27 de nov. 2012

Tornar

Tornar: Algú, anar devers el lloc del qual havia partit.
Gorra i banyador rosa, amb volants. Asseguda al terra, les mans plenes de sorra fent un forat a la voreta de la platja. En vindre una onada el forat es plena d'aigua. Plora, l'avi l'agafa en braços i la porta a l'aigua.

S'escabussen ambdós. La subjecta per la panxa i li diu que moga els peus, "així, molt bé, ara les mans, una darrere de l'altra". L'avi lleva les mans i ella s'esvera. L'avi la torna a subjectar.

En eixir de l'aigua l'avi l'asseca amb una tovallola d'Aladín. Els amics dels avis la criden, li pregunten si ja sap nadar, "a mi me n'hauràs d'ensenyar quan n'aprengues!" i somriu, i li falten tres dentoles.

L'avia li posa crema al nas, a les galtes i als muscles. Agafa una poma de la seua bossa i li l'allarga. Ella intenta fer un mos i li cau. La iaia agafa la poma i va fins a la voreta de la platja, la llava i li la torna a donar. Ella l'agafa amb força i fa un mos prou gran per a la seua edat. La boca se li omple de sabor a poma i mar, sabor a estiu.

A l'hora de dinar agafa la ma de l'avi i camina fins al club nàutic. Només entrar colpeja al nas la flaire a menjar, a pebrots, llom, pollastre... Però ella ja sap el que vol, entrepà de truita de creïlles. I el demana, i tornen a la platja i s'asseu a l'ombra del parasol, i l'entrepà quasi no li cap a la boca, i la iaia el fa bocins i li'l va donant.

I quan comença a caure el sol, la iaia la fa ficar-se a l'aigua i esbandir-se la sorra, i en eixir l'envolta amb la tovallola, la seca i li lleva el banyador tot moll, i li posa roba seca. I en deixar la platja i començar la pujada cap a casa, paren al puesto de gelats de sempre, i l'home la saluda i li somriu, i li pregunta si vol el de sempre, i ella afirma amb el cap, i el iaio paga i ella menja contenta tot el camí cap a casa.

I quant desitjaria tornar, anar devers el lloc del qual va partir.

24 de nov. 2012

Irritabilitat II

La gent que et mira descaradament al tren. Els subrayadors sense tinta. Tenir fred als peus. Les llibretes quadriculades amb les línies blaus. Que les crispetes dolces siguen totes del mateix color. Les dones majors que ocupen tota la vorera. El soroll d'un mosquit tocan-te l'orella una nit d'estiu. Posar-te protector solar ple de sorra. No tenir fixo quan fa falta. Que en escurar una cullera l'aigua salpique. La gent parada a l'esquerra de les escales mecàniques del metro. Les sandàlies de tacó. Les taques de greix als fulls. Els rellotges sense números. Els jerseis que piquen. Les piscines amb aigua calenta. Els paraigües a quadres. El fetge com a menjar. La gent que parla molt baixet. L'olor a humitat. Les caixes buides. La música d'espera dels telèfons d'atenció al client. El volum de la tele en un nombre imparell que no siga 5. El desaigüe ple de pèls. La coca-cola desventada. Els xiclets clix de fresa. Les camisetes de màniga llarga. El soroll de la llavadora. Dormir massa. Dormir poc.

20 de nov. 2012

Instrucciones para subir una escalera

"Las escaleras se suben de frente, pues hacia atrás o de costado resultan particularmente incómodas."

Si tuviera la oportunidad le pediría a Julio Cortázar que me explicara el mundo. Que me diera las instrucciones precisas para tender una lavadora, hacerme la cena o meterme en la cama. Que me explicase qué hay que hacer para levantarse por las mañanas, cómo se afronta un día nuevo sin que quede nada del anterior. Que me diga qué hay que hacer para encontrar lo que buscas o, mejor aun, que me diga qué debo buscar.

Que el mundo venga con un libro de instrucciones, que se especifique qué es adecuado y qué impropio. Que haya tablas, y listas, y esquemas. Y sea una edición de bolsillo.

Que las grandes mentes científicas se pongan manos a la obra, e inventen un dispositivo portátil que te avise cuando estés a punto de hacer algo mal, que suene una alarma, o se encienda un led rojo, o te dé un calambrazo en el brazo cuando te acercas irremediablemente al borde del precipicio.

Que esté claro de antemano lo que va a salir bien y lo que no, que no se creen esperanzas para luego destruirlas, que si hay que hacer algo sea para mejorar el presente, que nunca se vaya marcha atrás, solo hacia delante.

Que todas las escaleras sean igual de fáciles de subir que la de Cortázar, que no se rompan los peldaños ni se traben los pies.

"Llegando en esta forma al segundo peldaño, basta repetir alternadamente los movimientos hasta encontrarse con el final de la escalera. Se sale de ella fácilmente, con un ligero golpe de talón que la fija en su sitio, del que no se moverá hasta el momento del descenso."

3 de nov. 2012

Quedar-se parat

Com una eruga que decideix quedar-se a la crisàlide, i no sortir per no patir fred, per no patir fam, per no tenir por. Com qui en meitat d'una transformació vital es fa enrere, i es queda parat, meitat ell i meitat ell mateix (però diferent), i en el fons, un desconegut. Com qui en una platja buida i freda camina fins a la vorera del mar volent ficar-se ben endins, i en banyar-se els peus queda glaçat i no pot ni avançar ni retrocedir, només tremolar mirant el cel.

Qui no pot anar enlloc, ni lluny ni a prop, se sent empés pel temps. Passen dies, setmanes, mesos, anys, i petrificat al mig de quelcom li crema l'impotència, el no poder, el no voler. La vida implica canvi, o pot ser és canvi, i qui, per qualsevol motiu, no està disposat a deixar-se portar, a evolucionar, a fer giravoltes en els braços de la vida sense saber on acabarà, qui no pot fer-ho, qui no vol fer-ho, està condemnat a patir, a plorar, a tremolar de rabia en un desesperat intent per mantenir-se ferm, fins que, esgotat, buit, inert, finalment es engolit per les ones, i desperta a un lloc incert del seu món, sent una persona totalment diferent, i havent d'acceptar certes coses.

Així és com vestisc ara.
Aquest és el meu color.
Açò és el que vull.
Aquesta és la gent que estime.
Ací és on vull estar.
Açò és el que puc fer.

I deixar passar el temps fins a la següent onada.

12 d’oct. 2012

Un dia de festa

Tombar-se al llit amb les cames en alt, recolzades a la paret. Tirar el cap enrere i tancar els ulls, esperar el buit i trobar-ho tot ple de pensaments irritants, de possibilitats que creies impossibles, de dubtes i indecisió, de por.

Obrir els ulls i mirar fixament les bombetes enceses fins que crema la retina, i crema el cap i crema el mon, i haver de respirar ben fondo per no plorar, i haver de tancar els ulls i veure-ho tot de llumetes de colors que apareixen i desapareixen atenuant-se fins quedar tot fosc, i que tornen els pensaments.

Apropar-te a la vorera del llit i deixar penjar el cap, i que la sang s'hi acumule i faça mal, i la sensació de mareig, i el calor sufocant, i el pes insuportable de tot plegat, i tu que et vols mantenir així per que el mal de cap ajuda a no centrar-se i a no pensar.

Pegar-te la volta i ser cap per avall amb els pits apretats contra el llit que fan mal, amb els braços que sobren, que no saps on posar, amb la sang que poc a poc torna a circular.

Que tornen les ganes de plorar i no les pugues parar, i posar-te de costat i portar els genolls cap a tu, fer-te una boleta, una boleta de carn i tristor, calenta, tova, desagradable.

I que la innecessarietat de tot allò et pose de mal humor, i el mal humor i les llàgrimes donen mal de cap, i el mal de cap i el calor donen son. I quan t'adorms els somnis no són millors, i et despertes i es de nit i estàs cansat, i no tens fam, però tens fred, i et tapes i mires el buit, buit per dins.

I romandre així, esgotat de ganes de viure, mentre a fora és un dia de festa.

13 de juny 2012

L'amor no és cec, l'amor és borni.

Van estudiar junts fins la secundaria. Anys i anys d'una amistat com cap altra, de tenir-se al costat per a tot, de no ser-hi mai sol, de somriures constants i plors compartits.

Quan va arribar el moment de dir-se adéu, ho van fer amb la promesa als llavis de no perdre el contacte, de seguir tenint-se ben a prop tot i que els separaren milers de km. Res no va anar com ho planejaren.

En estar lluny es van adonar que els sentiments per l'altre anaven més enllà d'una simple amistat. Que no era només un somriure el que volien dels llavis de l'altre. "I ara què? Caldrà parlar... Hauré de donar el primer pas!". I com qui queda glaçat davant d'una innegable veritat, tots dos, en extrems oposats del món, es van quedar clavats sense poder donar ni un sol pas cap endavant, però tampoc cap endarrere.

I allí segueixen, anys després, amb altres persones al costat, amb uns altres somriures, uns altres llavis, unes altres mans. I tot i així dins el seu cap ressona una veu estrident que els arriba fins al cor, "Què hagués passat si...?".

I els pocs que coneixen l'història només poden afirmar amb rotunditat que l'amor no és cec, l'amor és borni.

1 de juny 2012

Biòpsia miocàrdica

Si estàs llegint açò, probablement estic mort. No cal que t'esveres i vages a buscar ajuda, no és necessaria cap pausa dramàtica, ni tan sols un llagrimeig. Només segueix endavant, llegeix i entén-me, i entén per què escric açò i per què t'ho escric a tu.

Quan temps fa que ens coneixíem? Recordes la primera vegada que ens vam veure? Fa tant de temps que costa fer enrere, s'han de tancar els ulls i respirar fondo, i aleshores remuntar-nos als temps en que érem un. Hem passat tantes coses... Hem plorat, hem rigut... I qui sap on ens hauria portat la nostra relació de no haver arribat a aquest fatídic final.

I ara, quan ja no puc continuar pel teu camí, quan se m'ha tancat el pas i només se m'ha donat l'opció de llençar-me a un abisme i desaparéixer, ho faig mirant enrere, per a no oblidar els bons temps, però amb la certesa de que no podré portar aquests records allà on vaig.

Aquest és el motiu pel que t'escric, per a que el sacrifici més gran de la meua vida no sigui en balde. Per a que tu agafes tots aquells records i els guardes on vulguis, a una caixa de coloraines o a un fosc bagul baix del llit. Apunt de fer el bot més gran que he fet mai, és l'únic que et demane.

No et sentis trist, ni buit, ni incomplet. Constantment moren parts de tu i no te n'adones. Pell morta, cabells, pestanyes que cauen i no miren enrere... És diferent, però, quan el que mor com en aquest cas és una part del teu cor, i t'entenc, però entén-me tu també: seguir comptant amb mi ens portava a tots dos directes al desastre. Tot el que faig, ho faig pel teu bé. 


- Acte seguit, em van extreure el catèter i em vaig sentir més lleuger, i vaig desitjar que tot fos tan senzill en la vida com una biòpsia cardíaca.

19 de març 2012

Condemnats

- I que hagués sigut de nosaltres si no haguessis anat aquell dia a casa de la Carla?
Ho pregunta després de parlar una estona de com va començar tot açò. Carla i jo érem companyes de l'escola, amigues que no es veien des de feia gairebé 10 anys, i un dia ens vam trobar a la Diagonal i va ser com si no hagués passat el temps. Vam començar a xarrar i, quan ens vam adonar, estàvem sopant a un baret a la dreta de l'eixample, contant-nos absolutament tot allò rellevant (i un bon grapat de tonteries) que ens havia passat en les nostres corresponents vides, i ens va sorprendre tant haver acabat allà, juntes, que vam decidir que el destí tenia alguna cosa a veure, i no podíem fer una altra cosa que complir la seua voluntat i seguir veient-nos tot i el temps passat, per a reprendre la vella amistat.

Així va ser com huit mesos més tard, després de diverses quedades per a prendre café, anar de compres, sopars i demés, va arribar l'aniversari de Carla i la seua parella em va convidar a la festa sorpresa que li havia preparat. I allà estava jo, finals d'abril, a la porta de la casa de la meua antiga i retrobada millor amiga, picant al timbre del seu pis. I quan es va obrir la porta, un desconegut em va mirar fixament amb els ulls ben oberts durant un segon, per a acte seguit sortir i tancar la porta darrere seua.
- Què fas? Perdona, però...
- Necessitava silenci per a gaudir d'aquest moment. - A continuació va esbossar un gran somriure i va esclatar en un riure exagerat.

El novio de Carla, que ho havia vist tot a un metre de la porta, va sortir del pis i tot rient em va dir que no li fes cas, que ja feia estona que bevia i li divertien aquestes extravagàncies. Aquella nit no li vaig poder llevar l'ull de damunt i, a dia de hui, encara no he pogut.

Aquesta nit no he pogut dormir per la febra. Em fa mal la panxa i tinc moltes ganes de vomitar tota l'estona. Ell es queda despert amb mi, fent el paper d'un perfecte infermer, tot i el risc de que li passe aquesta horrible grip estomacal. Sóc una malalta horrible, em queixe molt i exagere el meu paper per a rebre totes les seues atencions. Xarrem del dia que ens vam conéixer, ja que hui fa tres anys. Un comentari innocent encén la flama: "Aquell dia si que em trobava malament! Vaig estar a punt de quedar-me a casa, però no em volia perdre el primer aniversari de Carla després de la nostra retrobada!". Per un moment somriu, però acte seguit s'enfosqueixen els seus ulls i, amb la veu tremolosa, em fa aquella pregunta.

Esclate a riure, i això el fa enfadar. S'alça del llit i camina cap a la finestra. M'incorpore amb el cap ballant-me per la febra i vaig cap a ell, l'obligue a fer mitja volta i li agafe les galtes per a que em mire als ulls.
- Si jo no hagués anat a casa de Carla aquell dia, ens haguérem trobat en qualsevol altre punt del món, en qualsevol altre moment de les nostres vides. Perquè quan les coses estan fetes per a que passen, no importa la teua voluntat, o els factors externs que hi puguen influir. Estàvem dolçament condemnats a estar junts.

20 de febr. 2012

Motius

Un, dos, tres... I en obrir els ulls estàs estirada al damunt de gespa verda i envoltada per la flaire del camp. I t'alces i al teu voltant no trobes cap motiu per a no caminar, així que ho fas. I aleshores te n'adones que no portes sabates, ni pantalons, ni samarreta, ni roba interior. Ets nua al bell mig del camp, però no hi ha cap motiu per a portar roba, així que simplement camines.

I arribes a un riu, a un riu d'aigua clara i fresca, i sembla profund, però no hi ha cap motiu per a no travessar-lo, així que et llences a l'aigua, i amb la pell estarrufada nades cap a l'altra banda, sense pressa, deixant simplement que l'aigua s'esvare per la teua pell, parant per a observar cada detall d'aquell riu, ara una granota, després un peix petit. I nadant a esquena veus el sol i et fa tancar els ulls, però tot i això encara pots veure l'aigua, i les granotes i els peixos.

I quan arribes a l'altra banda del riu surts de l'aigua i estàs banyada, però no hi ha res que t'espente a assecar-te i no ho fas, tornes a caminar. I no saps com, però de sobte tornes a ser estirada al terra i una brisa fresca et fa venir un calfred. "No hi ha cap motiu per tenir fred" i aleshores comences a notar l'escalfor del sol a la teua pell i l'aigua evaporant-se.

Un, dos, tres, i ets al llit, i l'alarma del mòbil fa un soroll insuportable. De sobte els motius tornen, i la gespa ja no sembla tan verda i l'aigua no és tan clara. La roba es fa necessària. - "Maleïts motius!" - penses, i mentre et fas el desdejuni desitges que torne a fer-se de nit... - Un, dos, tres! - Però res.

5 de gen. 2012

Seure i escoltar.

La nit de Reis, asseguda al sofà de casa després del sopar. El iaio treu de la cartera una fotografia antiga. Al centre, de cos sencer, un xic i una xica d'uns 20 anys. Ell, amb jaqueta, jersei i camisa. Ella amb una samarreta a ratlles, rebeca i falda. Els dos amb espardenyes de pasqua.

- Jo aquesta la tinc trencada per la meitat. Ell per una banda i jo per l'altra. Ens vam enfadar i les vaig trencar totes.
- Tu creus que es normal? A mi em llença i es queda només amb la seua part!
- No no, a ell encara el tinc... Però separats. Es que t'abuelo era molt corredor, massa! Totes les nits de festa amb els amics.
- Jo dormia a ca la iaia, i totes les nits arribava a la una a casa. La iaia em deia: "Et gastaràs tots els duros i no te'n quedaran... Ai la xicota, que dirà...!".
- Jo que tenia que dir? Si jo també anava amb els amics! Pepe l'esclau tenia una gramola, la posava en marxa i ale, tots a ballar. A més, Vicent cantava molt bé, venien a la porta i allà féiem la festa.

- I com vos vau conéixer?
- Doncs mira, jo vaig tornar de la mili i me la vaig fer de novia.
- Jo a ell no el coneixia de res... La meua cosina Beatriu era la novia de Pablo, i ell i Pablo eren amics... Va començar a vindre amb nosaltres i mira.
- Jo a ella la coneixia des que era xicoteta. Però com a novia... En tornar de Mallorca.
- M'enrecorde que un dia vas vindre on jugàvem a la loteria. I Esperanceta ens deia: "No vos feu il·lusions, que té una novia en Elda!".
- En Elda?
- Sí, jo vaig estar treballant tres mesos allí, un estiu, en una fàbrica de gel. Els amos de la fàbrica no tenien fills, però tenien una neboda i... Em portaven al casino amb ells i tot. Ella deia que jo era el seu germà.
- Xica, si tenia una foto seua i tot!
- I encara la tinc, deu d'estar per casa...

- I on anaves quan eixies?
- Ell sempre ha sigut molt de córrer per ahí, al casino, a la carretera...
- Un dia vam anar Pablo i jo al café Espanya. Allò estava sempre ple, i per a fer-te un vermut tardaves dues hores de la cua que hi havia!
- Abans bevíem vermut, la cervesa no es bevia massa...
- Quan per fi ens van atendre, vam demanar dotze vermuts. Vicent ens els va posar, amb un platet amb melva, unes olives, unes clòtxines... I ens va dir: "I els demés? On estan?". Nosaltres vam dir: "A la platja, ara vindran...". I així, un vermut ell, un vermut jo, ens els vam fer els dotze i, en acabar, vam pagar i cap a casa.
- La veritat és que no em queixe, vaig tenir molt bona joventut. I després ja ens vam casar i vam anar a viure al carrer Alacant.
- Fixa't, els dos vam néixer a eixe carrer i ens vam acabar casant allà...

Com m'agradaria que tot en la vida fos seure i escoltar.