Fam

En obrir els ulls pel matí, tota l'habitació estava bruta; tot tirat per terra i tot ple de sang. Encara estirada al llit vaig recordar la nit anterior.
Semblaves tan dolç des d'un primer moment... Ho vaig notar a l'andana del metro, quan em vas mirar de reull i vas somriure lleugerament. Vam pujar al mateix vagó per portes diferents, però vam seure al costat. Els nostres cossos van xocar durant una milèsima de segon, i tu et vas girar de seguida per a disculpar-te (innecessàriament). Vas fer un comentari banal sobre el fet de viatjar al metro i vam encetar una conversa que va durar fins que vaig arribar a la meua parada. Vas baixar amb mi i, en preguntar-te on anaves, em vas dir que feia temps que s'havia passat la teua parada.
Després de passejar una estona, vaig començar a desitjar la teua dolçor amb tota la meua ànima. Tenia fam de tu, m'abellies, i et vaig convèncer per anar al meu pis.
I, efectivament, eres tan dolç que cada mos va ser un plaer i en vaig quedar ben tipa de tú. Vas ser el sopar perfecte, tan innocent, tan complidor... I ara, estirada al llit, no puc parar de pensar que no podré tastar res tan dolç mai més i que, si no m'haguera perdut la gola, potser hauria guardat un trosset de tu en un tupper per a poder berenar aquesta vesprada.
Però bé, ja quasi es l'hora de dinar, i hui crec que em ve més de gust el salat.