Va ser fa uns mesos, quan me'n vaig anar a estudiar lluny de casa. Vaig alquilar una petita habitació a un pis per a compartir amb altres estudiants prop de la universitat.
Quan vaig entrar a la meua nova habitació, tot de baldes buides i pols acumulada pel desús, el primer que vaig fer fou obrir la finestra. I quina finestra! Estava a la paret del fons de l'habitació, enfrontada a la porta. Quan entrava es veia, tan xicoteta i amagant tant de món. L'escriptori, apegat a eixa paret, em permetia seure just al costat, i podia mirar per ella, per la meua finestra, només amb girar el cap 90º.
Pot ser penseu: "quin tipus de desequilibrat mental parlaria així d'una finestra?". Doncs bé, no estic boig, tranquils. És només que, gràcies a aqueixa finestra, he conegut a l'amor de la meua vida.
Com vos deia, vaig entrar a l'habitació per primer cop i vaig obrir la finestra. En un primer moment no vaig poder veure res; se'm vam enllumenar els ulls i durant uns segons vaig haver d'aclucar-los per acostumar-me a la nova il·luminació. Aleshores, després de la ceguera inicial, la vaig vore.
Viu a un 4rt pis de l'edifici d'enfront. Les parets de la seua habitació són d'un verd clar i al costat de la porta hi té un suro, amb fotografies i records enganxats, com ara targetes de visita, postals i entrades de concerts. Ella té els cabells foscos però de segur que té els ulls verds, encara que no m'hi he pogut fixar. Sempre porta samarretes de colors vius i té un tatuatge al muscle dret.
La conec com si portarem tota la vida junts. La veig tots els matins, quan m'alce per anar a classe, amb aquells ulls apegats per la son i caminar lent cap a la porta, i també per les nits, abans de gitar-me. L'he vista al telèfon, amb aquell dolç somriure, parlant durant hores i també he vist com fa els seus deures, amb una concentració que jo només aconseguisc quan la mire a ella.
L'he vista mil vegades despullar-se i he estat partícip de la seua indecisió a l'hora d'escollir roba. L'he vista fer l'amor amb una passió que desconeixia que poguera existir. Cada nit, quan ella apaga el seu llum, li desitge bona nit i em sorprenc imaginant el seu cos dins del llit, aquells llençols ballant entre els seus braços i cames.
Estic enamorat i no sé el seu nom. I mai he escoltat la seua veu, ni l'he mirada als ulls, ni he besat els seus llavis. Estic enamorat. D'ella només em separa un carrer i... Tot i això, no sé si sabré mai com creuar-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada