26 d’oct. 2011

26/10/2011

Recorde que, quan era una xiqueta, la mare em feia un seguit d'advertències, sempre les mateixes, més o menys necessàries. D'un temps ençà m'ha vingut al cap una de les més recurrents i encertades: "no faces això o cauràs".

Els xiquets són entremaliats per natura i a això calia sumar-li la meua costum de caure fins i tot quan estava asseguda i lluir a tothora una col·lecció de blaus, bonys i ferides per tot el cos. A més de ser maldestre de mena, era molt cabuda, i davant les seues advertències contestava amb evasives: "aquesta vegada no cauré", "sempre estàs igual" i, la meua preferida, "l'última vegada i pare". Finalment, jo acabava al terra, o l'aigua, depenent del context, plorant com una descosida i demanant guariment.

Amb el temps he guanyat equilibri i seny, i les caigudes han minvat (que no desaparegut). Tot i això, he estat pensant en aquells avisos. Ma mare m'ho deia, segura del que esdevindria si no feia cas, i jo, tot i saber-ho, feia la meua i m'estavellava contra quelcom.

La vida de vegades té aquestes coses. Et fa saber les conseqüències que tindrà una acció i, nosaltres, tan humans, tan imbècils, no en fem cas i ens deixem anar, només esperant el colp, com si fórem xiquets.

Ara em plantege que, davant aquestes advertències premonitòries, deuríem utilitzar la nostra suposada intel·ligència emocional per a sortir del problema abans d'acabar fets mistos.

Després, estirada al llit pensant en tu, recorde que, tot i els avisos, la mare no em va impedir caure i tots eixos bacs ja formen part del que vaig ser. De vegades, supose, cal llençar-se, encara que només siga per gaudir de la caiguda.

1 comentari:

  1. Jo fins i tot diria que, a vegades, es divertit caure. Ens ho demana el cos.

    ResponElimina