21 d’oct. 2011

Decisions transcendentals

Em trobava en una situació especialment tensa. Havia de prendre una decisió que ho canviaria tot. De fet, el meu futur immediat depenia del que respongués a aquella pregunta.

Un allau de records em va caure a sobre. Totes les meues equivocacions passades se'm van presentar com un presagi del que m'esperava. Em va envair la por i vaig voler fugir.

Tot i això, em vaig quedar allà clavada, al mig de tota aquella gent i sense saber quina era la resposta encertada. Vaig notar desenes d'ulls clavats al meu clatell i la impaciència i els xiuxiuejos dels qui m'envoltaven i esperaven. Feia una calor insuportable, se'm va assecar la boca, em picaven els ulls i em suaven les mans.

Em va semblar, de sobte, que em trobava al plató de "¿Quién quiere ser millonario?" amb en Sobera mirant-me al ulls i recordant-me les implicacions d'una errada. Vaig voler utilitzar un comodí, potser el de la "llamada" per a telefonar a la mare, que sempre m'ha sabut aconsellar en els moments difícils.

Aleshores, en el moment precís en que Sobera feia broma sobre la meua evident perplexitat davant la pregunta, una veu em va fer tornar a la realitat. Era la dependenta del cinema que, amb un notable mosqueig, em deia: "Bueno, ¿Qué? ¿Palomitas dulces o saladas?".

1 comentari:

  1. que bien escribes haces muy buenos relatos,no sabia esa faceta tuya,bueno en realidad no te conozco mucho jajajaja

    ResponElimina