Propera parada

Faltaven vint-i-cinc minuts per a les 8 de la matinada quan vas tancar la porta de casa darrere teua. Baixares les escales precipitadament i abans que acabares de posar-te la jaqueta et vas veure abocada al fred del carrer en ple Desembre. Per sort o per desgràcia l'entrada del metro està tocant l'edifici i no vas haver de patir massa per arribar-hi.

Una vegada ja tenies el ticket validat, vas baixar les escales mig corrent, com sempre, per por a perdre el metro. Però no, encara quedaven dos minuts i vint-i-set segons que se't van fer eterns. Et vas dedicar a mirar el rellotge amb neguit, amb la seguretat que faries tard, i a preguntar-te si a aquelles hores el metro hi seria ple o podries seure, ja que el teu era un viatge llarg.

En arribar el metro, a l'andana ja no hi cabia ningú i la gent es va precipitar a l'interior del tren per les diferents portes, sense fer cas dels rètols de "deixen sortir abans d'entrar" i ocupant cada racó dels vagons. Tu et vas quedar de peu i, com sempre, amb la música posada i un aire absent, vas començar a regirar els rostres de tots aquells que t'envoltaven. Tots semblaven tenir històries més o menys interessants al darrere, i les vas voler saber totes. Vas conèixer tanta gent en aquell metro que et costa recordar els noms i els oficis, les vides de cada subjecte que, tot i que fos només per un instant ínfim, va formar part de tu.

A totes les parades hi havia desenes de persones noves que pujaven i cridaven la teua atenció. No estaven allà per tu, però alguna força major (parla de destí, si et sembla bé, o inventat un nom nou que per a tu signifique alguna cosa) els havia empentat cap allà, els havia fet caminar més espai o amb més pressa i arribar en l'instant just en que el teu metro parava a les seues estacions.

De la mateixa manera, la gent baixava en cada parada, i passaven a ser esquenes allunyant-se per obscurs i enrevessats túnels subterranis. Poc a poc, el metro es va anar buidant. Fins i tot van quedar lliures alguns seients i vas seure, esgotada i amb la sensació d'haver viscut tota una vida, quan només portaves una quarta part del viatge.

En arribar a la teua parada, només hi quedaves tu. Una veu anònima anuncià el final del trajecte, i no et va quedar més remei que baixar, tot i que aquell metro et va semblar, momentàniament, el lloc més confortable del món.

I de nou a l'andana, sense saber quina sortida agafar i sense metro en direcció de tornada, només vas poder pensar què havies fet malament, en quina parada vas errar exactament, per a arribar tan assoles al final.