Tornar

Tornar: Algú, anar devers el lloc del qual havia partit.
Gorra i banyador rosa, amb volants. Asseguda al terra, les mans plenes de sorra fent un forat a la voreta de la platja. En vindre una onada el forat es plena d'aigua. Plora, l'avi l'agafa en braços i la porta a l'aigua.

S'escabussen ambdós. La subjecta per la panxa i li diu que moga els peus, "així, molt bé, ara les mans, una darrere de l'altra". L'avi lleva les mans i ella s'esvera. L'avi la torna a subjectar.

En eixir de l'aigua l'avi l'asseca amb una tovallola d'Aladín. Els amics dels avis la criden, li pregunten si ja sap nadar, "a mi me n'hauràs d'ensenyar quan n'aprengues!" i somriu, i li falten tres dentoles.

L'avia li posa crema al nas, a les galtes i als muscles. Agafa una poma de la seua bossa i li l'allarga. Ella intenta fer un mos i li cau. La iaia agafa la poma i va fins a la voreta de la platja, la llava i li la torna a donar. Ella l'agafa amb força i fa un mos prou gran per a la seua edat. La boca se li omple de sabor a poma i mar, sabor a estiu.

A l'hora de dinar agafa la ma de l'avi i camina fins al club nàutic. Només entrar colpeja al nas la flaire a menjar, a pebrots, llom, pollastre... Però ella ja sap el que vol, entrepà de truita de creïlles. I el demana, i tornen a la platja i s'asseu a l'ombra del parasol, i l'entrepà quasi no li cap a la boca, i la iaia el fa bocins i li'l va donant.

I quan comença a caure el sol, la iaia la fa ficar-se a l'aigua i esbandir-se la sorra, i en eixir l'envolta amb la tovallola, la seca i li lleva el banyador tot moll, i li posa roba seca. I en deixar la platja i començar la pujada cap a casa, paren al puesto de gelats de sempre, i l'home la saluda i li somriu, i li pregunta si vol el de sempre, i ella afirma amb el cap, i el iaio paga i ella menja contenta tot el camí cap a casa.

I quant desitjaria tornar, anar devers el lloc del qual va partir.

Irritabilitat II

La gent que et mira descaradament al tren. Els subrayadors sense tinta. Tenir fred als peus. Les llibretes quadriculades amb les línies blaus. Que les crispetes dolces siguen totes del mateix color. Les dones majors que ocupen tota la vorera. El soroll d'un mosquit tocan-te l'orella una nit d'estiu. Posar-te protector solar ple de sorra. No tenir fixo quan fa falta. Que en escurar una cullera l'aigua salpique. La gent parada a l'esquerra de les escales mecàniques del metro. Les sandàlies de tacó. Les taques de greix als fulls. Els rellotges sense números. Els jerseis que piquen. Les piscines amb aigua calenta. Els paraigües a quadres. El fetge com a menjar. La gent que parla molt baixet. L'olor a humitat. Les caixes buides. La música d'espera dels telèfons d'atenció al client. El volum de la tele en un nombre imparell que no siga 5. El desaigüe ple de pèls. La coca-cola desventada. Els xiclets clix de fresa. Les camisetes de màniga llarga. El soroll de la llavadora. Dormir massa. Dormir poc.

Instrucciones para subir una escalera

"Las escaleras se suben de frente, pues hacia atrás o de costado resultan particularmente incómodas."

Si tuviera la oportunidad le pediría a Julio Cortázar que me explicara el mundo. Que me diera las instrucciones precisas para tender una lavadora, hacerme la cena o meterme en la cama. Que me explicase qué hay que hacer para levantarse por las mañanas, cómo se afronta un día nuevo sin que quede nada del anterior. Que me diga qué hay que hacer para encontrar lo que buscas o, mejor aun, que me diga qué debo buscar.

Que el mundo venga con un libro de instrucciones, que se especifique qué es adecuado y qué impropio. Que haya tablas, y listas, y esquemas. Y sea una edición de bolsillo.

Que las grandes mentes científicas se pongan manos a la obra, e inventen un dispositivo portátil que te avise cuando estés a punto de hacer algo mal, que suene una alarma, o se encienda un led rojo, o te dé un calambrazo en el brazo cuando te acercas irremediablemente al borde del precipicio.

Que esté claro de antemano lo que va a salir bien y lo que no, que no se creen esperanzas para luego destruirlas, que si hay que hacer algo sea para mejorar el presente, que nunca se vaya marcha atrás, solo hacia delante.

Que todas las escaleras sean igual de fáciles de subir que la de Cortázar, que no se rompan los peldaños ni se traben los pies.

"Llegando en esta forma al segundo peldaño, basta repetir alternadamente los movimientos hasta encontrarse con el final de la escalera. Se sale de ella fácilmente, con un ligero golpe de talón que la fija en su sitio, del que no se moverá hasta el momento del descenso."

Quedar-se parat

Com una eruga que decideix quedar-se a la crisàlide, i no sortir per no patir fred, per no patir fam, per no tenir por. Com qui en meitat d'una transformació vital es fa enrere, i es queda parat, meitat ell i meitat ell mateix (però diferent), i en el fons, un desconegut. Com qui en una platja buida i freda camina fins a la vorera del mar volent ficar-se ben endins, i en banyar-se els peus queda glaçat i no pot ni avançar ni retrocedir, només tremolar mirant el cel.

Qui no pot anar enlloc, ni lluny ni a prop, se sent empés pel temps. Passen dies, setmanes, mesos, anys, i petrificat al mig de quelcom li crema l'impotència, el no poder, el no voler. La vida implica canvi, o pot ser és canvi, i qui, per qualsevol motiu, no està disposat a deixar-se portar, a evolucionar, a fer giravoltes en els braços de la vida sense saber on acabarà, qui no pot fer-ho, qui no vol fer-ho, està condemnat a patir, a plorar, a tremolar de rabia en un desesperat intent per mantenir-se ferm, fins que, esgotat, buit, inert, finalment es engolit per les ones, i desperta a un lloc incert del seu món, sent una persona totalment diferent, i havent d'acceptar certes coses.

Així és com vestisc ara.
Aquest és el meu color.
Açò és el que vull.
Aquesta és la gent que estime.
Ací és on vull estar.
Açò és el que puc fer.

I deixar passar el temps fins a la següent onada.