherint-se a les finestres.

Com quan, després d'uns moments de reflexió, l'obligació et venç i t'incorpores, encara tapada fins al coll, i fas una inspiració ben forta que et plena els pulmons de l'aire tebi que sura al teu voltant. I aguantes l'aire, assaborint el moment, fent com si pogués durar per a sempre; desitjant que no s'acabe mai, que es pare el temps i es torne eterna la sensació.

I en un instant de responsabilitat que no saps ben bé d'on ha eixit, et destapes i treus les cames del llit, i en tocar el terra amb els peus et ve un calfred, i se t'estarrufa la pell i se't posen durs els mugrons, i comences a tremolar, notant com el teu calor corporal s'enlaira ben lluny. I creues els braços i tremoles descontroladament, maleint el rampeig de mala consciència que t'ha portat a alçar-te.

Com quan en alçar-te et notes el cos estrany, aliè, i t'estires, ara un braç, ara una cama i després l'altra, i les articulacions ressonen després d'una llarga nit de son plaent que no pots deixar d'enyorar.

Com si em despertara després d'haver dormit al teu costat tota la vida i tu no hi fores allà. Com si hagueres marxat deixant-me l'ànima glaçada. Com una poalada d'aigua freda a sobre.

26/10/2011

Recorde que, quan era una xiqueta, la mare em feia un seguit d'advertències, sempre les mateixes, més o menys necessàries. D'un temps ençà m'ha vingut al cap una de les més recurrents i encertades: "no faces això o cauràs".

Els xiquets són entremaliats per natura i a això calia sumar-li la meua costum de caure fins i tot quan estava asseguda i lluir a tothora una col·lecció de blaus, bonys i ferides per tot el cos. A més de ser maldestre de mena, era molt cabuda, i davant les seues advertències contestava amb evasives: "aquesta vegada no cauré", "sempre estàs igual" i, la meua preferida, "l'última vegada i pare". Finalment, jo acabava al terra, o l'aigua, depenent del context, plorant com una descosida i demanant guariment.

Amb el temps he guanyat equilibri i seny, i les caigudes han minvat (que no desaparegut). Tot i això, he estat pensant en aquells avisos. Ma mare m'ho deia, segura del que esdevindria si no feia cas, i jo, tot i saber-ho, feia la meua i m'estavellava contra quelcom.

La vida de vegades té aquestes coses. Et fa saber les conseqüències que tindrà una acció i, nosaltres, tan humans, tan imbècils, no en fem cas i ens deixem anar, només esperant el colp, com si fórem xiquets.

Ara em plantege que, davant aquestes advertències premonitòries, deuríem utilitzar la nostra suposada intel·ligència emocional per a sortir del problema abans d'acabar fets mistos.

Després, estirada al llit pensant en tu, recorde que, tot i els avisos, la mare no em va impedir caure i tots eixos bacs ja formen part del que vaig ser. De vegades, supose, cal llençar-se, encara que només siga per gaudir de la caiguda.

Decisions transcendentals

Em trobava en una situació especialment tensa. Havia de prendre una decisió que ho canviaria tot. De fet, el meu futur immediat depenia del que respongués a aquella pregunta.

Un allau de records em va caure a sobre. Totes les meues equivocacions passades se'm van presentar com un presagi del que m'esperava. Em va envair la por i vaig voler fugir.

Tot i això, em vaig quedar allà clavada, al mig de tota aquella gent i sense saber quina era la resposta encertada. Vaig notar desenes d'ulls clavats al meu clatell i la impaciència i els xiuxiuejos dels qui m'envoltaven i esperaven. Feia una calor insuportable, se'm va assecar la boca, em picaven els ulls i em suaven les mans.

Em va semblar, de sobte, que em trobava al plató de "¿Quién quiere ser millonario?" amb en Sobera mirant-me al ulls i recordant-me les implicacions d'una errada. Vaig voler utilitzar un comodí, potser el de la "llamada" per a telefonar a la mare, que sempre m'ha sabut aconsellar en els moments difícils.

Aleshores, en el moment precís en que Sobera feia broma sobre la meua evident perplexitat davant la pregunta, una veu em va fer tornar a la realitat. Era la dependenta del cinema que, amb un notable mosqueig, em deia: "Bueno, ¿Qué? ¿Palomitas dulces o saladas?".

Irritabilitat

Els crits innecessaris. El regust amarg del café a la boca. La gent que es magreja en públic. Els e-mails de publicitat des-interessants. El semàfor de casa en roig. Haver de fer cues eternes per a pagar una llauna de coca-cola. L'oli que salta en fregir un ou. Beure aigua freda després de mastegar xiclet de menta. El metro ple. Tenir son i no poder dormir. Equivocar-te al final d'un treball a mà i haver de repetir-ho tot. Els missatges i cridades de la companyia telefònica. Els desodorants roll-on. Les veus excessivament agudes. Les crispetes cremades. La gent que porta la música al mòbil sense auriculars. Els matins amb mal de cap. El cabell d'àngel a les ensaïmades. La gent que no té cap pressa quan tu la tens. L'últim glop d'una cervesa. Els calaixos que costen d'obrir. Estendre i que ploga. Els silencis incòmodes. Els sucs de taronja de tetra brick. Les fonts al sol d'on surt aigua calenta. Les colònies massa fortes (o un excés de colònia). Els caramels de les carrosses de l'any anterior. La gent que parla al cinema. Els finals oberts. Que el mòbil sone per a avisar que quasi no té bateria. La fortor a pixum dels carrerons. Les ensalades amb fruits secs. Vent a la platja.

Una mancança ens fa més pesats.

"Més greus, més lents..."

Tot i que només era Octubre, per la nit ja es deixava entreveure que l'hivern seria cru.
Va pujar les escales de marbre que portaven al terrat. Notava el fred als peus descalços i la pell dels braços estarrufada. Quan va obrir l'última porta, un calfred li va recórrer el cos i va començar a tremolar. "No és por", va ressonar una veu dintre seu, "no has de tindre por, ets lleugera com una ploma".

En apropar-se a la barana, la brisa nocturna li va acaronar els cabells. Els portava curts, molt més curts que quan l'havien ingressada. També tenia el rostre diferent, molt més fi, més pàl·lid, i fins i tot la mirada li havia canviat: tenia els ulls constantment brillants d'un color blau més fosc del normal.

Als seus peus s'estenia la ciutat dormida, tot de fanals il·luminant la nit, tot d'edificis amb llum a algunes finestres. Per un moment es va preguntar si algú se n'adonaria del que havia fet. Si, en obrir el periòdic i llegir l'encapçalament de la noticia seguirien endavant o passarien la pàgina.

Es va estar allà, plantada al límit entre el terra i el no-res durant, aproximadament, dues hores. Va repassar mentalment els seus 26 anys d'existència. Li haguera agradat tindre una llibreta, per a poder fer una llista amb tot allò que volia fer i no havia fet mai, i una altra amb tot allò que va fer quan no volia. Un parell de voltes no va poder evitar posar-se a plorar. Pensar en les conseqüències d'allò que no va ser però podia haver sigut la feia sentir xicoteta, més encara quan se'n recordava de la nit anterior al seu ingrés.

Quan va considerar-se preparada va alçar la vista al cel i va pensar que havia escollit una nit meravellosa, ja que, tot i la contaminació lumínica, s'intuïen els estels, milers i milers, poblant la nit. Uns segons abans de llençar-se al buit, va saber que no funcionaria, però no es va fer enrere. I mentre queia, irremeiablement, cap al dur asfalt del pàrquing C, va saber que havia trobat l'eixida, no la que volia ni esperava, però una eixida, al cap i a la fi.

Va ser la persona més lleugera al món durant uns instants imprecisos, i va somriure en recordar com de pesada s'havia arribat a sentir.

Un entre tants...

“D'aquella vesprada de parlar en públic, amb eixa alegria de celebració de la lectura, de riure's una mica d'un mateix, de compartir almenys això amb aquella gent que no conec ni coneixeré mai, recorde una mirada. Ella seia al mig d'aquella classe d'universitat. Recorde, no he pogut oblidar, l'ardor en aquella manera de mirar. El que els seus ulls deien o no, és cosa que em quedaré per a mi. Fou un regal, i els regals no es comparteixen. En acabar aquella conferència no es va quedar. Ni signar el llibre, ni un cafè. La realitat desmesurada de sense ser destí inscriure's com si fos destí. Quan em mirava em vaig sentir d'una certa manera, després, com quasi sempre que hom fa aquestes coses, em vaig sentir ridícul. Ara sent una certa nostàlgia d'aquells ulls, em vaig quedar sense poder dir-li la paraula que més sentit hagués tingut. Em vaig quedar sense haver-li pogut dir "gràcies".”

Salvador Iborra Mallol (1978 - 2011)
Poeta valencià

"Corro perquè ja arribe el lloc on hem d'arribar"

Plovia. Plovia molt, moltíssim. Plovia com mai havies vist ploure en els 20 anys que portaves al món. No portaves paraigües, anaves amb màniga curta, pantalons vaquers i sandàlies, unes sandàlies de colors que t'havies comprat abans de l'estiu.

Plovia i no feies més que córrer, i les sandàlies banyades et feien esvarar-te i la camiseta se't pegava al cos. Centenars de gotes d'aigua s'esvaraven pels teus braços, d'altres et queien directament als ulls, com si d'una mena de col·liri es tractara (tant de bo haguera resultat curatiu, el col·liri). Els pantalons cada vegada pesaven més, i et xafaves la vorera mig trencada i plena de fang.

Pel carrer veies gent, sense rostre, i amb paraigües, tots de colors, uns amb dibuixos, d'altres transparents. Ningú semblava fixar-se en tu, que no paraves de córrer, que t'esvaraves i quedaves asseguda a terra durant uns segons, abans de ser conscient de la caiguda i tornar a alçar-te. Tothom semblava content, tot i la pluja torrencial; tothom reia i passejava animat. Semblava que sabien on anaven però no tenien presa per arribar.

En passar per davant d'una boca de metro, un calor apegalós pujava des del fons de les escales i s'escoltava el soroll de les vies i el xivarri de la gent. La idea d'agafar una drecera resultava molt temptadora, però tot i això no vas abaixar. "Els camins s'han de recórrer sencers, mirant cap endavant, sense oblidar el que hi ha enrere, i sobre tot sense perdre't res". Les paraules ressonaren al teu cap i et feren tremolar el cor, semblaven massa llunyanes, tot i que no feia més d'un mes que les havies escoltades.

Vas haver de creuar una carretera, ampla i amb molts carrils, tot de cotxes d'un costat cap a l'altre, sense cap semàfor (o potser si que n'hi havia semàfors?). En començar a creuar, les cames et van flaquejar i vas caure de genolls al terra, just damunt d'un toll d'aigua que et cobria la part inferior de les cames. Vas enfonsar les mans al fang del fons i vas començar a plorar, sense fer soroll, i les teues llàgrimes es confonien amb la pluja, que seguia caient, cada cop més dura, com si l'hagueres feta enfadar i aquell fóra el teu castic.

Estant allà, asseguda a un toll al bell mig de la carretera, un home es va apropar a tu. Portava els cabells i la barba curts. Somreia de manera familiar, no només amb la boca, sinó també amb els ulls verds. No portava paraigües, però semblava totalment sec.
- Vols que t'ajude? És quasi un miracle que cap cotxe t'haja passat pel damunt. - Aleshores et va estendre la mà i aquella veu va ressonar de nou dintre el teu cap.
- Els camins s'han de recórrer assoles, afrontant cada situació difícil com si fóra la primera, però sense oblidar que mai no serà l'última".
- Que tingues sort, doncs. Ja veig que no ha sigut cap miracle.

En allunyar-se et vas alçar, amb les cames tremolant i completament enfangada. Un cotxe va passar fregant-te, just per damunt del toll, i et va banyar sencera. Ja no ploraves, però, sinó que somreies amb aire distret mentre acabaves de creuar aquell carrer, pensant que potser l'endemà ja faria sol.

Volver

Llevaba años alejada de aquel lugar, aunque me daba la impresión de que sólo habían sido unos pocos meses. A medida que el avión tomaba tierra notaba una sensación subiéndome por las entrañas y, aun hoy, no puedo diferenciar si se trataba de uno de mis habituales mareos o eran los recuerdos que se arremolinaban en la boca de mi estómago.

Después de recoger mi equipaje y salir del aeropuerto tomé un taxi. Recité la dirección de memoria y me sorprendió recordarla todavía. El taxista frunció el ceño y me espetó un incrédulo - “¿Está segura?” “Sí, lo estoy” - aunque cuando encendió el motor una duda asomó en mis ojos.  Aparté mi mente de mi destino y me dediqué a pensar en aquello que había dejado atrás momentáneamente. Ya lo echaba de menos y estaba segura de que la sensación iba a ir en aumento.

Cuando entramos en el pueblo no pude dilatar más el reencuentro y miré por la ventana. Se me heló el corazón ante tal espectáculo. Había coches abandonados, con las ventanas rotas y las puertas abiertas, aparcados de cualquier manera en cada calle. Las aceras llenas de basura, los escaparates rotos y vacíos y los edificios en ruinas me hicieron volver a otra época. Cuando llegamos a la dirección el taxista, atemorizado, no quiso bajar del coche y aceleró tan pronto le di el dinero. El sonido del motor se perdió calle abajo y todo quedó sumido en el más espeso de los silencios.

Al subir a casa, dejé la maleta donde antes había habido una pequeña cocina. Casi no pude contener las lágrimas al encontrar todo lo que me había rodeado durante tanto tiempo destrozado. El polvo se amontonaba en los rincones y el suelo se me aparecía lleno de cojines hechos jirones, libros arrancados de sus estanterías y pedazos de lo que antaño fue un precioso juego de té azul y blanco con el que solía jugar a escondidas cuando era pequeña.

Fue fácil dejar atrás aquella casa, puesto que no se parecía en nada a lo que yo recordaba, y emprender el camino hacia el puerto, en el que tantas veces me había sentado a admirar el mar que había considerado mío. Al llegar allí, el paisaje me resultó menos desolador que el resto del pueblo. Todo parecía en calma y pensé que era lo único que no había cambiado tanto.

Me senté en las rocas, como había hecho tantas veces antes, y recordé los años pasados allí, con esas rocas, esa arena, ese mar. Lloré durante horas, no recuerdo cuantas,  y por fin me di cuenta de que aquello siempre había sido así, y lo único que había cambiado era mi visión de las cosas. 

Bipolar

Sempre m’ha semblat que tens dues personalitats diametralment oposades. Un bon dia t’alces amb un somriure als llavis i em fas veure cada detall, ínfim, que fa que el món siga meravellós. Al següent potser despertes i em deixes glaçada amb la teua indiferència per la humanitat i el teu pessimisme hiperbòlic. I no és només que pel matí mantingues els teus estats d’ànim a extrems inabastables per als demés, sinó que eixe sentiment t’acompanya tot el dia i em fas tant riure com plorar pel simple fet d’esser vius.

Aquesta mateixa bipolaritat t’acompanya a la feina i afecta els teus familiars i amics que, emporeguits, s’ho pensen dues vegades abans de dirigir-te la paraula. També ets bipolar al llit. Una nit em demanes que t’arrape, que et mossegue i que et tracte com un gos i a la següent ets tu el sàtir i jo la feble víctima dels teus martiris. Ja no sé mai si ets el mestre sever o l’alumne que ha suspès, el metge autoritari o el pacient, el lladre despietat o l’ostatge atemorit pel seu segrest.

Tot i això, el que més por em fa no són els teus canvis de rol al llit, que en el fons em diverteixen i fan que espere cada nit amb el neguit del primer dia a la panxa. El que més por em fa és que, segons el dia, també ets bipolar en allò referent a l’amor. Un dia em dius que m’estimes i posaria la mà al foc per la sinceritat de les teues paraules, però un altre... Un altre puc notar la buidor dels teus ulls mentre em parles i el desinterès per mi i tot el que em rodeja.

Crec que no ho fas de manera conscient, pense que tens por a escollir. Escollir una cosa et priva d’una altra. No pots ser optimista i pessimista a la vegada, amistós i irritable... Crec que, de la mateixa manera que no saps que t’agrada més al llit, si dominar o esser dominat, no acabes de saber si prefereixes escollir el camí de l’amabilitat i tenir una bona relació amb tothom o viure com una persona apàtica a la que la gent tracte només en cas de ser necessari. Tampoc saps si m’estimes o no.

I ara, mentre dorms, em plantege que hauré d’escollir, tard o d’hora; i t’entenc. 

De l'eufòria al desencís

La vaig veure força canviada i, tot i això, el seu aspecte havia canviat només lleugerament. Hi havia alguna cosa als seus ulls que em feia sospitar que els mesos sense contacte m'havien tornat una altra Júlia. Potser no vaig veure res als seus ulls i això va ser el que em va preocupar.

- Bon dia Júlia! Et trobes bé?
- Sí, es clar que sí! Com m'hauria de trobar? - Va somriure lleugerament, confirmant les meues sospites.
- Va, Júlia. Saps que en mi hi pots confiar. Sé que fa temps que no ens veiem, però saps que sempre estic per al que em necessites.
- No et preocupes, Carles, de veres. Tot va bé.
- Júlia, saps perfectament com de bé ens coneixem. T'has mossegat les ungles, i feia un parell d'anys que havies deixat la mania, has demanat un té, en compte del teu típic suc de préssec, i el teu somriure... No em faces parlar del teu somriure.
- Carles, no sé què vols dir! Tot està bé, no hi ha res que em preocupe. Sóc plenament feliç amb tot allò que tinc i tot allò que em falta.
- No sé per què t'encabotes en amagar-me les coses, si saps que jo t'entendria perfectament. No dic que poguera solucionar els teus problemes, però tal vegada podríem plorar-los junts. Però, es clar, t'encanta fer-te la víctima, i no contar-me res per a que em plene l'angoixa. T'agrada saber que la gent pateix per tu, i saps què et dic? Que ja n'estic ben fart de patir per tu...

En alçar-me de la cadira me'n vaig adonar que m'havia passat, però em tremolaven les mans i la veu de rabia, i no volia disculpar-me per una cosa que, sincerament, m'havia eixit del fons de l'ànima. Mentre m'allunyava amb pas ferm notava els seus ulls, inalterables, clavats a l'esquena.

I així és com els vaig perdre a tots. S'havia passat però no el culpava. Ja feia temps que m'havia tornat així d'insoportable i m'havia acostumat a les preguntes i a les no-respostes. Potser haguera sigut més fàcil explicar-ho des d'un principi, però es tractava d'un tema difícil i que a mi mateixa m'havia resultat estrany d'urant un temps. Com podia explicar-los la buidor al pit? Com havia de dir-los que jo, tan jove, tan plena de vida, i fins a fa uns mesos tan feliç, havia passat de l'eufòria per la vida al desencís del no-res?

Rebelión

Vestía ropa militar ajustada y paseaba con una vara de un lado a otro de la habitación. Las botas crujían en contacto con el suelo y por debajo de la visera de la gorra asomaban unos ojos castaños llenos de decisión. Había llegado el día. Tocaron a la puerta y ella espetó un sonoro "adelante". Entraron entonces diez o doce mujeres, uniformadas de igual modo, y formaron en el fondo de la sala.

- Bien muchachas, ha llegado el día, el día D. El momento que llevamos meses esperando. Se que ha supuesto mucho esfuerzo por parte de todas, sé que ha significado muchos sacrificios, pero hoy lo veremos recompensado. ¡Porque lo lograremos, lo vamos a conseguir! ¿Estáis de acuerdo?
- ¡Sí, capitana!
- Bien, repasemos el plan señoras. Llegaremos al lugar X a las 3 pm. Quiero a todas las unidades vigilando las salidas, no se nos puede escapar. Entonces tú, M, te acercarás por la retaguardia mientras A y B inician un acercamiento frontal. Quiero que os comuniquéis, ¿de acuerdo? La comunicación es crucial en nuestro plan. Cuando H se dirija al objetivo quiero que les deis intimidad, debe ser un momento perfecto, ¿entendido?
- ¡Sí, capitana!
- Bien chicas, ha llegado nuestro momento. Hemos ensayado mil veces, todas sabéis lo que tenéis que hacer. No me falléis ahora.

Entonces, de entre la formación, una de las chicas levantó la mano temblorosa.
- ¿Sí, M?
- Capitana, y ¿no sería mejor que se olvidara del plan y simplemente se acercara usted a hablar con él? Quiero decir... Las cosas tan premeditadas no salen bien, ya sabe...
- ¡¿Cómo te atreves a cuestionar mi método?!
De repente otra voz se alzó desde el fondo de la sala:
- Verá, capitana, la improvisación es la clave del éxito...
- ¿Y si dejara usted que surgiera de manera natural?
- Tal vez podría proponerle salir a tomar algo y entonces...
- ¡Silencio! Pero bueno, ¿quién os creéis que sois para cuestionar mis órdenes? Sabéis perfectamente el esfuerzo que he dedicado a esto, el tiempo entre mapas, calculando coordenadas y tomando tiempos, ahora no podéis hacerme esto.
- Seamos realistas... ¡No hay que buscar siempre el camino más complicado!
- Además, capitana, usted puede conquistarlo sin necesidad de tanta artimaña...

Ante este repentino alud de quejas, la capitana hizo chistar su vara contra la pared. Los murmullos cesaron y las chicas volvieron a formar.
- Está bien, cobardes, lo haré yo sola... Está visto que una ya no puede ni confiar en sí misma para hacer las cosas bien... Pero que sepáis que todo esto traerá consecuencias. A partir de ahora no volveremos a comer chocolate con almendras...
- ¡Pero capitana! No puede hacernos eso...
- ¡A callar! Y tampoco usaré esa crema hidratante que tanto os gusta. Estoy harta de que discutáis todas mis decisiones.
- ¡Pero hombre! Esto es peor que una dictadura....
- ¡A callar, he dicho!

Después, la capitana levantó su gorra, y una a una las chicas fueron desapareciendo en el interior de su cabeza.

A l'altra banda del carrer.

Estic enamorat.
Va ser fa uns mesos, quan me'n vaig anar a estudiar lluny de casa. Vaig alquilar una petita habitació a un pis per a compartir amb altres estudiants prop de la universitat.

Quan vaig entrar a la meua nova habitació, tot de baldes buides i pols acumulada pel desús, el primer que vaig fer fou obrir la finestra. I quina finestra! Estava a la paret del fons de l'habitació, enfrontada a la porta. Quan entrava es veia, tan xicoteta i amagant tant de món. L'escriptori, apegat a eixa paret, em permetia seure just al costat, i podia mirar per ella, per la meua finestra, només amb girar el cap 90º.

Pot ser penseu: "quin tipus de desequilibrat mental parlaria així d'una finestra?". Doncs bé, no estic boig, tranquils. És només que, gràcies a aqueixa finestra, he conegut a l'amor de la meua vida.

Com vos deia, vaig entrar a l'habitació per primer cop i vaig obrir la finestra. En un primer moment no vaig poder veure res; se'm vam enllumenar els ulls i durant uns segons vaig haver d'aclucar-los per acostumar-me a la nova il·luminació. Aleshores, després de la ceguera inicial, la vaig vore.

Viu a un 4rt pis de l'edifici d'enfront. Les parets de la seua habitació són d'un verd clar i al costat de la porta hi té un suro, amb fotografies i records enganxats, com ara targetes de visita, postals i entrades de concerts. Ella té els cabells foscos però de segur que té els ulls verds, encara que no m'hi he pogut fixar. Sempre porta samarretes de colors vius i té un tatuatge al muscle dret.

La conec com si portarem tota la vida junts. La veig tots els matins, quan m'alce per anar a classe, amb aquells ulls apegats per la son i caminar lent cap a la porta, i també per les nits, abans de gitar-me. L'he vista al telèfon, amb aquell dolç somriure, parlant durant hores i també he vist com fa els seus deures, amb una concentració que jo només aconseguisc quan la mire a ella.

L'he vista mil vegades despullar-se i he estat partícip de la seua indecisió a l'hora d'escollir roba. L'he vista fer l'amor amb una passió que desconeixia que poguera existir. Cada nit, quan ella apaga el seu llum, li desitge bona nit i em sorprenc imaginant el seu cos dins del llit, aquells llençols ballant entre els seus braços i cames.

Estic enamorat i no sé el seu nom. I mai he escoltat la seua veu, ni l'he mirada als ulls, ni he besat els seus llavis. Estic enamorat. D'ella només em separa un carrer i... Tot i això, no sé si sabré mai com creuar-lo. 

Ja fa un any!

Quan vaig arribar a casa me la vaig trobar estirada al llit, mirant al sostre i tot de papers trencats pel terra. No era la primera vegada que contemplava aquell esgarrifós espectacle i, com que ja tenia experiència a l'hora de tractar el tema, abans que res vaig preparar el "kit del bon raonador". Vaig deixar les meues coses damunt de la taula del rebedor, vaig agafar una coca-cola ben freda i una bossa de creïlles fregides (de las "onduladas", que li agraden més) i vaig anar a grans gambades cap a la seua habitació.

- A vore, xiqueta, que ha passat aquesta vegada? - Mentre li parlava, vaig obrir la llauna de coca-cola i es va incorporar al llit.
- No m'ix. És impossible... La tinc ficada al cap, la veig, li parle... Però no m'ix! - Amb la mirada perduda al fons de l'habitació va fer un sonor glop a la llauna.
- Quant temps portes pensant en aquesta història? Ja està bé, no? Descansa, menja alguna cosa, posa't a estudiar i quan et torne l'inspiració... T'hi poses.
- No puc... Si és que no puc! La tinc encallada al cervell. No em deixa pensar en una altra cosa, però tan prompte com prove d'escriure, hem fugen les paraules dels dits i... I aixina no puc, sóc incapaç.
Vaig obrir la bossa de creïlles i li la vaig allargar.
- Vinga va, dona. Ja serà menys... Fes el favor d'alçar el cul i posar-te a estudiar, que tens els finals en un parell de dies!
- Però si és que quan mire els apunts no sé que hi diuen. La meua ment revoloteja lluny, a km d'ací, i tot el que intente no em val per a res. Fins que no escriga aquesta història no estaré tranquil·la...
- Ai, en quina mala hora et vaig aconsellar fer-te un blog... Fa prop d'un any que no et deixa dormir bé... Vols dir que no hauràs d'oblidar-lo i prou?
- Però què dius? Això mai, i ara... Si açò és només una crisi... Ja saps que quan em pose a imaginar histories i a pensar en coses impossibles... No veig res més.

Feliç aniversari, benvolgut blog, tot i que amb retard.

Miércoles

A media mañana entró en la oficina un chico joven, rubio, con los ojos verdes y cara de preocupación. No parecía haber dormido en toda la noche y llevaba en las manos una foto arrugada, a la que no dejaba de darle vueltas. Cogió un número del repartidor de tickets y esperó de pie al fondo.

No pude parar de mirarle, y atendí a los clientes sin casi fijarme en lo que me pedían, deseando que le tocara en mi mesa. Finalmente llegó su turno, pero mi compañero de la derecha (el que tiene complejo de Adonis y viste como si fuera un presentador de la tele) apretó primero su botón, y el número del chico apareció en el monitor. Cuando ya iba a apretar yo el mio, mientras en mi mente aquel supuesto adonis estaba siendo estrangulado, la anterior cliente de mi compañero volvió a la mesa corriendo, pidiéndole disculpas porque había olvidado no sé qué dato... Y el chico, confuso, se detuvo. Entonces yo, saltando de mi silla, me levanté y le pedí que viniera a la mía.

- Hola, buenos días. ¿En qué puedo ayudarle?
- Pues verá... Quería una relación duradera. - Estaba visiblemente nervioso, y no dejaba de estrujar esa fotografía entre sus manos.
- Está bien. Le explico: el paquete básico es una chica, la edad y el aspecto a elegir, con un coeficiente medio y estudiante. La carrera que cursa se la damos a elegir de entre una lista. El paquete básico no incluye casa ni coche propio, eso o bien lo pone el cliente o se contrata aparte. Además... - Noté que el chico miraba la fotografía, dudaba que estuviera escuchándome - Perdone, ¿me ha entendido?
- Sí, sí. Lo siento, se me ha ido la cabeza por un momento.
- Bien, bueno... Le iba diciendo que en el paquete básico no viene incluido el seguro, pero eso no debe ser un problema, ¿no? Adivino que sabes cuidar muy bien de tus novias - levantó la vista y yo me sonrojé levemente. ¿Qué estaba haciendo? ¿Ligar con un cliente?
- Sí, bueno... Me gustaría un seguro, por si acaso. En los tiempos que corren... ¡Nunca se sabe!
- De acuerdo. Pues yo voy haciendo el papeleo. Aquí tienes el formulario. En aspecto físico siéntete libre de escoger lo que quieras, tenemos una oferta bastante amplia. Las casillas de debajo son extras, algunos son gratis. Los que no, tienen el precio al lado. La lista de carreras que ofrecemos es bastante básica, pero si te interesa alguna otra te puedo mirar si la tenemos. ¿Me dices tu nombre?
- Asterisco.
- Muy bien, Asterisco. Pues en seguida vuelvo.

Cuando volví, con los papeles del seguro y demás, había rellenado todo el formulario. El resto de la conversación no es de gran interés, sólo una típica transacción económica.

- Pues muchas gracias, Asterisco. Te llegará el fin de semana, que es cuando mejor nos viene. Si prefieres cualquier otro día lo puedo especificar.
- Miércoles, me gustan los miércoles.
- Está bien, pues lo apunto aquí mismo. Recuerda que si quieres cambiar algún aspecto concreto, o añadir algún extra, puedes hacerlo por internet o volver a la oficina.
- Muchas gracias por todo.
- A ti, Asterisco.

Se fue, y no pude evitar mirar de reojo su formulario. Físicamente escogió la opción de random "mona", y no especificó la carrera. Había seleccionado las casillas de sincera, deportista, graciosa, con extra de tonterías, y habilidades de cocina. En un ataque de locura, del que no me arrepiento, cogí su formulario, me lo metí en el bolsillo, y fui derecha a la oficina del jefe, a dimitir.

                    -----------------------------------------------------------------------------            

Me levanté nervioso, y prácticamente salté de la cama. Después de la ducha y el desayuno, bajé a comprarle unas flores. Al volver a casa, vi encima de la mesa de la entrada aquella foto y, renovado por dentro como estaba, la hice añicos y la tiré por la ventana. Dejé las flores en casa y me fui a trabajar.

El aire olía especialmente a limpio y, como había salido con tiempo, decidí dar un rodeo por el parque. Entonces la vi, sentada en un banco, y no pude evitar sonreír al notar lo diferente que se la veía con ese vestido corto, en comparación al traje gris de su oficina.

Levantó la vista y sonrió. Y... Bueno, era miércoles.

La cigüeña coja

Era la fase final del concurso. El todo o nada. No recuerdo como llegué hasta allí... Ni las fases previas del concurso, ni a los otros concursantes... Pero ahora estaba allí, delante de tres cámaras, sin saber cual era la mía, y temiendo el momento de la elección.

El presentador, un tipo con smoking verde pistacho, camisa blanca y pajarita rosa, con el pelo engominado hacia atrás y una gran sonrisa blanca y falsa, salió de entre unas cortinas y caminó hacia el centro del escenario.
- Buenas tardes querido público y bienvenidos una tarde más a "La cigüeña coja", el programa más visto a este lado de la galaxia. Recordamos, para aquellos que no vieran el programa anterior, que nuestra concursante había llegado a la fase final, en la que se enfrentará a una de las decisiones más duras de la semana y, no miento si digo que, ¡también del mes! ¿Estás lista para empezar?
- Sí, Antonio, estoy lista.
- Muy bien. La fase final de "La cigüeña coja" consiste en lo siguiente: te daremos a elegir entre tres puertas, la roja, la verde o la azul. Detrás de una de ellas está la respuesta que buscas, la solución a todos tus problemas, aquello que realmente deseas. Tras las otras dos hay vacas, cedidas en esta ocasión por la ganadería de Fuensofate. ¿Estás segura de que quieres continuar? Recuerda que puedes plantarte y llevarte la caja de dudas que llevas acumulada de las fases anteriores.
- Sí sí, estoy segura. He venido a jugar.
- Bien, pues. Ha llegado el momento de tomar una decisión. ¿Qué puerta quieres?
- La verde. - Lo dije decidida, por instinto, aunque en realidad no sabía lo que me había gritado el corazón.
- ¿Estás segura? No te precipites, querida, tenemos tiempo...
- La verde - Repetí. Y me dio la sensación de que el olor de la colonia de aquel presentador era demasiado fuerte, y su sonrisa demasiado blanca. Empecé a marearme.
- Bueno, parece que nuestra invitada de hoy lo tiene muy claro. Por tercera y última vez, ¿estás segura de que no quieres cambiar de puerta?
Lo único que recuerdo es el eco de la voz de ese horrible presentador y el olor de su colonia. Después de eso, oscuridad. Cuando me desperté estaba en casa y me dio la sensación de que había alguien más allí. Me di la vuelta en la cama esperando encontrar allí la respuesta que buscaba, la solución a mis problemas, aquello que más deseaba. Y, bueno, en fin... Nunca viene mal una vaca.

Mañana haré que te despiertes

- ¡Buenos días!
- Mmmm... ¡Buenos días!
Mientras le besaba, tuve la sensación de que todas nuestras conversaciones empezaban dándonos los buenos días. Habíamos pasado tanto tiempo así, tumbados, que se me hacía difícil recordar cómo era darle besos estando de pie; me mareaba sólo con pensar en levantarme de esa cama.
Me había acostumbrado a usar su brazo como almohada, a rodear sus piernas con las mías y al incómodo cosquilleo cuando se me dormía el brazo bajo su espalda.
Me encantaba escuchar sus divagaciones sobre lo diferente que se me veía segun la perspectiva con que me mirase. A él, sin embargo, le horrorizaban mis teorías sobre lo romántico del canibalismo (nunca me dejó darle un mordisco). Odiaba que le cantara ciertas canciones, y era genial ver su cara de indignado.
Disfrutaba despeinándome y, a veces, me agarraba tan fuerte que incluso me hacía daño, haciendo que vinieran a mi cabeza los versos de Vicent Andrés Estelles en "Els amants": "el nostre amor és un amor brusc i salvatge, i tenim l'enyorança amarga de la terra, d'anar a rebolcons entre besos i arraps".
No lo hacía queriendo, ni siquiera se daba cuenta, pero me inspiraba calma; una calma profunda, que podía hacer que con sólo cerrar los ojos me abandonara a un sueño profundo donde, desde luego, estaba él.
Vivíamos tan lejos que, durante las largas caminatas de regreso a casa, imaginaba mil formas de contar cómo era estar con él, y cuando llegaba, exhausta por el calor agobiante de la calle, me daba una ducha y era incapaz de escribir una palabra. Sentía que, aunque intentara describir cada segundo, no le haría justicia a algo tan real.
http://www.youtube.com/watch?v=eCAZS-4gnOw

Any minute now!

- ¿Sabes esas escenas de película en las que se ven varios momentos de la vida de alguien? Esas escenas en las que suena una música de guitarra nostálgica de fondo, y se puede ver a los protagonistas reir, llorar... Se muestran sus momentos más íntimos, los que han sido más importantes para ellos y seguramente han marcado su vida. Como si fuera una película casera; escenas grabadas de manera aleatoria en momentos puntuales en los que la cámara andaba cerca. Siempre salen en un parque, sonriendo, tumbados en la hierba o jugando a perseguirse, o despidiéndose en el anden de una estación o en el aeropuerto (nunca se despiden en un puerto). Y si tienen hijos salen jugando con ellos, en los columpios o dándoles de comer en casa, mientras los niños sonrien con la cara llena de puré y agitan sus manos y pies desde lo alto de la trona. A veces también salen jugando con un perro; con un perro enorme de pelo rubio y con la lengua fuera, que parece que sonrie y mueve el rabo, ansioso porque sus dueños vuelvan a lanzarle la pelota. ¿Sabes qué escenas digo?
- Sí, ¿por qué?
- Es que hoy he escuchado una de esas canciones y he visto cual será mi escena.
- ¿Y qué tal?
- Pues... Como en todas las películas. Predecible, pero bonito.

http://www.youtube.com/watch?v=m4tcRlHY-3Q

Analogía.

Estaba decidida a hacerlo: Iba a saltar.
Llevaba tanto tiempo al borde de ese abismo que había perdido la noción de mi misma. El balanceo constante se había vuelto insoportable pero el terror a ese salto me mantenía congelada en el instante en que había subido allí.

El hambre y la sed empezaban a hacer mella en mi. Sabía que si saltaba vendría algo mejor; se irían la angustia en mi pecho y también el hambre y la sed. Sólo era cuestión de un salto, un último esfuerzo.

Entonces oí la voz de mi abuelo desde el otro lado del abismo:
- ¿Quieres hacer el favor de saltar ya? ¡Se nos va a hacer de noche!
Fue su voz la que me ayudó a saltar, al fin, y corrí hacia su lado. Él me dio la mano y me llevó a casa a merendar.

Y aun recuerdo lo fácil que era subirse a un columpio y lo difícil que era bajarse.

L'amor no és cec, l'amor és borni.

Van tindre un lio una nit d'estiu i, com que ho van passar bé, van decidir repetir. Ara ja han passat mesos i fan l'amor ocasionalment.
No tenen cap tipus d'obligació l'un amb altre. Quan es veuen xarren, riuen, carden i es tornen a separar, amb la seguretat de que tornarà a passar. Tots dos es veuen amb altra gent. Inclús intenten tenir relacions "serioses" amb altres persones però mai ix bé, quasi sempre per ells, i tornen a estar assoles però junts; junts però separats.
Potser els aniria bé estar junts, començar una relació, estimar-se... Fins i tot podrien passar-se la vida junts i deixar de fingir que es fan igual l'un a l'altre, que allò que tenen, siga el que siga, no va més enllà del sexe. Després de mesos i mesos de trobades espontànies i plenes de passió, s'han adonat que moltes vegades preferirien simplement lleure junts i posar una peli, gaudir de la companyia mútua.
Tot i això, no tenen cap intenció de donar el primer pas i continuen pensant l'un en l'altre. Tot i la distancia, tot i el temps. I es torna més difícil passar l'estona sense pensar en què fa i en què pensa l'altra persona, i donen voltes a tot allò que pensen que significaria el estar, per fi, junts.

I passen els dies, els mesos i els anys. I cada vegada estan més convençuts que l'amor no és cec, l'amor és borni.

XI

Al abrir los ojos pude ver un corro de "gente" a mi alrededor. Todos parecían nerviosos y hablaban entre ellos de manera exaltada. Cuando vieron que me había despertado, entre gestos de sorpresa, me arrastraron hasta una jaula en medio del bosque. Una vez allí, me di cuenta de que estaba desnuda.

Un grupo de cinco o seis de aquellos seres cuchicheaba a unos metros de mi. Entonces, un nuevo personaje que era, al mismo tiempo, similar y diferente a los demás, entró en el claro en el que nos encontrábamos y se hizo el silencio.

- ¿Esto es todo lo que habéis podido recuperar? - Dijo el recién llegado, y todos empezaron a temblar.
- Verá, señor, es lo único que estaba en buenas condiciones. De lo demás, sólo quedaban pedazos...
- Id a por todo, ¡idiotas! ¡Podemos reciclarlo!

Entonces, los que al principio cuchicheaban y luego temblaban, abandonaron la escena casi corriendo y sin decir una palabra.

- En cuanto a ti, pequeña... Te voy a llamar Meri.
Me puso un traje de astronauta y me metió en una especie de terrario. Conocí entonces a un esquiador llamado Like y a una peluquera, Nancy, además de hacer una visita rutinaria al Dr. Bob, antes de mi expedición a la Tierra.

Desde ese día me he vestido y desvestido a su antojo. He comido y dormido cuando él me lo ha ordenado y he reido y llorado según un guión que sólo existe en su cabeza. He sido modelo, niñera, veterinaria, policia, estrella del rock y supervillana. Hasta hoy, cuando ha decidido que yo sería una escritora, que quiere contar su historia.

Fam

En obrir els ulls pel matí, tota l'habitació estava bruta; tot tirat per terra i tot ple de sang. Encara estirada al llit vaig recordar la nit anterior.
Semblaves tan dolç des d'un primer moment... Ho vaig notar a l'andana del metro, quan em vas mirar de reull i vas somriure lleugerament. Vam pujar al mateix vagó per portes diferents, però vam seure al costat. Els nostres cossos van xocar durant una milèsima de segon, i tu et vas girar de seguida per a disculpar-te (innecessàriament). Vas fer un comentari banal sobre el fet de viatjar al metro i vam encetar una conversa que va durar fins que vaig arribar a la meua parada. Vas baixar amb mi i, en preguntar-te on anaves, em vas dir que feia temps que s'havia passat la teua parada.
Després de passejar una estona, vaig començar a desitjar la teua dolçor amb tota la meua ànima. Tenia fam de tu, m'abellies, i et vaig convèncer per anar al meu pis.
I, efectivament, eres tan dolç que cada mos va ser un plaer i en vaig quedar ben tipa de tú. Vas ser el sopar perfecte, tan innocent, tan complidor... I ara, estirada al llit, no puc parar de pensar que no podré tastar res tan dolç mai més i que, si no m'haguera perdut la gola, potser hauria guardat un trosset de tu en un tupper per a poder berenar aquesta vesprada.
Però bé, ja quasi es l'hora de dinar, i hui crec que em ve més de gust el salat.

Lletraferit

M'encanten. Estime els llibres, les tapes dures i l'olor de les seus pàgines.

Escollir un llibre sempre és difícil. L'angúnia d'haver de deixar-ne d'altres als prestatges i pensar que potser mai els arribes a llegir, el fet d'equivocar-se i escollir un llibre que no t'agradarà, i l'angoixa d'haver-li-ho de dir. "Mira llibre, no ets tu, sóc jo; ho he intentat però... Busquem coses diferents".

No sabria decidir-me entre els llibres de les llibreries o els de les biblioteques. Per una banda, quedar-te amb un llibre per a sempre, que siga teu, que te'l pugues llegir i rellegir una vegada i una altra fins la sacietat, sentir-lo com a teu perquè et pertany, perquè has pagat el seu preu i ara ningú te'l pot llevar... Però, per l'altra, el fet d'agafar un llibre que no és teu i estimar-lo només una vegada per a deixar-lo anar, pensar totes les mans per les que ha passat, totes aquelles persones estimant aquell llibre, el mateix llibre que tu pots tocar ara també... Resulta eròtic.

Si un llibre és bo, te n'adonaràs, quan portes una estona llegint, que ja no pots parar i quan arribes al final, estareu els dos exhausts, damunt del llit, i la teua ment panteixant pel final tan anhelat. I aleshores, com en qualsevol relació, hauràs de pensar si vols relegar-lo a una prestatgeria o repetir l'experiència. I només quan cada vegada siga igual d'encisadora que la primera, aquell serà un llibre per a tota la vida.

Un llibre pot ser un amant, això passa amb els lletraferits, i el sexe, ja veus, és tan important amb ells com entre persones.

L'amor no és cec, l'amor és borni.

Primera part.

Un grup de companys de treball on ningú és el que sembla.
La dona casada i amb fills estima amb bogeria al cap, que al seu torn voldria que la seua relació amb la xica jove anés més enllà de la feina. Per la seua banda, la xica jove no pot deixar de pensar en el xic de l'oficina del costat i comença a avorrir les insinuacions del seu cap, cada vegada més evidents. El noi que porta el correu està eixint amb la becaria, qui té un lio amb el xic de l'oficina del costat i va passar una nit boja amb la xica jove. El noi del correu, alié a tot açò, vol demanar-li que es case amb ell i estalvia fins l'últim cèntim del seu sou per comprar-li un anell decent.
Us n'he parlat, del comptable? És casat amb una dona estrangera de qui fa veure que està enamorat. En realitat, només es van casar pels papers i conviuen en un constant infern, ella cada dia amb un amant diferent i ell reprimint la seua homosexualitat i fingint a tothora a l'oficina, per a que el seu cap no se n'adone de l'amor que sent per ell.
Finalment el drama esclatarà. Només espere ser-hi lluny.

L'amor no és cec, l'amor és borni. Amb un ull diu que sí i amb l'altre diu que no.

No me pidas que te mire...

Porque te miraré. A lo lejos, en un pasillo abarrotado de gente o en un concierto lleno hasta la bandera. Te miraré esperando que me mires, esperando que se crucen nuestras miradas y poder fingir que no era lo que quería. Girar rápido los ojos a otro lado y que creas que me has pillado, aunque en realidad yo me haya dejado coger.

No me pidas que me acerque, porque me acercaré. Pasaré a tu lado y giraré la vista para mirarte, hablaremos de temas banales mientras nos comemos con los ojos delante de cientos de personas, nos sonreiremos al saludarnos como si, simplemente, nos alegráramos de vernos. Y cuanto más me acerque más cerca voy a querer estar.

No me pidas que te toque, porque te tocaré. De manera inocente y fugaz, aunque habrá más detrás de esa mano en tu brazo de lo que nadie pueda notar. Empujarte con la cadera y que protestes aunque te encanta, llamarte la atención con un toquecito en la espalda, abrazarte con cualquier excusa. 

No me pidas que te bese, porque... Te besaré.

Nonsense

Un conill travessa la rambla. Són les 5 de la matinada del dijous.

Ha passat la nit a una festa d'intercanvi de parelles. La seua parella, una abelleta 5 anys més jove que ell amb la que portava casat 7 anys, ha acabat fent un trio amb una rabosa i el seu home, un llop. I ell, pobret senyor conill, s'ha quedat assoles al bell mig del bar, sense parella, fóra de lloc i desitjant que la seua abelleta agafe una venèrea per cerda.

Pel carrer només hi han senyoretes que treballen a la nit. I tot i que la marieta enfront del metro és força atractiva, al senyor conill mai li ha agradat el sexe sense amor. Troba que desfogar-se amb una desconeguda i buidar-se dins d'ella no té cap sentit i no alleujarà el desig i la rabia que el cremen per dins.

En arribar a casa, un pis petit de només un dormitori, engega la televisió i fan un d'aquells programes del tarot, on un esquirol amb vestit llarg juga un solitari amb la vida d'un cérvol deprimit en haver-lo fet fora de la seua feina somiada, a més a més, en temps de crisis.

El senyor conill es masturba furiosament pensant de manera fugaç en la seua atractiva abella fent l'amor amb dos complets desconeguts. A ell també li haguera agradat participar-hi i li dol haver sigut exclòs.

Quan acaba, panteixant, mira al sostre i plora, adonant-se de que ha perdut el que més estimava al món pel desig impulsiu de seguir el consell d'un veí, que li va dir com de bé anava provar coses noves al llit.

Passada una estona, el senyor conill s'aixeca i va cap al bany. Agafa de l'armariet un pot ple de somnífers i se'n pren uns 15 de colp. Després va cap a la cuina, agafa una carlota i s'asseu al sofà a menjar-se-la mentre nota com la son (eterna) l'envaeix.

L'abelleta torna a casa pel matí, amb els tacons a la mà, després d'haver passat la millor nit de la seua vida. Ha decidit marxar a viure amb el matrimoni del bar. Com que s'han entès tan bé, ells li ho han demanat. Quan obri la porta, veu al senyor conill adormit al sofà i camina cap a l'habitació. Agafa totes les seus coses i les fica a una bossa. Quan tanca la porta del pis, somriu decidida a començar una nova vida amb els seus nous amors.

Quina cosa més extranya acaba amb la vida del senyor conill. Quins esdeveniments més "nonsense".

Cómo regalar abrazos a 500 km de distancia

Estamos lejos. Aun así, no sé como lo haces, pero cuando hablamos, parece que te tenga enfrente; comiendo galletas saladas con forma de pez y riéndote de lo mucho que hablo y de cuánto me cuesta callarme.

Recuerdo que faltaban un par de días para mi cumpleaños y me preguntaste que quería que me regalaras.
- No hace falta que me regales nada, no seas tonto.
- Pero es que cuando alguien cumple años se le hacen regalos.
- A mi no me hace falta ningún regalo.
- Claro, esa es la clave. Se regalan cosas que realmente no hacen falta.
- Mira, si me quieres regalar algo, regálame un abrazo. Es lo único que echo de menos.
- ¿Un abrazo? Bueno, será duro renunciar a mis brazos por ti, pero si es lo que de verdad quieres…
- Déjate de tonterías, anda.

El día de mi cumpleaños me invadió un pesimismo anómalo en mí. Al llegar a casa empezaba a oscurecer y el frío mármol del portal me heló los huesos. Avancé hacia los buzones y recogí un par de sobres. Uno de ellos, bastante grande, no traía remite.

Cuando llegué a casa dejé las cosas sobre la cama y abrí aquel sobre grande. Saqué de él una nota que decía: “¡Felicidades! Aquí tienes lo que me pediste, para que nunca te falte un abrazo”. Dentro del sobre habían dos brazos articulables hechos con papel y encuadernadores. No pude evitar sonreír al desplegarlos.

No se me hubiera ocurrido nunca la manera de regalar abrazos a 500 km de distancia.

Vint-i-vuit de gener

Avui les 12 de la nit han arribat i no les he escoltat. Al meu cap ressonava la música d’Amelie. Aleshores han començat a cridar al mòbil i he rebut un parell de missatges i un parell d’e-mails felicitant-me per no sé quina cosa, ara no ho recorde.

Fa prop d’un any es va produir una situació similar, tot i que totalment diferent. Jo era a casa, a la meua casa, i van arribar les 12. Escoltava “Tres notas para decir te quiero” de Vicente Amigo, i quan van tocar les 12 es van succeir un munt de cridades i missatges, així com felicitacions via xarxa social. Aquell dia vaig haver d’anar al institut i un bon amic m’havia deixat una nota a la taquilla, a mode de sorpresa matinera. El dia va passar entre anades i tornades, felicitacions de la gent que més m’estimava. Alguna broma, típica de la data, i també algun que altre regal, per acabar culminant en un sopar fred a un baret del meu poble, amb tres amigues i un bescuit dolç cobert de llepolies.

Aquest any, com he dit, serà tot totalment diferent. No he matinat tant com acostume últimament, però tot i això m’he llevat d’hora i he baixat a comprar el pa. A la peixateria del mercat penjava un cartell, amb lletres de colors que deia “Feliç aniversari” i jo he somrigut tot i que no anava per mi, per que m’agraden les coincidències. Aleshores he pujat a casa i després d’esmorzar m’he assegut davant dels apunts per a fer un últim repàs abans de l’examen.

Perdoneu si em repetisc quan dic que serà força diferent, però sé que no hi hauran abraçades de la gent que m’estime i que no escoltaré tot el que han de burxar sobre el fet que em faig major. I sí, ja sé que estic fent allò que volia, ja sé que la gent segueix estant i que si no és hui, m’abraçaran dins d’un mes.

Tot i això, quan avui han tocat les 12 jo no les he escoltades. Al meu cap ressonava Amelie i les veus i els records de tot allò que queda enrere. Per sort, aquells que hi són, encara que no hi siguen, m’han fet eixir del meu tràngol.

Eritrofobia

Hay un armario rojo.

 Cuando lo miras, te da la sensación de que esconde algo grande, algo importante, algo que merece la pena ver. Si te acercas mucho, incluso notas una pequeña fuerza que te atrae, como si tuviera gravedad propia, y que al mismo tiempo te asusta. Puedes pasarte horas mirándolo, absorto en sus puertas rojas y largas.

Al final, el deseo de saber qué es lo que esconde te vence. Alargas la mano y cuando tocas el acero del pomo un escalofrío te recorre todo el cuerpo. Dudas durante unos segundos, pero la decisión está tomada y sigues adelante a pesar de que el miedo empieza a apoderarse de ti. Sacas el valor necesario de algún rincón de tu alma y tiras de la puerta.

A la izquierda hay unos cajones cerrados y encima de ellos un cojín rojo viejo y casi sin relleno. A la derecha puedes ver unos estantes llenos de camisetas rojas mal plegadas. Justo en el centro, cuelgan de una barra metálica un montón de chaquetas y pantalones rojos.

Después de contemplar tal dantesco espectáculo durante casi 15 minutos cierras las puertas del armario. Tienes la sensación de ir a marearte, así que te sientas en la silla más próxima.
Escalofriante, ¿verdad?

Resignació.

- De veres pensaves que podries fugir de tu mateixa? Tallar-te els cabells, comprar-te un abric i sortir a caminar per un lloc nou com si fores una persona nova? Deixar enrere tot allò que t'ha fet ser qui ets i girar-li la cara a tothom qui t'ha conegut? De veres pensaves que et deixariem? Que seria tan fàcil com no pensar-hi més i prou?
- No sabia si podria, però pagava la pena provar-ho.
- I et sents millor? Penses que has aconseguit alguna cosa? Ets com has sigut sempre, igual de mediocre, igual de buida... És molt fàcil disfressar-te de persona nova i pensar que ningú no se n'adonarà que és una disfressa. Fingir i rodejar-te de gent que penses que et veurà com tu vols. És massa fàcil voler oblidar tot el que ha sigut i construir una nova vida fent veure que ha sigut sempre la mateixa.
- T'equivoques. És una de les coses més dificils que he fet a la meua vida.
- Com n'és, de trist, haver de quedar-te enganxada a la teua mediocritat tota la vida.

Mai aconseguiràs que ells deixen de veure't com volen veure't. Ells mai deixaràn de pensar que ets qui ells creuen que ets.

Atemporal

Ens vam conéixer a una revetlla d'estiu. Tu portaves un vestit amb flors de colors clars i el cabell solt amb una cinta taronja.. Ballaves amb les teues amigues i reies. No paraves de riure. I fou aquell riure teu, tan despreocupat, sense complexes, el que em va fer girar-me i perdre el fil de la conversa dels meus amics. Només amb mirar-te, em vas fer somriure. Giravoltaves amb aire absent al ritme de la música. Estaves allà, però juraria que la teua ment s'enlairava lluny de tu.

Em vaig apropar a tu i, en estar al teu costat, vas parar en sec i mirant-me amb un somriure a la boca em vas dir: "Ballem?" No recorde quina música sonava, ni tampoc quant de temps vam estar ballant. El següent que recorde es un bes sincer als llavis al portal de ta casa i un: "Em telefonaràs, no?"

Mentre pujaves les escales vaig despertar del meu somni i per por a que t'esborrares si no deia res vaig cridar: "Em dic Batiste!". Vaig poder escoltar el teu riure que ressonava a les escales: "Ja ho sabia jo això!".

El que va vindre després ja ho saps. Anys més tard et vaig confessar que aquella nit em va semblar atemporal, com si haguérem fet enrere el temps, i visquérem a una novel·la de Mercé Rodoreda. Tu em vas dir que sempre t'havies considerat d'una altra època.

La costera del gener

El cap ennuvolat, els ulls rojos i la boca seca. Sembla un típic quadre de ressaca però porte una setmana sense eixir de festa. Bueno, i quasi tampoc de casa.

Alce el cap i mire el rellotge. Ja són les onze i jo sense sopar... La veritat és que no tinc fam; tinc la panxa ben plena de beguda revitalitzant i aquesta vesprada crec que m'he menjat un paquet sencer de galetes.

Em trobe realment malament. Em fa mal el cap, la panxa i les orelles. Les tinc roges de portar els cascs pero si no me'ls pose se que no podré concentrar-me gens. En llevar-me'ls tornen a envaïr-me tots els sorolls de la casa. Acàs les parets són de paper?

El calor que fa a l'habitació m'atabala, però en obrir la finestra el fred de la nit entra a l'habitació i em fa venir un calfred horrible. En tancar la finestra sospire i tanque els ulls.

"Vinga va, un tema més i al llit".
Jo pensava que la costera del Gener era una altra cosa.

Una de espías

Cuando me asignaron esta misión no pensé que iba a ser tan fácil. Por lo que me contaron, le creí un tipo duro.

Después de observar su comportamiento durante tres días, llegó el momento de pasar a la acción. Me senté en la mesa en la que se sentaba siempre, en el bar donde solía ir a almorzar. Cuando entró por la puerta miró directamente a la mesa y al verme allí sentada se detuvo unos segundos. Desconcertado, se acercó a la barra y pidió lo de siempre. Cuando noté que me miraba de reojo, saqué su libro favorito de mi bolso y me puse a leer. Pude notar como sus ojos se abrían como platos y se ponía nervioso.

- Perdona, no he podido evitar fijarme en lo que lees. ¿Te gusta Kundera?
- ¿Qué si me gusta? Me pasaría leyéndolo toda la vida.
A partir de ese momento, fue todo pan comido.

Y ahora, después de 5 meses de relación, de haber empezado incluso a vivir con él, mis superiores quieren que lo deje estar; quieren intentarlo por otras vías. ¿Otras vías? No va a haber nada que haga a este hombre hablar si no soy yo.

Por eso he tenido que hacerlo. Y casi me ha dado pena. Pero ahora ya tengo todo lo que podía querer de él. Y en cuanto a él… Bueno, el rencor hacia sí mismo le ayudará a superar todo esto; incluso puede que recapacite y vuelva al buen camino.

Y de lo que tuvimos ya no quedará nada. Yo mañana cambiaré de nombre, y con ésta identidad se irá también todo lo que ha supuesto.

Borrón y misión nueva.

"En el mundo del eterno retorno descansa sobre cada gesto el peso de una insoportable responsabilidad."

Satélites

“Estaba sentada en una mesa vacía, ajena a todo, jugando a fabricar cosas imposibles con una servilleta de tela blanca. Sentada con las piernas cruzadas; debajo del vestido arrugado por la postura asomaban sus piernas,  llenas de curvas que invitaban a pasear por ellas.”

Se despertó por la mañana y al darse la vuelta en la cama notó que estaba vacía. Después de unas cuantas vueltas, cuando se hubo acostumbrado a la luz que entraba por la ventana, se levantó y cogió una camisa que había tirada por el suelo. Se la puso y salió de la habitación abriendo la puerta con cuidado. Cuando llegó al final de las escaleras lo vio de espaldas en la cocina. Sólo llevaba unos calzoncillos, algo ridículos, con dibujos de colores, que le quedaban un poco estrechos.

- ¡Ñam! – Le susurró ella al oído acercándose por la espalda.
- Buenos días, preciosa.

Ella se sentó en un taburete de madera y se dedicó a mirarlo mientras cocinaba.
- Espero que tengas hambre, porque cuando me levanto con tiempo hago unos desayunos increíbles.
- Hoy tengo un hambre feroz.

Se sentaron a la mesa y empezaron a comer. Él la miraba de reojo entre mordisco y mordisco, ella parecía una niña pequeña desayunando antes de irse al cole.
- ¿Cómo te llamas?
- Luna.
- No te puedes llamar Luna.
- ¿Ah no? ¿Por qué, listillo?
- Porque tú brillas con luz propia, la luna no tiene luz propia. Anoche iluminabas la sala con tu presencia… A medida que me acercaba a ti podía notar cómo se iluminaba la habitación.
- Y, ¿por eso no me puedo llamar Luna?
- No es sólo eso. Es que, además, la luna tiene una gravedad muy pequeña. Tú tienes una fuerza de atracción increíble… Es imposible acercarse a ti sin acabar cayendo en tu órbita para darte vueltas el resto de la vida…
- Pues, mira por donde, aun así, me llamaron Luna.

Terminaron de desayunar en silencio. Él la miraba divertido. Mientras recogía la mesa, ella se le acercó por la espalda y le susurro al oído:
- Anda tonto, deja eso y vamos a follar.
Ella empezó a caminar hacía las escaleras y, a mitad de camino, dejó caer la camisa. Sus muslos se contorneaban al andar. Él se dio la vuelta y la siguió embobado mientras ascendía por las escaleras. Una vez arriba volvieron a hacer el amor como lo habían hecho la noche anterior; de manera salvaje, brusca, maleducada. Al terminar ella se quedó dormida en sus brazos y él la observó hasta que se despertó.

- No puedes llamarte Luna.
- Ya te he dicho que ese es mi nombre.
- Pero es que es imposible… No puedo parar de mirarte y, cuanto más te miro, menos me creo que ese sea tu nombre.
- Bueno, y, según tú, ¿cuál debería ser mi nombre?
- Deberías llamarte deseo.
- Pero deseo no es un nombre de mujer.
- Pues entonces Desirée, que en francés significa deseo.
- Muy bien, si tanto te gusta, puedes llamarme Desirée.

Volvieron a hacer el amor envueltos en las sábanas tantas veces removidas en una sola mañana. Él le susurraba al oído “me encantas Desirée”; ella no podía evitar esbozar una sonrisa al tiempo que se mordía los labios mientras gemía de placer.

- ¿No me preguntas mi nombre?
- No hace falta.
- Pero, ¿Cómo? ¿No te interesa nada más de mí?
- No. Y a ti tampoco de mi. Tú ya tienes todo lo que podrías querer. Esta noche volverás a tu casa, con tu mujer, con tus hijos, y yo seré sólo un simple recuerdo, una locura de aquel viernes en el que fuiste a una fiesta.
- No es cierto. Jamás podré sacarte de mi cabeza. Eres más que un recuerdo, eres un deseo, un pecado, un terrible anhelo que me niego a perder.
- A veces no nos queda más remedio que aceptar las cosas tal y como vienen, sin enfrentarnos a ellas.
- No Luna, no… No me hagas esto.
- ¿No me has dicho que no debería llamarme Luna?

Volvió a repetirse todo. Los mismos besos, las mismas caricias, los mismos gritos… Y cuando se dio cuenta, estaba vistiéndose para regresar a casa mientras ella se daba una ducha. La esperó sentada en la cama, rezando porque aquellos no fueran los últimos minutos a su lado. Cuando ella salió de la ducha le dio un tierno beso en la mejilla, diferente a todos los anteriores. Era un beso de despedida. Él lo notó y se fue, pensativo, cabizbajo e inquieto hacia casa.

"Cuando me acerqué a ella me deslumbró su belleza y apenas pude articular palabra. Sólo acerté a preguntarle su nombre. “Me llamo Desirée”, dijo, “si quieres me puedes llamar deseo”."