Vint-i-vuit de gener

Avui les 12 de la nit han arribat i no les he escoltat. Al meu cap ressonava la música d’Amelie. Aleshores han començat a cridar al mòbil i he rebut un parell de missatges i un parell d’e-mails felicitant-me per no sé quina cosa, ara no ho recorde.

Fa prop d’un any es va produir una situació similar, tot i que totalment diferent. Jo era a casa, a la meua casa, i van arribar les 12. Escoltava “Tres notas para decir te quiero” de Vicente Amigo, i quan van tocar les 12 es van succeir un munt de cridades i missatges, així com felicitacions via xarxa social. Aquell dia vaig haver d’anar al institut i un bon amic m’havia deixat una nota a la taquilla, a mode de sorpresa matinera. El dia va passar entre anades i tornades, felicitacions de la gent que més m’estimava. Alguna broma, típica de la data, i també algun que altre regal, per acabar culminant en un sopar fred a un baret del meu poble, amb tres amigues i un bescuit dolç cobert de llepolies.

Aquest any, com he dit, serà tot totalment diferent. No he matinat tant com acostume últimament, però tot i això m’he llevat d’hora i he baixat a comprar el pa. A la peixateria del mercat penjava un cartell, amb lletres de colors que deia “Feliç aniversari” i jo he somrigut tot i que no anava per mi, per que m’agraden les coincidències. Aleshores he pujat a casa i després d’esmorzar m’he assegut davant dels apunts per a fer un últim repàs abans de l’examen.

Perdoneu si em repetisc quan dic que serà força diferent, però sé que no hi hauran abraçades de la gent que m’estime i que no escoltaré tot el que han de burxar sobre el fet que em faig major. I sí, ja sé que estic fent allò que volia, ja sé que la gent segueix estant i que si no és hui, m’abraçaran dins d’un mes.

Tot i això, quan avui han tocat les 12 jo no les he escoltades. Al meu cap ressonava Amelie i les veus i els records de tot allò que queda enrere. Per sort, aquells que hi són, encara que no hi siguen, m’han fet eixir del meu tràngol.