30 de nov. 2014

Un salt i un cop.

Un cop sec. Un cop sec i una caiguda.
I caus, caus a l’aigua. I sures. T’afones, però tot seguit sures. I et quedes quieta al mig de l’aigua. Aigua al nas, a les orelles, aigua a la boca i als ulls. I l’aigua t’apreta els ulls, oberts, i haurien de picar, haurien de cremar, però no, no hi ha res, no sents res.
Et veus els braços, surant per damunt de tu, estirats cap a la superfície. Haurien de moure’s, no? Estic demanant-los que es moguen, cridant per a què es moguen. Però no cride res, no òbric la boca, no moc les mans. I veig la superfície, clara, transparent, tan a prop… Si pogués moure les mans hi arribaria, podria eixir, ho sé.
I et pesa el cos, o no, no ho saps. Però alguna cosa pesa, i tira de tu, però no et mou. Ni cap avall, ni cap amunt. Al bell mig d’alguna cosa que va més enllà de la teua capacitat de comprendre. I el que més angoixa és l’absència de sensacions fàcils de definir. Ni fred, ni calor, ni dolor.
I de sobte estàs fora de l’aigua, i tothom et mira, i tens fred i tremoles, i t’embolcallen amb una tovallola. I tothom corre, i et porten a un lloc que fa olor de blanc, de net, i et demanen que no t’adorgues, que estigues desperta, que obris els ulls, que no t’adorgues.
Però els ulls pesen, molt, moltíssim. I quina son, quines ganes de tancar els ulls i dormir una estona. Quines ganes de dormir. No vos preocupeu que estic bé. Si hagués pogut moure les mans haguera sortit. Estic bé. De veres, estic bé. Deixeu-me dormir, que estic molt bé. 

19 de nov. 2014

Encara no he pogut.

Encara no t’he pogut plorar com t’hauria hagut de plorar.
Amb els ulls vermells, la boca seca, el nas ple de mocs i la cara calenta. Com s’han de plorar les coses importants.
Com ploren els xiquets. Perquè encara sóc una xiqueta, i així es com vull plorar-te, amb tot el cos, amb tota l’anima, amb tot el cor.
Perquè m’has deixat una miqueta més assoles, amb totes les meues pors i reafirmant la més gran de totes: que les persones que estimes, totes, se’n van.
I quin mal pensar en tu, i quin mal fan els records, i l’amor, i els anys. Quin mal fa pensar-te i quin mal fa estimar.
I vull plorar-te assoles, a crits, fins que faça mal. Com s’han de plorar les coses importants.
Quin mal fa estar ací quan tú has marxat.

14 de nov. 2014

.

- ¿Y si me convierto en hombre lobo? 
                - ¡Te compraría un collar antiparásitos!
- ¿Y si me convierto en un vampiro?
                - Tendría que dejar de cocinar con ajo… 
 - ¿Y si me convierto en una araña gigante? 
                - Tendría que tejerte un jersey con ocho mangas. 
- Pero… ¿Y si un día te despiertas a mi lado y me he convertido en Frankenstein? 
                - Tendré que darte aceite en los tornillos. 
- ¿Y si yo fuera el Kraken?
                - Tendríamos que vivir cerca del mar. 
- ¿Y si fuera un caníbal? 
         
Se levantó de la silla y vino directa hacia mí. Me dio un mordisco en la nariz, de los que duelen, pero con una sonrisa enorme en la cara. Y me dio igual llegar a convertirme en un zombie hecho pedazos, si ella estaba dispuesta a coserme y dejarme como nuevo. 

7 de nov. 2014

Toquen a la porta

Toquen a la porta. No a la porta de fora, del portal, sinó a la porta de casa. Han tocat només una vegada, però al menys durant 15 segons. El timbre ha sonat molt alt, impossible no escoltar-lo.

Jo sóc al llit, panxa cap amunt, tapada amb l'edredó fins al coll, amb els braços per dins, creuats damunt el pit, fent una X, com un vampir al seu taüt. Mire al sostre intensament des de fa quasi 50 minuts, o això crec, perquè no he tret les mans del llit per a mirar l'hora al rellotge de la tauleta de nit.

Per la finestra entra llum, però no massa, quina hora deu ser? A més, només mirant cap a fora ja sé que deu fer fred. Un fred de pelar-se, i això que fins fa dos dies encara es podia sortir al carrer amb la samarreta de màniga curta.

M'he d'alçar? De veres? Qui collons toca a la porta, directament a la porta, no al timbre del portal! Un dimecres al matí? Què volen de mi? Ostres, tio... Qui pot ser? Segur que és algú que ve a anunciar-me la paraula de Déu, o algun veí al que se li ha caigut alguna cosa al pati i no pot esperar a demà. Segur que li ha caigut una pinça. Una puta pinça de la roba i ve a tocar-me al timbre en compte d'agafar-ne una altra. O un calcetí asqueroset, o el banyador de la piscina. I l'hauré d'agafar del terra, tot moll, i fer cara de: "oh! Aquí té vosté el seu apreciat banyador!". Merda de veïns i de vida en comunitat.

Puf, i si és el carter? A partir de quina hora treballa aquesta gent? No es suposa que t'avisen abans de venir? No estic esperant cap paquet, però... Ostres, no sé. I si la mare m'envia un paquet sorpresa? O pot ser una carta certificada, d'eixes que si no les arreplegues després tens un problemón. Però carta certificada a mi de què? De la uni? Estic esperant alguna carta de la uni?

Merda, tio, m'hauré d'alçar. I els altres què? Què passa? Ells no han sentit el timbre? Segur que estan plàcidament al llit pensant en qui deu ser i que no són hores, tampoc pensen alçar-se.

Però i si és un paquet de la mare? O una carta certificada de la uni... Si m'alce i és un veí li estampe el banyador a la cara.

Merda, merda, merda! Quant fa que estic ací rumiant? No han passat més de dos minuts, no? Al final em tocarà anar a correus a arreplegar el paquet! I si porta menjar potser es fa malbé!

M'alce d'un bot del llit, els peus descalços, tot el cos congelat. Ara mateixa em voldria morir. Ostres, i amb aquesta cara he d'anar a obrir la porta? Els primers quatre passos fins que òbric la porta de la meua habitació són força erràtics. En obrir, un vent fred m'envaeix la gola i se'm fica pel nas. Amb els ulls mig apegats avance cap a la porta, trontollant d'un costat a l'altre del passadís.

Despasse el forrellat, òbric la porta i plantat al bell mig del replà hi ha un home amb tratge negre, camisa blanca i corbata fosca que em diu que el president necessita els meus serveis, que es tracta d'un assumpte de vida o mort, crucial per al futur de la humanitat, i que l'he d'acompanyar de seguida.

Tanque ben fort, passe el forrellat i pegue mitja volta. Done per suposat que s'han equivocat i busquen al Sr. Bond, a l'altra banda del passadís. Merda de veïns i de vida en comunitat, tio...

Vaja, Rosa... No t'esperava per ací...

Bon dia full en blanc! Quant de temps sense veure’t, sembla que faça anys! (…) Bé, si, realment deu fer anys, no? Com et tracta la vida? (…) Home, no em digues! Però tu estàs bé? (…) Si és que hi ha gent que va pel món sense cap mirament! (…) Jo… Bé, faig el que puc. Ja saps, la uni, els entrenos… Estic intentant portar les coses al dia. (…) Ja, ja sé que tots els anys dic el mateix, però… De veres que aquest curs hi estic molt posada. (…) Home, a un cafè no et diré que no, és clar. (...) Com ho fem, doncs? Vens tu? Vaig jo? (...) Vale, pues... Ens veiem a les 17 allà? (...) Sí, sí, portaré llapis, no et preocupes. (...) Vinga, va! Ens veiem ara! Un besito!

Paraules clau:

- Reprendre 
v. tr. [LC] Continuar (alguna cosa que havia estat interrompuda). L’orador, després d’un descans d’un quart, va reprendre el seu discurs. Ara no faig res, però aviat reprendré les meves tasques. 

- Constància
f. [LC] Qualitat de constant, fermesa infrangible. Estudiar amb constància. La constància en el treball. La constància d’una amistat, d’una afecció.