28 de gen. 2011

Vint-i-vuit de gener

Avui les 12 de la nit han arribat i no les he escoltat. Al meu cap ressonava la música d’Amelie. Aleshores han començat a cridar al mòbil i he rebut un parell de missatges i un parell d’e-mails felicitant-me per no sé quina cosa, ara no ho recorde.

Fa prop d’un any es va produir una situació similar, tot i que totalment diferent. Jo era a casa, a la meua casa, i van arribar les 12. Escoltava “Tres notas para decir te quiero” de Vicente Amigo, i quan van tocar les 12 es van succeir un munt de cridades i missatges, així com felicitacions via xarxa social. Aquell dia vaig haver d’anar al institut i un bon amic m’havia deixat una nota a la taquilla, a mode de sorpresa matinera. El dia va passar entre anades i tornades, felicitacions de la gent que més m’estimava. Alguna broma, típica de la data, i també algun que altre regal, per acabar culminant en un sopar fred a un baret del meu poble, amb tres amigues i un bescuit dolç cobert de llepolies.

Aquest any, com he dit, serà tot totalment diferent. No he matinat tant com acostume últimament, però tot i això m’he llevat d’hora i he baixat a comprar el pa. A la peixateria del mercat penjava un cartell, amb lletres de colors que deia “Feliç aniversari” i jo he somrigut tot i que no anava per mi, per que m’agraden les coincidències. Aleshores he pujat a casa i després d’esmorzar m’he assegut davant dels apunts per a fer un últim repàs abans de l’examen.

Perdoneu si em repetisc quan dic que serà força diferent, però sé que no hi hauran abraçades de la gent que m’estime i que no escoltaré tot el que han de burxar sobre el fet que em faig major. I sí, ja sé que estic fent allò que volia, ja sé que la gent segueix estant i que si no és hui, m’abraçaran dins d’un mes.

Tot i això, quan avui han tocat les 12 jo no les he escoltades. Al meu cap ressonava Amelie i les veus i els records de tot allò que queda enrere. Per sort, aquells que hi són, encara que no hi siguen, m’han fet eixir del meu tràngol.

26 de gen. 2011

Eritrofobia

Hay un armario rojo.

 Cuando lo miras, te da la sensación de que esconde algo grande, algo importante, algo que merece la pena ver. Si te acercas mucho, incluso notas una pequeña fuerza que te atrae, como si tuviera gravedad propia, y que al mismo tiempo te asusta. Puedes pasarte horas mirándolo, absorto en sus puertas rojas y largas.

Al final, el deseo de saber qué es lo que esconde te vence. Alargas la mano y cuando tocas el acero del pomo un escalofrío te recorre todo el cuerpo. Dudas durante unos segundos, pero la decisión está tomada y sigues adelante a pesar de que el miedo empieza a apoderarse de ti. Sacas el valor necesario de algún rincón de tu alma y tiras de la puerta.

A la izquierda hay unos cajones cerrados y encima de ellos un cojín rojo viejo y casi sin relleno. A la derecha puedes ver unos estantes llenos de camisetas rojas mal plegadas. Justo en el centro, cuelgan de una barra metálica un montón de chaquetas y pantalones rojos.

Después de contemplar tal dantesco espectáculo durante casi 15 minutos cierras las puertas del armario. Tienes la sensación de ir a marearte, así que te sientas en la silla más próxima.
Escalofriante, ¿verdad?

23 de gen. 2011

Resignació.

- De veres pensaves que podries fugir de tu mateixa? Tallar-te els cabells, comprar-te un abric i sortir a caminar per un lloc nou com si fores una persona nova? Deixar enrere tot allò que t'ha fet ser qui ets i girar-li la cara a tothom qui t'ha conegut? De veres pensaves que et deixariem? Que seria tan fàcil com no pensar-hi més i prou?
- No sabia si podria, però pagava la pena provar-ho.
- I et sents millor? Penses que has aconseguit alguna cosa? Ets com has sigut sempre, igual de mediocre, igual de buida... És molt fàcil disfressar-te de persona nova i pensar que ningú no se n'adonarà que és una disfressa. Fingir i rodejar-te de gent que penses que et veurà com tu vols. És massa fàcil voler oblidar tot el que ha sigut i construir una nova vida fent veure que ha sigut sempre la mateixa.
- T'equivoques. És una de les coses més dificils que he fet a la meua vida.
- Com n'és, de trist, haver de quedar-te enganxada a la teua mediocritat tota la vida.

Mai aconseguiràs que ells deixen de veure't com volen veure't. Ells mai deixaràn de pensar que ets qui ells creuen que ets.

18 de gen. 2011

Atemporal

Ens vam conéixer a una revetlla d'estiu. Tu portaves un vestit amb flors de colors clars i el cabell solt amb una cinta taronja.. Ballaves amb les teues amigues i reies. No paraves de riure. I fou aquell riure teu, tan despreocupat, sense complexes, el que em va fer girar-me i perdre el fil de la conversa dels meus amics. Només amb mirar-te, em vas fer somriure. Giravoltaves amb aire absent al ritme de la música. Estaves allà, però juraria que la teua ment s'enlairava lluny de tu.

Em vaig apropar a tu i, en estar al teu costat, vas parar en sec i mirant-me amb un somriure a la boca em vas dir: "Ballem?" No recorde quina música sonava, ni tampoc quant de temps vam estar ballant. El següent que recorde es un bes sincer als llavis al portal de ta casa i un: "Em telefonaràs, no?"

Mentre pujaves les escales vaig despertar del meu somni i per por a que t'esborrares si no deia res vaig cridar: "Em dic Batiste!". Vaig poder escoltar el teu riure que ressonava a les escales: "Ja ho sabia jo això!".

El que va vindre després ja ho saps. Anys més tard et vaig confessar que aquella nit em va semblar atemporal, com si haguérem fet enrere el temps, i visquérem a una novel·la de Mercé Rodoreda. Tu em vas dir que sempre t'havies considerat d'una altra època.

14 de gen. 2011

La costera del gener

El cap ennuvolat, els ulls rojos i la boca seca. Sembla un típic quadre de ressaca però porte una setmana sense eixir de festa. Bueno, i quasi tampoc de casa.

Alce el cap i mire el rellotge. Ja són les onze i jo sense sopar... La veritat és que no tinc fam; tinc la panxa ben plena de beguda revitalitzant i aquesta vesprada crec que m'he menjat un paquet sencer de galetes.

Em trobe realment malament. Em fa mal el cap, la panxa i les orelles. Les tinc roges de portar els cascs pero si no me'ls pose se que no podré concentrar-me gens. En llevar-me'ls tornen a envaïr-me tots els sorolls de la casa. Acàs les parets són de paper?

El calor que fa a l'habitació m'atabala, però en obrir la finestra el fred de la nit entra a l'habitació i em fa venir un calfred horrible. En tancar la finestra sospire i tanque els ulls.

"Vinga va, un tema més i al llit".
Jo pensava que la costera del Gener era una altra cosa.

12 de gen. 2011

Una de espías

Cuando me asignaron esta misión no pensé que iba a ser tan fácil. Por lo que me contaron, le creí un tipo duro.

Después de observar su comportamiento durante tres días, llegó el momento de pasar a la acción. Me senté en la mesa en la que se sentaba siempre, en el bar donde solía ir a almorzar. Cuando entró por la puerta miró directamente a la mesa y al verme allí sentada se detuvo unos segundos. Desconcertado, se acercó a la barra y pidió lo de siempre. Cuando noté que me miraba de reojo, saqué su libro favorito de mi bolso y me puse a leer. Pude notar como sus ojos se abrían como platos y se ponía nervioso.

- Perdona, no he podido evitar fijarme en lo que lees. ¿Te gusta Kundera?
- ¿Qué si me gusta? Me pasaría leyéndolo toda la vida.
A partir de ese momento, fue todo pan comido.

Y ahora, después de 5 meses de relación, de haber empezado incluso a vivir con él, mis superiores quieren que lo deje estar; quieren intentarlo por otras vías. ¿Otras vías? No va a haber nada que haga a este hombre hablar si no soy yo.

Por eso he tenido que hacerlo. Y casi me ha dado pena. Pero ahora ya tengo todo lo que podía querer de él. Y en cuanto a él… Bueno, el rencor hacia sí mismo le ayudará a superar todo esto; incluso puede que recapacite y vuelva al buen camino.

Y de lo que tuvimos ya no quedará nada. Yo mañana cambiaré de nombre, y con ésta identidad se irá también todo lo que ha supuesto.

Borrón y misión nueva.

"En el mundo del eterno retorno descansa sobre cada gesto el peso de una insoportable responsabilidad."

2 de gen. 2011

Satélites

“Estaba sentada en una mesa vacía, ajena a todo, jugando a fabricar cosas imposibles con una servilleta de tela blanca. Sentada con las piernas cruzadas; debajo del vestido arrugado por la postura asomaban sus piernas,  llenas de curvas que invitaban a pasear por ellas.”

Se despertó por la mañana y al darse la vuelta en la cama notó que estaba vacía. Después de unas cuantas vueltas, cuando se hubo acostumbrado a la luz que entraba por la ventana, se levantó y cogió una camisa que había tirada por el suelo. Se la puso y salió de la habitación abriendo la puerta con cuidado. Cuando llegó al final de las escaleras lo vio de espaldas en la cocina. Sólo llevaba unos calzoncillos, algo ridículos, con dibujos de colores, que le quedaban un poco estrechos.

- ¡Ñam! – Le susurró ella al oído acercándose por la espalda.
- Buenos días, preciosa.

Ella se sentó en un taburete de madera y se dedicó a mirarlo mientras cocinaba.
- Espero que tengas hambre, porque cuando me levanto con tiempo hago unos desayunos increíbles.
- Hoy tengo un hambre feroz.

Se sentaron a la mesa y empezaron a comer. Él la miraba de reojo entre mordisco y mordisco, ella parecía una niña pequeña desayunando antes de irse al cole.
- ¿Cómo te llamas?
- Luna.
- No te puedes llamar Luna.
- ¿Ah no? ¿Por qué, listillo?
- Porque tú brillas con luz propia, la luna no tiene luz propia. Anoche iluminabas la sala con tu presencia… A medida que me acercaba a ti podía notar cómo se iluminaba la habitación.
- Y, ¿por eso no me puedo llamar Luna?
- No es sólo eso. Es que, además, la luna tiene una gravedad muy pequeña. Tú tienes una fuerza de atracción increíble… Es imposible acercarse a ti sin acabar cayendo en tu órbita para darte vueltas el resto de la vida…
- Pues, mira por donde, aun así, me llamaron Luna.

Terminaron de desayunar en silencio. Él la miraba divertido. Mientras recogía la mesa, ella se le acercó por la espalda y le susurro al oído:
- Anda tonto, deja eso y vamos a follar.
Ella empezó a caminar hacía las escaleras y, a mitad de camino, dejó caer la camisa. Sus muslos se contorneaban al andar. Él se dio la vuelta y la siguió embobado mientras ascendía por las escaleras. Una vez arriba volvieron a hacer el amor como lo habían hecho la noche anterior; de manera salvaje, brusca, maleducada. Al terminar ella se quedó dormida en sus brazos y él la observó hasta que se despertó.

- No puedes llamarte Luna.
- Ya te he dicho que ese es mi nombre.
- Pero es que es imposible… No puedo parar de mirarte y, cuanto más te miro, menos me creo que ese sea tu nombre.
- Bueno, y, según tú, ¿cuál debería ser mi nombre?
- Deberías llamarte deseo.
- Pero deseo no es un nombre de mujer.
- Pues entonces Desirée, que en francés significa deseo.
- Muy bien, si tanto te gusta, puedes llamarme Desirée.

Volvieron a hacer el amor envueltos en las sábanas tantas veces removidas en una sola mañana. Él le susurraba al oído “me encantas Desirée”; ella no podía evitar esbozar una sonrisa al tiempo que se mordía los labios mientras gemía de placer.

- ¿No me preguntas mi nombre?
- No hace falta.
- Pero, ¿Cómo? ¿No te interesa nada más de mí?
- No. Y a ti tampoco de mi. Tú ya tienes todo lo que podrías querer. Esta noche volverás a tu casa, con tu mujer, con tus hijos, y yo seré sólo un simple recuerdo, una locura de aquel viernes en el que fuiste a una fiesta.
- No es cierto. Jamás podré sacarte de mi cabeza. Eres más que un recuerdo, eres un deseo, un pecado, un terrible anhelo que me niego a perder.
- A veces no nos queda más remedio que aceptar las cosas tal y como vienen, sin enfrentarnos a ellas.
- No Luna, no… No me hagas esto.
- ¿No me has dicho que no debería llamarme Luna?

Volvió a repetirse todo. Los mismos besos, las mismas caricias, los mismos gritos… Y cuando se dio cuenta, estaba vistiéndose para regresar a casa mientras ella se daba una ducha. La esperó sentada en la cama, rezando porque aquellos no fueran los últimos minutos a su lado. Cuando ella salió de la ducha le dio un tierno beso en la mejilla, diferente a todos los anteriores. Era un beso de despedida. Él lo notó y se fue, pensativo, cabizbajo e inquieto hacia casa.

"Cuando me acerqué a ella me deslumbró su belleza y apenas pude articular palabra. Sólo acerté a preguntarle su nombre. “Me llamo Desirée”, dijo, “si quieres me puedes llamar deseo”."