12 de des. 2011

Propera parada

Faltaven vint-i-cinc minuts per a les 8 de la matinada quan vas tancar la porta de casa darrere teua. Baixares les escales precipitadament i abans que acabares de posar-te la jaqueta et vas veure abocada al fred del carrer en ple Desembre. Per sort o per desgràcia l'entrada del metro està tocant l'edifici i no vas haver de patir massa per arribar-hi.

Una vegada ja tenies el ticket validat, vas baixar les escales mig corrent, com sempre, per por a perdre el metro. Però no, encara quedaven dos minuts i vint-i-set segons que se't van fer eterns. Et vas dedicar a mirar el rellotge amb neguit, amb la seguretat que faries tard, i a preguntar-te si a aquelles hores el metro hi seria ple o podries seure, ja que el teu era un viatge llarg.

En arribar el metro, a l'andana ja no hi cabia ningú i la gent es va precipitar a l'interior del tren per les diferents portes, sense fer cas dels rètols de "deixen sortir abans d'entrar" i ocupant cada racó dels vagons. Tu et vas quedar de peu i, com sempre, amb la música posada i un aire absent, vas començar a regirar els rostres de tots aquells que t'envoltaven. Tots semblaven tenir històries més o menys interessants al darrere, i les vas voler saber totes. Vas conèixer tanta gent en aquell metro que et costa recordar els noms i els oficis, les vides de cada subjecte que, tot i que fos només per un instant ínfim, va formar part de tu.

A totes les parades hi havia desenes de persones noves que pujaven i cridaven la teua atenció. No estaven allà per tu, però alguna força major (parla de destí, si et sembla bé, o inventat un nom nou que per a tu signifique alguna cosa) els havia empentat cap allà, els havia fet caminar més espai o amb més pressa i arribar en l'instant just en que el teu metro parava a les seues estacions.

De la mateixa manera, la gent baixava en cada parada, i passaven a ser esquenes allunyant-se per obscurs i enrevessats túnels subterranis. Poc a poc, el metro es va anar buidant. Fins i tot van quedar lliures alguns seients i vas seure, esgotada i amb la sensació d'haver viscut tota una vida, quan només portaves una quarta part del viatge.

En arribar a la teua parada, només hi quedaves tu. Una veu anònima anuncià el final del trajecte, i no et va quedar més remei que baixar, tot i que aquell metro et va semblar, momentàniament, el lloc més confortable del món.

I de nou a l'andana, sense saber quina sortida agafar i sense metro en direcció de tornada, només vas poder pensar què havies fet malament, en quina parada vas errar exactament, per a arribar tan assoles al final.

6 de des. 2011

Bondad de Atón

Y allí estábamos, mirándonos a los ojos, fijamente, sin pestañear. Y tuve la sensación de que el mundo se detenía.

Sus labios rojos, esculpidos en piedra, parecían susurrar los versos más románticos del mundo. Por un instante quise besarla, sin importar quien nos estuviera observando. Su piel lisa y brillante me invitaba a hacer locuras; esa piel color bronce, tan fría y a la vez tan cálida. Las suaves líneas que dibujaba su cuello, el pelo adornado con aquella llamativa corona, los pómulos firmes y a la vez tan tulgentes...

¡Todo en ella parecía tan sobrio...! Y sin embargo había algo en sus ojos que me inundaba el pecho, entrando desde la nariz y helándome los pulmones, llenándome de deseo. Y es que sus ojos eran cristales ardiendo, minerales pulidos a fin de provocar tal efecto en el espectador de tan bello paisaje. Y allí, embobado, embebido en su mirada, no pude dejar de mirarla.

Al cabo de un tiempo, no sé si cinco minutos, puede que cinco horas, decidido a dejarme llevar por mis instintos, di un paso hacia ella, tambaleante. En el preciso instante en que acercaba mi boca a la suya, y me disponía sujetar su cabeza entre mis manos, alguien se abalanzó sobre mi, alejándome de mi amada.

Desperté de repente, rodeado de manos uniformadas que me avisaban de que iban a cerrar el museo, y de que sería mejor que me fuera. Recogí mi abrigo del ropero y me dispuse a volver al frío berlinés, que me rodeó con sus garras heladas y me robó el poco calor que me quedaba, el que no se había quedado ella.