Ja fa un any!

Quan vaig arribar a casa me la vaig trobar estirada al llit, mirant al sostre i tot de papers trencats pel terra. No era la primera vegada que contemplava aquell esgarrifós espectacle i, com que ja tenia experiència a l'hora de tractar el tema, abans que res vaig preparar el "kit del bon raonador". Vaig deixar les meues coses damunt de la taula del rebedor, vaig agafar una coca-cola ben freda i una bossa de creïlles fregides (de las "onduladas", que li agraden més) i vaig anar a grans gambades cap a la seua habitació.

- A vore, xiqueta, que ha passat aquesta vegada? - Mentre li parlava, vaig obrir la llauna de coca-cola i es va incorporar al llit.
- No m'ix. És impossible... La tinc ficada al cap, la veig, li parle... Però no m'ix! - Amb la mirada perduda al fons de l'habitació va fer un sonor glop a la llauna.
- Quant temps portes pensant en aquesta història? Ja està bé, no? Descansa, menja alguna cosa, posa't a estudiar i quan et torne l'inspiració... T'hi poses.
- No puc... Si és que no puc! La tinc encallada al cervell. No em deixa pensar en una altra cosa, però tan prompte com prove d'escriure, hem fugen les paraules dels dits i... I aixina no puc, sóc incapaç.
Vaig obrir la bossa de creïlles i li la vaig allargar.
- Vinga va, dona. Ja serà menys... Fes el favor d'alçar el cul i posar-te a estudiar, que tens els finals en un parell de dies!
- Però si és que quan mire els apunts no sé que hi diuen. La meua ment revoloteja lluny, a km d'ací, i tot el que intente no em val per a res. Fins que no escriga aquesta història no estaré tranquil·la...
- Ai, en quina mala hora et vaig aconsellar fer-te un blog... Fa prop d'un any que no et deixa dormir bé... Vols dir que no hauràs d'oblidar-lo i prou?
- Però què dius? Això mai, i ara... Si açò és només una crisi... Ja saps que quan em pose a imaginar histories i a pensar en coses impossibles... No veig res més.

Feliç aniversari, benvolgut blog, tot i que amb retard.