Atemporal

Ens vam conéixer a una revetlla d'estiu. Tu portaves un vestit amb flors de colors clars i el cabell solt amb una cinta taronja.. Ballaves amb les teues amigues i reies. No paraves de riure. I fou aquell riure teu, tan despreocupat, sense complexes, el que em va fer girar-me i perdre el fil de la conversa dels meus amics. Només amb mirar-te, em vas fer somriure. Giravoltaves amb aire absent al ritme de la música. Estaves allà, però juraria que la teua ment s'enlairava lluny de tu.

Em vaig apropar a tu i, en estar al teu costat, vas parar en sec i mirant-me amb un somriure a la boca em vas dir: "Ballem?" No recorde quina música sonava, ni tampoc quant de temps vam estar ballant. El següent que recorde es un bes sincer als llavis al portal de ta casa i un: "Em telefonaràs, no?"

Mentre pujaves les escales vaig despertar del meu somni i per por a que t'esborrares si no deia res vaig cridar: "Em dic Batiste!". Vaig poder escoltar el teu riure que ressonava a les escales: "Ja ho sabia jo això!".

El que va vindre després ja ho saps. Anys més tard et vaig confessar que aquella nit em va semblar atemporal, com si haguérem fet enrere el temps, i visquérem a una novel·la de Mercé Rodoreda. Tu em vas dir que sempre t'havies considerat d'una altra època.