Passejar pels passejants

19:00. Uf, quin avorriment... Es dissabte per la vesprada i no tinc res a fer; el cel blau que veig per la finestra convida a passejar aixina que isc de casa amb un llibre a la bossa sense saber ben bé on vull anar.

Només tancar la porta em pose els auriculars amb la música prou alta com per a no escoltar les veus del carrer. Baixant cap a la platja veig passar una xica amb els cabells curts i pense que, potser, m'agradaria portar el monyo aixina, però no em quedaria massa bé...Aleshores m'aborda un xic que, amb accent asturià, em demana diners per a comprar-se un entrepà i em conta les penúries que ha passat. Jo, sincerament, no l'escolte. Li donaré diners perque no em senc amb forces per a discutir amb ningú. Demane canvi a un bar i li done un parell d'euros. Quan continue amb el meu camí em passa pel cap que potser li n'haja donat pocs, de diners, però de seguida pense que menys dóna una pedra.

Aleshores entenc què vull fer i emprenc camí cap al castell, la part antiga de Benidorm. De camí, compre alguna cosa per berenar. Quan arribe a la plaça de l'esglèsia m'assec a un banc i agafe el llibre que tinc a la bossa. Intente llegir però em crida l'atenció un home que camina assoles; dubte envers si jo podria fer turisme tota sola, a una ciutat que no conec, i pense que és la millor manera de fer turisme que conec. Tracte de tornar al llibre però a les poques linies una xica seu al banc del costat. Sembla enfadada, amb els braços creuats i mirant desafiant a un grup de dones que xarren de peu per davant seua. Quan les dones comencen a caminar ella les mira i finalment s'alça i corre fins a elles, visiblement molesta.

Passa per davant meua una parella. La xica té els cabells bruns, és alta i camina mentre mira el seu reflexe als vidres de la tenda de davant; el xic, en canvi, no sembla que faça massa bona lliga amb ella. També passa un xic que passeja amb quatre dones i em pregunte quina història s'amaga darrere d'ells, perquè només un xic amb tanta dona; una d'elles sembla que se n'adona de que els mire i em dedica una mirada despectiva mentre xiuxiueja alguna cosa a la seua amiga. Em fixe en especial en una parella que passa per davant del banc mirant i remirant la façana del hotel davant el qual estic asseguda i de la qual forme part momentàneament.

Families amb xiquets, gent major, en la seua majoria extrangers, joves que van en grup... Passen per davant meua i em distrauen. Porte només tres pàgines del llibre i, en mirar el rellotge, ha passat una hora. Decidisc tornar a casa i arreplegue les meues coses, sense poder deixar de mirar la gent que m'envolta.

Em retrobe amb els carrers més plens de la ciutat i, tot i l'habilitat adquirida per a esquivar als visitants, no puc evitar tropessar amb alguns d'ells. Després d'una troballa torbadora, camine cap a casa amb ganes d'arribar. Torne a vore a la xica dels cabells curts; crec que si que me'ls tallaré. Aleshores comença a sonar la cançò de Manel "Al mar" i perc el fil dels meus pensaments. Tanque els ulls mentre camine aprofitant un carrer quasi buit i quan els obric tot és una mica diferent.

Me da vértigo el punto muerto

"- El siguiente por favor..."

Standby. Siempre en estado de espera. Las sillas de plástico verde, el respaldo duro y rugoso. El olor aséptico de la habitación. Las paredes blancas, los azulejos desgastados.

La sala llena. Algunos leen, otros entablan conversación con la persona del asiento de al lado. Yo miro a los demás, me fijo en los títulos de los libros, en las conversaciones de la gente, en las miradas perdidas en el aburrimiento...

"- El siguiente por favor..."

Después de mucho esperar sólo quedo yo en la sala. Oigo el eco de mi respiración. Se abre la puerta y aparece una mujer con una bata blanca.

"- El siguiente por favor... Pase, por aquí le espera su camino de rosas..."

Se acabó el standby.

.

Me meto en la cama y me arropo sólo con la sabana fría, me acurrruco y cierro los ojos, dispuesta a escaparme de aquí, dispuesta a volver contigo.

Camino por un paseo de madera, noto el sol en mi piel, el calor. Llevo una falda vaquera y una camiseta blanca que se ata con un nudo por debajo de mi ombligo y deja entrever mi piel tostada. Recuerdo el murmullo del mar, las voces, ese acento...

Corre hacia mi un niño pequeño. Lo cojo en brazos y me rio, parezco muy feliz de verle aunque aun no entiendo porqué. Cuando levanto la vista caminas hacia mi, con una camisa blanca abierta ondeando al ritmo de tus pasos, sonriendo con tus labios rojos pero también con tus ojos verdes.

Cuando me alcanzas me das un beso. Un beso de alguien conocido. En los labios, muy breve pero muy intenso. Pasas tu mano por mi espalda hasta el punto en que se confunden mi cintura y mis caderas y caminamos cogidos, yo con el niño en brazos que sonríe, y tu con tu mano agarrándome con fuerza hablando sobre lo que me he perdido el tiempo que llevo fuera.

El niño desaparece de mis brazos, tu mano se desprende de mi piel y ya no oigo tu voz. Estamos en casa y por la ventana abierta entra el olor a sal, las risas de los niños. Tu estás agachado, trasteando con ese viejo gramófono. Empieza a sonar la música y mientras te levantas te giras hacia mi, me coges de la cintura y empezamos a bailar.

Te desvaneces y sólo queda la música en mi cabeza.

Vuelvo a estar en la cama, sonriendo. Noto que ya es de día y me levanto, aunque me gustaría seguir soñando. Enciendo el portátil mientras tarareo la canción y la pongo, nuestra canción.

Qui matina fa farina

Aquest matí m'he alçat més prompte que de costum. Sóc mandrosa des que tinc memòria i els dies que m'alce matí són tan escassos com meravellosos. El primer que he fet ha sigut obrir la finestra i respirar profundament l'aire net de la matinada. Els carrers mig foscos, els fanals encesos encara que innecessaris. Són els millors moments del dia en que Barcelona, encara mig adormida, s'estén davant meua, obrint els ulls, i em proveeix les bafanades d'aire fresc que tan bé em venen de bon matí.

He mirat el rellotge i encara quedava una hora i mitja per haver d'anar a classe, a rodejar-me de gent que encara no conec, que no sé si vull conèixer, gent que no crec que arribe a ser important per a mi. M'agrada massa estar assoles, assoles a Barcelona. Perduda al bell mig del món la perspectiva d'haver de socialitzar-me no em crida gens l'atenció.

He posat el mòbil amb la música al bany i m'he dutxat mentre cantava les cançons que el reproductor elegia de manera capritxosa; tot i que estava en mode aleatori pense que aquest telèfon m'entén i sap quina música m'abelleix a cada moment. Quan he sortit he anat amb la tovallola lligada al cos, gotejant tota la casa fins la cuina i he posat una tassa amb aigua al microones. Un minut i llest. He ficat la bosseta de té blanc a la tassa i també un parell de terrossos de sucre.

Aleshores he anat a l'habitació i encara amb la tovallola he encés el portàtil. He posat "la pulquería" a l'Spotify i he començat a vestir-me mentre el té es refredava a la bancada de la cuina. Quan he estat vestida he agafat la tassa, encara cremant, i he segut davant del portàtil a llegir tot el que havia passat al món mentre jo dormia. No hi havia gran cosa a llegir, com a mínim res de nou. El món seguia girant tal i com l'havia deixat la nit anterior abans de gitar-me: només havien mort unes quantes persones i d'altres s'havien fet una mica més riques a costa dels demés.

Quan he acabat de llegir la frescor del matí ja no entrava per la finestra, els fanals s'havien apagat i als carrers començava a haver-hi activitat. El cel feia goig, em calfava la pell com ho havia fet tant de temps el sol de casa, el meu sol. En tornar a mirar el rellotge faltaven 45 minuts per al començament de les classes i vaig decidir anar caminant en compte d'agafar el metro. Vaig agafar la bossa, les claus, el mòbil, que encara estava al bany, i els auriculars i vaig tancar la porta rere meua.

Per fi eixia al carrer a gaudir del sol barceloní, a estar assoles, a ser anònima, a ser lliure i, malauradament, a seguir sent com era i no tan meravellosa com tots esperaven que fos. Tot i això, feia un bon dia.

Bon dia - Els pets

Ven a mi cama, duerme conmigo...

Me gustaría despertarme un día y darme cuenta de que el tiempo se ha parado y todo es igual que cuando nos conocimos. Nos pasábamos el día mirándonos, nos comíamos con la mirada. ¿Recuerdas que nervios pasábamos? Parecía que se nos notaba el deseo en los ojos, que todos los que estaban a nuestro alrededor lo sabían... Y, probablemente, lo sabían. Mi hermano me lo dijo más de una vez, que qué rollito me traía contigo, que no le gustaba nada... Pero él me lo decía entre risas y, siendo tú su mejor amigo y yo su hermanita pequeña... Era normal.

Recuerdo exactamente las primeras 10 veces que me tocaste y, si cierro los ojos, soy capaz de notar el calor de tu piel sobre la mía en cada una de ellas. La primera fue en mi casa. Yo estaba jugando con el ordenador de mi hermano y llegasteis a casa. Él empezó a chillarme para que me fuera y tu dijiste "Anda Pablo, ¡déjala! Si nos vamos a ir en un momento..." y pusiste tu mano en mi hombro. En ese momento me sonrojé i salí corriendo... Seguro que pensaste que era una mocosa tonta.

¿Sabes qué es lo más triste de todo? También recuerdo la última vez que me tocaste. Recuerdo que era 17 de Febrero y me invistaste a pasar la noche en tu casa. Fue una noche increible... Nos dormimos a las tantas de la madrugada y recuerdo que cuando abrí los ojos por la mañana me mirabas de forma distinta. Te pregunté "¿Qué ha pasado?" y tu sonreiste, pero no con tu sonrisa de siempre, y me dijiste que no podía ser, que yo era imposible, que todo lo que habíamos vivido era una locura y tenía que acabarse. La última vez que me tocaste fue mientras me vestía. Yo lloraba, no de pena, sino de rabia, y tu te acercaste a mi y mirándome a los ojos me dijiste: "eres un encanto" y me diste un beso en la frente, distinto a todos los anteriores.

Me fui lejos, quizás demasiado lejos. Y te olvidé. Conocí a muchos chicos que me querían y que querían que les quisiera y lo hice. Pero ahora que he vuelto, ha vuelto todo conmigo. Y sólo se me ocurre pedirte una cosa...

Ven a mi cama,.. ¡Duerme conmigo!