Al abrir los ojos pude ver un corro de "gente" a mi alrededor. Todos parecían nerviosos y hablaban entre ellos de manera exaltada. Cuando vieron que me había despertado, entre gestos de sorpresa, me arrastraron hasta una jaula en medio del bosque. Una vez allí, me di cuenta de que estaba desnuda.
Un grupo de cinco o seis de aquellos seres cuchicheaba a unos metros de mi. Entonces, un nuevo personaje que era, al mismo tiempo, similar y diferente a los demás, entró en el claro en el que nos encontrábamos y se hizo el silencio.
- ¿Esto es todo lo que habéis podido recuperar? - Dijo el recién llegado, y todos empezaron a temblar.
- Verá, señor, es lo único que estaba en buenas condiciones. De lo demás, sólo quedaban pedazos...
- Id a por todo, ¡idiotas! ¡Podemos reciclarlo!
Entonces, los que al principio cuchicheaban y luego temblaban, abandonaron la escena casi corriendo y sin decir una palabra.
- En cuanto a ti, pequeña... Te voy a llamar Meri.
Me puso un traje de astronauta y me metió en una especie de terrario. Conocí entonces a un esquiador llamado Like y a una peluquera, Nancy, además de hacer una visita rutinaria al Dr. Bob, antes de mi expedición a la Tierra.
Desde ese día me he vestido y desvestido a su antojo. He comido y dormido cuando él me lo ha ordenado y he reido y llorado según un guión que sólo existe en su cabeza. He sido modelo, niñera, veterinaria, policia, estrella del rock y supervillana. Hasta hoy, cuando ha decidido que yo sería una escritora, que quiere contar su historia.
8 de març 2011
26 de febr. 2011
Fam
En obrir els ulls pel matí, tota l'habitació estava bruta; tot tirat per terra i tot ple de sang. Encara estirada al llit vaig recordar la nit anterior.
Semblaves tan dolç des d'un primer moment... Ho vaig notar a l'andana del metro, quan em vas mirar de reull i vas somriure lleugerament. Vam pujar al mateix vagó per portes diferents, però vam seure al costat. Els nostres cossos van xocar durant una milèsima de segon, i tu et vas girar de seguida per a disculpar-te (innecessàriament). Vas fer un comentari banal sobre el fet de viatjar al metro i vam encetar una conversa que va durar fins que vaig arribar a la meua parada. Vas baixar amb mi i, en preguntar-te on anaves, em vas dir que feia temps que s'havia passat la teua parada.
Després de passejar una estona, vaig començar a desitjar la teua dolçor amb tota la meua ànima. Tenia fam de tu, m'abellies, i et vaig convèncer per anar al meu pis.
I, efectivament, eres tan dolç que cada mos va ser un plaer i en vaig quedar ben tipa de tú. Vas ser el sopar perfecte, tan innocent, tan complidor... I ara, estirada al llit, no puc parar de pensar que no podré tastar res tan dolç mai més i que, si no m'haguera perdut la gola, potser hauria guardat un trosset de tu en un tupper per a poder berenar aquesta vesprada.
Però bé, ja quasi es l'hora de dinar, i hui crec que em ve més de gust el salat.
Semblaves tan dolç des d'un primer moment... Ho vaig notar a l'andana del metro, quan em vas mirar de reull i vas somriure lleugerament. Vam pujar al mateix vagó per portes diferents, però vam seure al costat. Els nostres cossos van xocar durant una milèsima de segon, i tu et vas girar de seguida per a disculpar-te (innecessàriament). Vas fer un comentari banal sobre el fet de viatjar al metro i vam encetar una conversa que va durar fins que vaig arribar a la meua parada. Vas baixar amb mi i, en preguntar-te on anaves, em vas dir que feia temps que s'havia passat la teua parada.
Després de passejar una estona, vaig començar a desitjar la teua dolçor amb tota la meua ànima. Tenia fam de tu, m'abellies, i et vaig convèncer per anar al meu pis.
I, efectivament, eres tan dolç que cada mos va ser un plaer i en vaig quedar ben tipa de tú. Vas ser el sopar perfecte, tan innocent, tan complidor... I ara, estirada al llit, no puc parar de pensar que no podré tastar res tan dolç mai més i que, si no m'haguera perdut la gola, potser hauria guardat un trosset de tu en un tupper per a poder berenar aquesta vesprada.
Però bé, ja quasi es l'hora de dinar, i hui crec que em ve més de gust el salat.
18 de febr. 2011
Lletraferit
M'encanten. Estime els llibres, les tapes dures i l'olor de les seus pàgines.
Escollir un llibre sempre és difícil. L'angúnia d'haver de deixar-ne d'altres als prestatges i pensar que potser mai els arribes a llegir, el fet d'equivocar-se i escollir un llibre que no t'agradarà, i l'angoixa d'haver-li-ho de dir. "Mira llibre, no ets tu, sóc jo; ho he intentat però... Busquem coses diferents".
No sabria decidir-me entre els llibres de les llibreries o els de les biblioteques. Per una banda, quedar-te amb un llibre per a sempre, que siga teu, que te'l pugues llegir i rellegir una vegada i una altra fins la sacietat, sentir-lo com a teu perquè et pertany, perquè has pagat el seu preu i ara ningú te'l pot llevar... Però, per l'altra, el fet d'agafar un llibre que no és teu i estimar-lo només una vegada per a deixar-lo anar, pensar totes les mans per les que ha passat, totes aquelles persones estimant aquell llibre, el mateix llibre que tu pots tocar ara també... Resulta eròtic.
Si un llibre és bo, te n'adonaràs, quan portes una estona llegint, que ja no pots parar i quan arribes al final, estareu els dos exhausts, damunt del llit, i la teua ment panteixant pel final tan anhelat. I aleshores, com en qualsevol relació, hauràs de pensar si vols relegar-lo a una prestatgeria o repetir l'experiència. I només quan cada vegada siga igual d'encisadora que la primera, aquell serà un llibre per a tota la vida.
Un llibre pot ser un amant, això passa amb els lletraferits, i el sexe, ja veus, és tan important amb ells com entre persones.
Escollir un llibre sempre és difícil. L'angúnia d'haver de deixar-ne d'altres als prestatges i pensar que potser mai els arribes a llegir, el fet d'equivocar-se i escollir un llibre que no t'agradarà, i l'angoixa d'haver-li-ho de dir. "Mira llibre, no ets tu, sóc jo; ho he intentat però... Busquem coses diferents".
No sabria decidir-me entre els llibres de les llibreries o els de les biblioteques. Per una banda, quedar-te amb un llibre per a sempre, que siga teu, que te'l pugues llegir i rellegir una vegada i una altra fins la sacietat, sentir-lo com a teu perquè et pertany, perquè has pagat el seu preu i ara ningú te'l pot llevar... Però, per l'altra, el fet d'agafar un llibre que no és teu i estimar-lo només una vegada per a deixar-lo anar, pensar totes les mans per les que ha passat, totes aquelles persones estimant aquell llibre, el mateix llibre que tu pots tocar ara també... Resulta eròtic.
Si un llibre és bo, te n'adonaràs, quan portes una estona llegint, que ja no pots parar i quan arribes al final, estareu els dos exhausts, damunt del llit, i la teua ment panteixant pel final tan anhelat. I aleshores, com en qualsevol relació, hauràs de pensar si vols relegar-lo a una prestatgeria o repetir l'experiència. I només quan cada vegada siga igual d'encisadora que la primera, aquell serà un llibre per a tota la vida.
Un llibre pot ser un amant, això passa amb els lletraferits, i el sexe, ja veus, és tan important amb ells com entre persones.
16 de febr. 2011
L'amor no és cec, l'amor és borni.
Primera part.
Un grup de companys de treball on ningú és el que sembla.
La dona casada i amb fills estima amb bogeria al cap, que al seu torn voldria que la seua relació amb la xica jove anés més enllà de la feina. Per la seua banda, la xica jove no pot deixar de pensar en el xic de l'oficina del costat i comença a avorrir les insinuacions del seu cap, cada vegada més evidents. El noi que porta el correu està eixint amb la becaria, qui té un lio amb el xic de l'oficina del costat i va passar una nit boja amb la xica jove. El noi del correu, alié a tot açò, vol demanar-li que es case amb ell i estalvia fins l'últim cèntim del seu sou per comprar-li un anell decent.
Us n'he parlat, del comptable? És casat amb una dona estrangera de qui fa veure que està enamorat. En realitat, només es van casar pels papers i conviuen en un constant infern, ella cada dia amb un amant diferent i ell reprimint la seua homosexualitat i fingint a tothora a l'oficina, per a que el seu cap no se n'adone de l'amor que sent per ell.
Finalment el drama esclatarà. Només espere ser-hi lluny.
L'amor no és cec, l'amor és borni. Amb un ull diu que sí i amb l'altre diu que no.
Un grup de companys de treball on ningú és el que sembla.
La dona casada i amb fills estima amb bogeria al cap, que al seu torn voldria que la seua relació amb la xica jove anés més enllà de la feina. Per la seua banda, la xica jove no pot deixar de pensar en el xic de l'oficina del costat i comença a avorrir les insinuacions del seu cap, cada vegada més evidents. El noi que porta el correu està eixint amb la becaria, qui té un lio amb el xic de l'oficina del costat i va passar una nit boja amb la xica jove. El noi del correu, alié a tot açò, vol demanar-li que es case amb ell i estalvia fins l'últim cèntim del seu sou per comprar-li un anell decent.
Us n'he parlat, del comptable? És casat amb una dona estrangera de qui fa veure que està enamorat. En realitat, només es van casar pels papers i conviuen en un constant infern, ella cada dia amb un amant diferent i ell reprimint la seua homosexualitat i fingint a tothora a l'oficina, per a que el seu cap no se n'adone de l'amor que sent per ell.
Finalment el drama esclatarà. Només espere ser-hi lluny.
L'amor no és cec, l'amor és borni. Amb un ull diu que sí i amb l'altre diu que no.
13 de febr. 2011
No me pidas que te mire...
Porque te miraré. A lo lejos, en un pasillo abarrotado de gente o en un concierto lleno hasta la bandera. Te miraré esperando que me mires, esperando que se crucen nuestras miradas y poder fingir que no era lo que quería. Girar rápido los ojos a otro lado y que creas que me has pillado, aunque en realidad yo me haya dejado coger.
No me pidas que me acerque, porque me acercaré. Pasaré a tu lado y giraré la vista para mirarte, hablaremos de temas banales mientras nos comemos con los ojos delante de cientos de personas, nos sonreiremos al saludarnos como si, simplemente, nos alegráramos de vernos. Y cuanto más me acerque más cerca voy a querer estar.
No me pidas que te toque, porque te tocaré. De manera inocente y fugaz, aunque habrá más detrás de esa mano en tu brazo de lo que nadie pueda notar. Empujarte con la cadera y que protestes aunque te encanta, llamarte la atención con un toquecito en la espalda, abrazarte con cualquier excusa.
No me pidas que te bese, porque... Te besaré.
No me pidas que me acerque, porque me acercaré. Pasaré a tu lado y giraré la vista para mirarte, hablaremos de temas banales mientras nos comemos con los ojos delante de cientos de personas, nos sonreiremos al saludarnos como si, simplemente, nos alegráramos de vernos. Y cuanto más me acerque más cerca voy a querer estar.
No me pidas que te toque, porque te tocaré. De manera inocente y fugaz, aunque habrá más detrás de esa mano en tu brazo de lo que nadie pueda notar. Empujarte con la cadera y que protestes aunque te encanta, llamarte la atención con un toquecito en la espalda, abrazarte con cualquier excusa.
No me pidas que te bese, porque... Te besaré.
10 de febr. 2011
Nonsense
Un conill travessa la rambla. Són les 5 de la matinada del dijous.
Ha passat la nit a una festa d'intercanvi de parelles. La seua parella, una abelleta 5 anys més jove que ell amb la que portava casat 7 anys, ha acabat fent un trio amb una rabosa i el seu home, un llop. I ell, pobret senyor conill, s'ha quedat assoles al bell mig del bar, sense parella, fóra de lloc i desitjant que la seua abelleta agafe una venèrea per cerda.
Pel carrer només hi han senyoretes que treballen a la nit. I tot i que la marieta enfront del metro és força atractiva, al senyor conill mai li ha agradat el sexe sense amor. Troba que desfogar-se amb una desconeguda i buidar-se dins d'ella no té cap sentit i no alleujarà el desig i la rabia que el cremen per dins.
En arribar a casa, un pis petit de només un dormitori, engega la televisió i fan un d'aquells programes del tarot, on un esquirol amb vestit llarg juga un solitari amb la vida d'un cérvol deprimit en haver-lo fet fora de la seua feina somiada, a més a més, en temps de crisis.
El senyor conill es masturba furiosament pensant de manera fugaç en la seua atractiva abella fent l'amor amb dos complets desconeguts. A ell també li haguera agradat participar-hi i li dol haver sigut exclòs.
Quan acaba, panteixant, mira al sostre i plora, adonant-se de que ha perdut el que més estimava al món pel desig impulsiu de seguir el consell d'un veí, que li va dir com de bé anava provar coses noves al llit.
Passada una estona, el senyor conill s'aixeca i va cap al bany. Agafa de l'armariet un pot ple de somnífers i se'n pren uns 15 de colp. Després va cap a la cuina, agafa una carlota i s'asseu al sofà a menjar-se-la mentre nota com la son (eterna) l'envaeix.
L'abelleta torna a casa pel matí, amb els tacons a la mà, després d'haver passat la millor nit de la seua vida. Ha decidit marxar a viure amb el matrimoni del bar. Com que s'han entès tan bé, ells li ho han demanat. Quan obri la porta, veu al senyor conill adormit al sofà i camina cap a l'habitació. Agafa totes les seus coses i les fica a una bossa. Quan tanca la porta del pis, somriu decidida a començar una nova vida amb els seus nous amors.
Quina cosa més extranya acaba amb la vida del senyor conill. Quins esdeveniments més "nonsense".
Ha passat la nit a una festa d'intercanvi de parelles. La seua parella, una abelleta 5 anys més jove que ell amb la que portava casat 7 anys, ha acabat fent un trio amb una rabosa i el seu home, un llop. I ell, pobret senyor conill, s'ha quedat assoles al bell mig del bar, sense parella, fóra de lloc i desitjant que la seua abelleta agafe una venèrea per cerda.
Pel carrer només hi han senyoretes que treballen a la nit. I tot i que la marieta enfront del metro és força atractiva, al senyor conill mai li ha agradat el sexe sense amor. Troba que desfogar-se amb una desconeguda i buidar-se dins d'ella no té cap sentit i no alleujarà el desig i la rabia que el cremen per dins.
En arribar a casa, un pis petit de només un dormitori, engega la televisió i fan un d'aquells programes del tarot, on un esquirol amb vestit llarg juga un solitari amb la vida d'un cérvol deprimit en haver-lo fet fora de la seua feina somiada, a més a més, en temps de crisis.
El senyor conill es masturba furiosament pensant de manera fugaç en la seua atractiva abella fent l'amor amb dos complets desconeguts. A ell també li haguera agradat participar-hi i li dol haver sigut exclòs.
Quan acaba, panteixant, mira al sostre i plora, adonant-se de que ha perdut el que més estimava al món pel desig impulsiu de seguir el consell d'un veí, que li va dir com de bé anava provar coses noves al llit.
Passada una estona, el senyor conill s'aixeca i va cap al bany. Agafa de l'armariet un pot ple de somnífers i se'n pren uns 15 de colp. Després va cap a la cuina, agafa una carlota i s'asseu al sofà a menjar-se-la mentre nota com la son (eterna) l'envaeix.
L'abelleta torna a casa pel matí, amb els tacons a la mà, després d'haver passat la millor nit de la seua vida. Ha decidit marxar a viure amb el matrimoni del bar. Com que s'han entès tan bé, ells li ho han demanat. Quan obri la porta, veu al senyor conill adormit al sofà i camina cap a l'habitació. Agafa totes les seus coses i les fica a una bossa. Quan tanca la porta del pis, somriu decidida a començar una nova vida amb els seus nous amors.
Quina cosa més extranya acaba amb la vida del senyor conill. Quins esdeveniments més "nonsense".
1 de febr. 2011
Cómo regalar abrazos a 500 km de distancia
Estamos lejos. Aun así, no sé como lo haces, pero cuando hablamos, parece que te tenga enfrente; comiendo galletas saladas con forma de pez y riéndote de lo mucho que hablo y de cuánto me cuesta callarme.
Recuerdo que faltaban un par de días para mi cumpleaños y me preguntaste que quería que me regalaras.
- No hace falta que me regales nada, no seas tonto.
- Pero es que cuando alguien cumple años se le hacen regalos.
- A mi no me hace falta ningún regalo.
- Claro, esa es la clave. Se regalan cosas que realmente no hacen falta.
- Mira, si me quieres regalar algo, regálame un abrazo. Es lo único que echo de menos.
- ¿Un abrazo? Bueno, será duro renunciar a mis brazos por ti, pero si es lo que de verdad quieres…
- Déjate de tonterías, anda.
El día de mi cumpleaños me invadió un pesimismo anómalo en mí. Al llegar a casa empezaba a oscurecer y el frío mármol del portal me heló los huesos. Avancé hacia los buzones y recogí un par de sobres. Uno de ellos, bastante grande, no traía remite.
Cuando llegué a casa dejé las cosas sobre la cama y abrí aquel sobre grande. Saqué de él una nota que decía: “¡Felicidades! Aquí tienes lo que me pediste, para que nunca te falte un abrazo”. Dentro del sobre habían dos brazos articulables hechos con papel y encuadernadores. No pude evitar sonreír al desplegarlos.
No se me hubiera ocurrido nunca la manera de regalar abrazos a 500 km de distancia.
Recuerdo que faltaban un par de días para mi cumpleaños y me preguntaste que quería que me regalaras.
- No hace falta que me regales nada, no seas tonto.
- Pero es que cuando alguien cumple años se le hacen regalos.
- A mi no me hace falta ningún regalo.
- Claro, esa es la clave. Se regalan cosas que realmente no hacen falta.
- Mira, si me quieres regalar algo, regálame un abrazo. Es lo único que echo de menos.
- ¿Un abrazo? Bueno, será duro renunciar a mis brazos por ti, pero si es lo que de verdad quieres…
- Déjate de tonterías, anda.
El día de mi cumpleaños me invadió un pesimismo anómalo en mí. Al llegar a casa empezaba a oscurecer y el frío mármol del portal me heló los huesos. Avancé hacia los buzones y recogí un par de sobres. Uno de ellos, bastante grande, no traía remite.
Cuando llegué a casa dejé las cosas sobre la cama y abrí aquel sobre grande. Saqué de él una nota que decía: “¡Felicidades! Aquí tienes lo que me pediste, para que nunca te falte un abrazo”. Dentro del sobre habían dos brazos articulables hechos con papel y encuadernadores. No pude evitar sonreír al desplegarlos.
No se me hubiera ocurrido nunca la manera de regalar abrazos a 500 km de distancia.
28 de gen. 2011
Vint-i-vuit de gener
Fa prop d’un any es va produir una situació similar, tot i que totalment diferent. Jo era a casa, a la meua casa, i van arribar les 12. Escoltava “Tres notas para decir te quiero” de Vicente Amigo, i quan van tocar les 12 es van succeir un munt de cridades i missatges, així com felicitacions via xarxa social. Aquell dia vaig haver d’anar al institut i un bon amic m’havia deixat una nota a la taquilla, a mode de sorpresa matinera. El dia va passar entre anades i tornades, felicitacions de la gent que més m’estimava. Alguna broma, típica de la data, i també algun que altre regal, per acabar culminant en un sopar fred a un baret del meu poble, amb tres amigues i un bescuit dolç cobert de llepolies.
Aquest any, com he dit, serà tot totalment diferent. No he matinat tant com acostume últimament, però tot i això m’he llevat d’hora i he baixat a comprar el pa. A la peixateria del mercat penjava un cartell, amb lletres de colors que deia “Feliç aniversari” i jo he somrigut tot i que no anava per mi, per que m’agraden les coincidències. Aleshores he pujat a casa i després d’esmorzar m’he assegut davant dels apunts per a fer un últim repàs abans de l’examen.
Perdoneu si em repetisc quan dic que serà força diferent, però sé que no hi hauran abraçades de la gent que m’estime i que no escoltaré tot el que han de burxar sobre el fet que em faig major. I sí, ja sé que estic fent allò que volia, ja sé que la gent segueix estant i que si no és hui, m’abraçaran dins d’un mes.
Tot i això, quan avui han tocat les 12 jo no les he escoltades. Al meu cap ressonava Amelie i les veus i els records de tot allò que queda enrere. Per sort, aquells que hi són, encara que no hi siguen, m’han fet eixir del meu tràngol.
26 de gen. 2011
Eritrofobia
Cuando lo miras, te da la sensación de que esconde algo grande, algo importante, algo que merece la pena ver. Si te acercas mucho, incluso notas una pequeña fuerza que te atrae, como si tuviera gravedad propia, y que al mismo tiempo te asusta. Puedes pasarte horas mirándolo, absorto en sus puertas rojas y largas.
Al final, el deseo de saber qué es lo que esconde te vence. Alargas la mano y cuando tocas el acero del pomo un escalofrío te recorre todo el cuerpo. Dudas durante unos segundos, pero la decisión está tomada y sigues adelante a pesar de que el miedo empieza a apoderarse de ti. Sacas el valor necesario de algún rincón de tu alma y tiras de la puerta.
A la izquierda hay unos cajones cerrados y encima de ellos un cojín rojo viejo y casi sin relleno. A la derecha puedes ver unos estantes llenos de camisetas rojas mal plegadas. Justo en el centro, cuelgan de una barra metálica un montón de chaquetas y pantalones rojos.
Después de contemplar tal dantesco espectáculo durante casi 15 minutos cierras las puertas del armario. Tienes la sensación de ir a marearte, así que te sientas en la silla más próxima.
Escalofriante, ¿verdad?
23 de gen. 2011
Resignació.
- De veres pensaves que podries fugir de tu mateixa? Tallar-te els cabells, comprar-te un abric i sortir a caminar per un lloc nou com si fores una persona nova? Deixar enrere tot allò que t'ha fet ser qui ets i girar-li la cara a tothom qui t'ha conegut? De veres pensaves que et deixariem? Que seria tan fàcil com no pensar-hi més i prou?
- No sabia si podria, però pagava la pena provar-ho.
- I et sents millor? Penses que has aconseguit alguna cosa? Ets com has sigut sempre, igual de mediocre, igual de buida... És molt fàcil disfressar-te de persona nova i pensar que ningú no se n'adonarà que és una disfressa. Fingir i rodejar-te de gent que penses que et veurà com tu vols. És massa fàcil voler oblidar tot el que ha sigut i construir una nova vida fent veure que ha sigut sempre la mateixa.
- T'equivoques. És una de les coses més dificils que he fet a la meua vida.
- Com n'és, de trist, haver de quedar-te enganxada a la teua mediocritat tota la vida.
Mai aconseguiràs que ells deixen de veure't com volen veure't. Ells mai deixaràn de pensar que ets qui ells creuen que ets.
- No sabia si podria, però pagava la pena provar-ho.
- I et sents millor? Penses que has aconseguit alguna cosa? Ets com has sigut sempre, igual de mediocre, igual de buida... És molt fàcil disfressar-te de persona nova i pensar que ningú no se n'adonarà que és una disfressa. Fingir i rodejar-te de gent que penses que et veurà com tu vols. És massa fàcil voler oblidar tot el que ha sigut i construir una nova vida fent veure que ha sigut sempre la mateixa.
- T'equivoques. És una de les coses més dificils que he fet a la meua vida.
- Com n'és, de trist, haver de quedar-te enganxada a la teua mediocritat tota la vida.
Mai aconseguiràs que ells deixen de veure't com volen veure't. Ells mai deixaràn de pensar que ets qui ells creuen que ets.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)