http://www.youtube.com/watch?v=IyCRJmerW1Q
- Me voy. - Dije con voz decidida, las maletas en la puerta y mi último abrazo en la mano.
Lo había metido todo en una caja. Había metido todo lo que fue, incluso lo que no debió ser. Las cosas que debieron ser las dejé apartadas para tirarlas luego. Había metido mi primer peluche, un dragón verde que compartió conmigo la cama hasta que fui mayor y quedó relegado a la estantería. Había metido mi primera carta, que no fue de amor, sino de una mejor amiga que ya no lo es y a la que aun a veces echo de menos. También metí mi primera carta de amor, la que me escribieron y la que yo escribí, pero nunca llegué a entregar.
Metí en la caja algunas fotos; he de reconocer que me sorprendí a mi misma sonriendo ante todas esas caras de amigos, familiares y desconocidos que puede que antaño fueran importantes para mi. Metí mi cámara, la niña de mis ojos, prometiéndole que algun día volvería a por ella. Lloré al meter mi primer baby de la guardería y también mi primera mochila. Metí mi pulsera favorita, que llevaba puesta casi siempre, y el colgante que me regalaron y se rompió. No pude dejar fuera mi primer walkman, con mi primera cinta, una de milk-inc, dentro. También metí mi primer cd, regalo de comunión. Metí el piercing que me hice y no debí hacerme.
Metí a mi familia que, por no ser muy numerosa, entró sin problemas. Metí al chico que me dio mi primer beso, y también al que me dio el último; también metí mi último beso pero me guardé mi último abrazo. Quise meter a mis mejores amigas, pero son tan cabezonas que se empeñaron en venirse conmigo. Me costó hacerles entender que no me cabían en la maleta. Metí las meriendas y comidas, los días de campo y de playa. Metí las risas que recordaba y me reí recordándolas. También metí el amanecer más bonito que había visto, aunque me costó elegir cual era.
Cuando terminé, todo se quedó vacío. Cogí mi último abrazo y mi maleta y fui hasta la puerta.
- Me voy.
- ¿A dónde vas?
- A echar de menos.
6 de set. 2010
25 d’ag. 2010
A les persones roines no deurien deixar-nos estimar
Tu no m’estimes, jo a tu tampoc.
Però deixem que açò comence per que, tot i que no ens estimem, no pots negar-me que t’agrade i tu m’agrades i quan parlem no pots evitar mirar-me i dir-me que em desitges de la mateixa manera que jo no puc evitar mossegar-me els llavis de deler quan els teus ulls (Verds? Blaus? Crec que no ho recorde...) em miren tan fixament.
Deixem que açò comence sabent que jo no faig bé i que potser tu tampoc deuries però comença i ens agrada. No és només que tu m’agrades o que jo t’agrade, no és el físic ni són les hormones que potser ens ballen dins... És alguna cosa més enllà. És clar que no és amor, com hem d’estar enamorats? És desig, és una cosa irracional que em fa bullir la sang quan et veig i em fa desitjar mossegar-te, arrapar-te, apretar-te contra mi com si ens haguérem de fondre l’un amb l’altre per a després separar-nos i donar-nos un bes de despedida i caminar cap a les nostres cases sense donar mostra de res; pentinats, vestits i deixant el suor i les ganes al teu pis, que ja no és teu, que és dels dos per que l’hem fet nostre, l’hem omplert del plaer que ens desbordava i ara mai podrà tornar a ser de ningú més.
Hem deixat que açò comence i ara no ho vull parar. Tinc fam de tu a totes hores, em passe el dia menjant-te mentalment , una vegada rere l’altra, esperant que arribe la nit i arribar a casa per a somiar de veres, amb els ulls tancats i pensant en tu, escoltant la teua veu al cap, recordant totes i cadascunes de les teues paraules...
Tu no m’estimes, jo a tu...
I aleshores t’oblides de mi o això sembla. I jo no sé que fer, i trenque a plorar de ràbia mentre veig qualsevol pel·lícula amb el pretext de que sóc una ploramiques i tu no has fet res roí, la roïna sóc jo i no puc fer res. I plore i no pare de plorar i quan més ho pense més ganes de tancar els ulls i no obrir-los tinc. Llàgrimes contingudes per que a les persones roines no ens deurien deixar plorar. I torne a parlar-te i a anar darrere teua per que et necessite; el dessig s’ha tornat fosc i només anhele els teus llavis tocant els meus, les meues mans rodejant el teu cos...
Tu no m’estimes, jo a tu amb bogeria.
Però deixem que açò comence per que, tot i que no ens estimem, no pots negar-me que t’agrade i tu m’agrades i quan parlem no pots evitar mirar-me i dir-me que em desitges de la mateixa manera que jo no puc evitar mossegar-me els llavis de deler quan els teus ulls (Verds? Blaus? Crec que no ho recorde...) em miren tan fixament.
Deixem que açò comence sabent que jo no faig bé i que potser tu tampoc deuries però comença i ens agrada. No és només que tu m’agrades o que jo t’agrade, no és el físic ni són les hormones que potser ens ballen dins... És alguna cosa més enllà. És clar que no és amor, com hem d’estar enamorats? És desig, és una cosa irracional que em fa bullir la sang quan et veig i em fa desitjar mossegar-te, arrapar-te, apretar-te contra mi com si ens haguérem de fondre l’un amb l’altre per a després separar-nos i donar-nos un bes de despedida i caminar cap a les nostres cases sense donar mostra de res; pentinats, vestits i deixant el suor i les ganes al teu pis, que ja no és teu, que és dels dos per que l’hem fet nostre, l’hem omplert del plaer que ens desbordava i ara mai podrà tornar a ser de ningú més.
Hem deixat que açò comence i ara no ho vull parar. Tinc fam de tu a totes hores, em passe el dia menjant-te mentalment , una vegada rere l’altra, esperant que arribe la nit i arribar a casa per a somiar de veres, amb els ulls tancats i pensant en tu, escoltant la teua veu al cap, recordant totes i cadascunes de les teues paraules...
Tu no m’estimes, jo a tu...
I aleshores t’oblides de mi o això sembla. I jo no sé que fer, i trenque a plorar de ràbia mentre veig qualsevol pel·lícula amb el pretext de que sóc una ploramiques i tu no has fet res roí, la roïna sóc jo i no puc fer res. I plore i no pare de plorar i quan més ho pense més ganes de tancar els ulls i no obrir-los tinc. Llàgrimes contingudes per que a les persones roines no ens deurien deixar plorar. I torne a parlar-te i a anar darrere teua per que et necessite; el dessig s’ha tornat fosc i només anhele els teus llavis tocant els meus, les meues mans rodejant el teu cos...
Tu no m’estimes, jo a tu amb bogeria.
21 d’ag. 2010
Nits d'estiu
Una vesprada d'estiu a casa. Claves les últimes coses a la bossa: roba per a l'endemà, la càmera de fotos, el mòbil, les claus... Quan ja ho tens tot surts per la porta amb els cabells encara mullats. Ets un desastre, sempre arribes tard.
Per sort, no ets l'única que arriba tard. De fet, encara falta la meitat de la gent. Després d'una estona més d'esperar, una vegada s'ha reunit tothom i 20 minuts abans de que tanquen el supermercat entreu per fi a comprar. Tot a corre-cuita: cinc minuts per a agafar el sopar i 15 per a carregar l'alcohol al carro. Quan passeu per la caixa el caixer somriu i espeta un: "Menuda fiesta os vais a montar, ¿no?". No pots evitar somriure en recordar el neguit que produia fa només uns anys comprar alcohol... "I si em demanen el DNI?" "Ves tu, que sembles més major...". Ja només cal carregar les bosses al cotxe (una altra ventaja semi-nova) i vos poseu en camí.
En arribar allà comencen els preparatius. Es descarreguen els cotxes i tot es porta a la cuina. Les neveres cobren vida després d'estar practicament en desús. Els homes encenen el foc i cremen tot el que se'ls posa per davant. Les dones xafardejen, posen la taula i enceten la picaeta. Comença el dilema de la música: "Heu portat cd's?", "I on connectem el radiocassette?". Una vegada amb el foc i la música en marxa la gent comença a seure a taula, excepte els valents que fan la barbacoa, aguantant el fum que se't clava als ulls i la calor que s'apega al cos. "Va, aneu menjant, que es gelarà la carn!". Les converses ballen d'un costat cap a l'altre, el menjar també.
Quan tots esteu ben tips comença la sobretaula. S'apaga el radiocassette i unes mans arranquen les primeres notes de la nit a una guitarra. Són les cançons de sempre que mai podries cansar-te d'escoltar. Tothom canta i riu canviant lletres de manera quasi aleatòria mentre l'alcohol comença a fluir. Sorgeixen les llumaes de les càmeres, les idees estrafalaries i la bogeria general. No sé sap massa bé com, però algú ha aconseguit una botella de cassalla i ningú no pot rebutjar fer-se'n un glop.
Poc a poc, la nit s'apaga i el sol s'encen. Tothom s'adorm d'una o altra manera i, no és fins hores després, quan ets conscient de la nit passada. Obres els ulls amb la boca seca i el cap ballant i, en vore que tothom està encara gitat, pegues la volta al llit i tornes a dormir.
"Riurem i ballarem fins que s'acabe la nit, anirem empetats i ens perdrem per ahí. I encara que isca tot mal seguirem endavant, per molt temps que passe serem tots companys. Quan parega que tot s'ha acabat la farra continuarà!"
24 i jo, 24 i jo... Papara parapapa!
Per sort, no ets l'única que arriba tard. De fet, encara falta la meitat de la gent. Després d'una estona més d'esperar, una vegada s'ha reunit tothom i 20 minuts abans de que tanquen el supermercat entreu per fi a comprar. Tot a corre-cuita: cinc minuts per a agafar el sopar i 15 per a carregar l'alcohol al carro. Quan passeu per la caixa el caixer somriu i espeta un: "Menuda fiesta os vais a montar, ¿no?". No pots evitar somriure en recordar el neguit que produia fa només uns anys comprar alcohol... "I si em demanen el DNI?" "Ves tu, que sembles més major...". Ja només cal carregar les bosses al cotxe (una altra ventaja semi-nova) i vos poseu en camí.
En arribar allà comencen els preparatius. Es descarreguen els cotxes i tot es porta a la cuina. Les neveres cobren vida després d'estar practicament en desús. Els homes encenen el foc i cremen tot el que se'ls posa per davant. Les dones xafardejen, posen la taula i enceten la picaeta. Comença el dilema de la música: "Heu portat cd's?", "I on connectem el radiocassette?". Una vegada amb el foc i la música en marxa la gent comença a seure a taula, excepte els valents que fan la barbacoa, aguantant el fum que se't clava als ulls i la calor que s'apega al cos. "Va, aneu menjant, que es gelarà la carn!". Les converses ballen d'un costat cap a l'altre, el menjar també.
Quan tots esteu ben tips comença la sobretaula. S'apaga el radiocassette i unes mans arranquen les primeres notes de la nit a una guitarra. Són les cançons de sempre que mai podries cansar-te d'escoltar. Tothom canta i riu canviant lletres de manera quasi aleatòria mentre l'alcohol comença a fluir. Sorgeixen les llumaes de les càmeres, les idees estrafalaries i la bogeria general. No sé sap massa bé com, però algú ha aconseguit una botella de cassalla i ningú no pot rebutjar fer-se'n un glop.
Poc a poc, la nit s'apaga i el sol s'encen. Tothom s'adorm d'una o altra manera i, no és fins hores després, quan ets conscient de la nit passada. Obres els ulls amb la boca seca i el cap ballant i, en vore que tothom està encara gitat, pegues la volta al llit i tornes a dormir.
"Riurem i ballarem fins que s'acabe la nit, anirem empetats i ens perdrem per ahí. I encara que isca tot mal seguirem endavant, per molt temps que passe serem tots companys. Quan parega que tot s'ha acabat la farra continuarà!"
24 i jo, 24 i jo... Papara parapapa!
9 d’ag. 2010
Cuando aterrizamos la nave levantó una enorme nube de polvo y pasaron unos segundos eternos hasta que pudimos vislumbrar nuestro nuevo hogar. Al abrir la puerta las escaleras se desplegaron y tu bajaste primero. Me tendiste la mano y di un salto pequeñito, suficiente como para sentir la falta de gravedad pero no para salir volando. Una vez con los pies en la... ¿tierra? empezamos a caminar hacia una colina. Tu andabas delante de mi, casi arrastrándome de la mano, y yo me entretenia dando patadas a una piedra.
Al llegar a lo alto de la colina dejaste ir mi mano y, con los brazos en jarra como quien corona una gran cima, admiraste el paisaje a nuestros pies.
Oímos un ruido a nuestra espalda y al girarnos vimos un hombrecillo verde de grandes ojos. Después de unos ruidos muy extraños que yo no logré entender, nos hizo un gesto para que le siguieramos. Tras cinco minutos de caminata, llegamos a un valle. En el centro, a lo lejos, se veia una especie de aldea de casas muy pequeñas.
- Mira cariño, es casi como en el folleto.
El hombrecillo verde nos llevó hasta una de las casitas y nos dio una llave. Tras lo que creo que fue una despedida entramos en casa.
- No está nada mal, en las fotos se veia mucho más pequeña.
- No entiendo porqué hemos tenido que venir a vivir aqui... No hay gimnasio, el supermercado está a dos planetas de distancia y el internet llega con años luz de retraso...
- Cariño, ya hemos discutido esto. Sabes que es nuestro lugar... El planeta de los amantes imposibles.
- Ya lo se... Pero aún no entiendo quien decide lo que es imposible y lo que no.
Al llegar a lo alto de la colina dejaste ir mi mano y, con los brazos en jarra como quien corona una gran cima, admiraste el paisaje a nuestros pies.
Oímos un ruido a nuestra espalda y al girarnos vimos un hombrecillo verde de grandes ojos. Después de unos ruidos muy extraños que yo no logré entender, nos hizo un gesto para que le siguieramos. Tras cinco minutos de caminata, llegamos a un valle. En el centro, a lo lejos, se veia una especie de aldea de casas muy pequeñas.
- Mira cariño, es casi como en el folleto.
El hombrecillo verde nos llevó hasta una de las casitas y nos dio una llave. Tras lo que creo que fue una despedida entramos en casa.
- No está nada mal, en las fotos se veia mucho más pequeña.
- No entiendo porqué hemos tenido que venir a vivir aqui... No hay gimnasio, el supermercado está a dos planetas de distancia y el internet llega con años luz de retraso...
- Cariño, ya hemos discutido esto. Sabes que es nuestro lugar... El planeta de los amantes imposibles.
- Ya lo se... Pero aún no entiendo quien decide lo que es imposible y lo que no.
23 de jul. 2010
Miau
Pensé en ser un arbol, pero creí que estando todo el día quieta me aburriría. Pensé en ser un pez, pero no me gusta que se me arruguen las yemaa de los dedos o, bueno, en este caso, de las aletas. Entonces oí un golpe que venía del salón, seguido de un largo "Miauuuu" de lamentación. Me levanté y mientras caminaba notando el frio en los pies, pensé que quería ser un gato.Al llegar al salón sólo quedaba la prueba del delito. Mi gato había huido a esconderse.
Esta mañana, al levantarme, lo primero que he oido ha sido un suave ronroneo. Al darme la vuelta en la cama para acariciar a mi gato he abierto los ojos y he visto unas enormes patas marrones y peludas. Al ir a frotarme los ojos, han sido esas patas, y no mis manos de siempre, las que se han acercado a mi cara. Entonces he recordado todo lo que pasó ayer y he decidido que debía estar soñando.
He ido a la cocina donde mamá y papá desayunaban. Me han recibido con caricias en el lomo y mamá se ha levantado a ponerme la comida. He desayunado mientras los escuchaba comentar las noticias de la mañana. No me han pedido que participara, como de costumbre, y he podido escuchar y mantenerme al margen sin recibir reproches por primera vez desde que empecé a razonar (tampoco hace tanto).
Entonces he ido hasta la habitación de mi hermana, que tiene un gran espejo de cuerpo entero, porque quería ver que tal me sentaba ser gato. Como no alcanzaba a verme entera, he subido de un salto a su silla de ordenador. Tenía el pelaje marrón, en algunas zonas casi rubio, en otras simplemente claro. Los ojos marrones color miel me brillaban más que de costumbre y mis pupilas se contorneaban a su antojo. Tenía una larga y peluda cola que podía mover libremente; no se muy bien la función que tenía, pero era divertido recostarme sobre ella y balancearla en todas direcciones.
He pasado el resto del día dormitando en cualquier sitio. Ahora en el balcón, después en el escritorio y, cuando mamá se ha echado la siesta, junto a ella, que se ha dormido acariciándome. No han habido horarios para comer, ni preguntas incómodas de las que no pudiera escapar. Nadie ha esperado de mi más de lo que esperarían de un gato. He arañado y mordido impúnemente.
Ha sido un día genial, y cuando estaba dispuesta a despertarme del sueño, resulta que era de noche y en la casa todos dormían. Yo no tenía sueño después de las cabezadas diurnas y me he dedicado a deambular por la casa persiguiendo moscas, asomándome a la barandilla del balcón, paseando por las estanterias... En uno de mis saltos he tirado un libro al suelo y, cuando he escuchado pasos que provenían del pasillo, he corrido a esconderme bajo la mesa.
16 de jul. 2010
Qué preguntas tienes...
- ¿Qué quieres ser de mayor?
- Aún no lo sé... O estrella del rock o princesa.
- ¿No prefieres ser médico o abogada?
- Eso lo quiere toda la gente mayor, mamá...
¿Qué quieres ser de mayor?
Pues... Cualquier cosa, menos mayor...
3 de jul. 2010
Adéu-suau
"Hi ha algun dolor sec? O són tots humits, com els plaers?"
M'ho vas preguntar mirant-me als ulls i jo sabia perfectament quina resposta esperaves. Tot i això, no vaig ser capaç de respondre de seguida, vaig dubtar i, en notar-ho, els teus ulls es van enfosquir. "Si no m'estimes, preferisc que m'ho digues". I jo preferia no haver-ho de dir. Tot era un joc i no anava més enllà. Jo no volia que anara més enllà. Havien sigut uns mesos, pocs. Ens ho havíem passat bé i ara calia passar página. "Deuries haver-ho dit abans, no creus? Que no voldries res amb mi, que només estaves passant l'estona". I perquè havia de dir-ho, això? En cap moment em vas preguntar si t'estimaria, si et presentaria a la meua familia o si acabariem casats i tenint fills. "La culpa és teua, per voler veure coses que no hi eren, i ignorar-ne d'altres que eren ben clares". Aleshores et va bollir la sang, et vas posar ben roig i vas haver de reprimir quelcom. Potser les ganes de plorar, potser les ganes de cridar. Potser del que tenies ganes era d'escanyar-me al bell mig del parc.
"Sang, suor i llàgrimes: la terna que no se separa. I si protestes, si ho rebutges, et fots."
M'ho vas preguntar mirant-me als ulls i jo sabia perfectament quina resposta esperaves. Tot i això, no vaig ser capaç de respondre de seguida, vaig dubtar i, en notar-ho, els teus ulls es van enfosquir. "Si no m'estimes, preferisc que m'ho digues". I jo preferia no haver-ho de dir. Tot era un joc i no anava més enllà. Jo no volia que anara més enllà. Havien sigut uns mesos, pocs. Ens ho havíem passat bé i ara calia passar página. "Deuries haver-ho dit abans, no creus? Que no voldries res amb mi, que només estaves passant l'estona". I perquè havia de dir-ho, això? En cap moment em vas preguntar si t'estimaria, si et presentaria a la meua familia o si acabariem casats i tenint fills. "La culpa és teua, per voler veure coses que no hi eren, i ignorar-ne d'altres que eren ben clares". Aleshores et va bollir la sang, et vas posar ben roig i vas haver de reprimir quelcom. Potser les ganes de plorar, potser les ganes de cridar. Potser del que tenies ganes era d'escanyar-me al bell mig del parc.
"Sang, suor i llàgrimes: la terna que no se separa. I si protestes, si ho rebutges, et fots."
26 de juny 2010
Passejar pels passejants
19:00. Uf, quin avorriment... Es dissabte per la vesprada i no tinc res a fer; el cel blau que veig per la finestra convida a passejar aixina que isc de casa amb un llibre a la bossa sense saber ben bé on vull anar.
Només tancar la porta em pose els auriculars amb la música prou alta com per a no escoltar les veus del carrer. Baixant cap a la platja veig passar una xica amb els cabells curts i pense que, potser, m'agradaria portar el monyo aixina, però no em quedaria massa bé...Aleshores m'aborda un xic que, amb accent asturià, em demana diners per a comprar-se un entrepà i em conta les penúries que ha passat. Jo, sincerament, no l'escolte. Li donaré diners perque no em senc amb forces per a discutir amb ningú. Demane canvi a un bar i li done un parell d'euros. Quan continue amb el meu camí em passa pel cap que potser li n'haja donat pocs, de diners, però de seguida pense que menys dóna una pedra.
Aleshores entenc què vull fer i emprenc camí cap al castell, la part antiga de Benidorm. De camí, compre alguna cosa per berenar. Quan arribe a la plaça de l'esglèsia m'assec a un banc i agafe el llibre que tinc a la bossa. Intente llegir però em crida l'atenció un home que camina assoles; dubte envers si jo podria fer turisme tota sola, a una ciutat que no conec, i pense que és la millor manera de fer turisme que conec. Tracte de tornar al llibre però a les poques linies una xica seu al banc del costat. Sembla enfadada, amb els braços creuats i mirant desafiant a un grup de dones que xarren de peu per davant seua. Quan les dones comencen a caminar ella les mira i finalment s'alça i corre fins a elles, visiblement molesta.
Passa per davant meua una parella. La xica té els cabells bruns, és alta i camina mentre mira el seu reflexe als vidres de la tenda de davant; el xic, en canvi, no sembla que faça massa bona lliga amb ella. També passa un xic que passeja amb quatre dones i em pregunte quina història s'amaga darrere d'ells, perquè només un xic amb tanta dona; una d'elles sembla que se n'adona de que els mire i em dedica una mirada despectiva mentre xiuxiueja alguna cosa a la seua amiga. Em fixe en especial en una parella que passa per davant del banc mirant i remirant la façana del hotel davant el qual estic asseguda i de la qual forme part momentàneament.
Families amb xiquets, gent major, en la seua majoria extrangers, joves que van en grup... Passen per davant meua i em distrauen. Porte només tres pàgines del llibre i, en mirar el rellotge, ha passat una hora. Decidisc tornar a casa i arreplegue les meues coses, sense poder deixar de mirar la gent que m'envolta.
Em retrobe amb els carrers més plens de la ciutat i, tot i l'habilitat adquirida per a esquivar als visitants, no puc evitar tropessar amb alguns d'ells. Després d'una troballa torbadora, camine cap a casa amb ganes d'arribar. Torne a vore a la xica dels cabells curts; crec que si que me'ls tallaré. Aleshores comença a sonar la cançò de Manel "Al mar" i perc el fil dels meus pensaments. Tanque els ulls mentre camine aprofitant un carrer quasi buit i quan els obric tot és una mica diferent.
Només tancar la porta em pose els auriculars amb la música prou alta com per a no escoltar les veus del carrer. Baixant cap a la platja veig passar una xica amb els cabells curts i pense que, potser, m'agradaria portar el monyo aixina, però no em quedaria massa bé...Aleshores m'aborda un xic que, amb accent asturià, em demana diners per a comprar-se un entrepà i em conta les penúries que ha passat. Jo, sincerament, no l'escolte. Li donaré diners perque no em senc amb forces per a discutir amb ningú. Demane canvi a un bar i li done un parell d'euros. Quan continue amb el meu camí em passa pel cap que potser li n'haja donat pocs, de diners, però de seguida pense que menys dóna una pedra.
Aleshores entenc què vull fer i emprenc camí cap al castell, la part antiga de Benidorm. De camí, compre alguna cosa per berenar. Quan arribe a la plaça de l'esglèsia m'assec a un banc i agafe el llibre que tinc a la bossa. Intente llegir però em crida l'atenció un home que camina assoles; dubte envers si jo podria fer turisme tota sola, a una ciutat que no conec, i pense que és la millor manera de fer turisme que conec. Tracte de tornar al llibre però a les poques linies una xica seu al banc del costat. Sembla enfadada, amb els braços creuats i mirant desafiant a un grup de dones que xarren de peu per davant seua. Quan les dones comencen a caminar ella les mira i finalment s'alça i corre fins a elles, visiblement molesta.
Passa per davant meua una parella. La xica té els cabells bruns, és alta i camina mentre mira el seu reflexe als vidres de la tenda de davant; el xic, en canvi, no sembla que faça massa bona lliga amb ella. També passa un xic que passeja amb quatre dones i em pregunte quina història s'amaga darrere d'ells, perquè només un xic amb tanta dona; una d'elles sembla que se n'adona de que els mire i em dedica una mirada despectiva mentre xiuxiueja alguna cosa a la seua amiga. Em fixe en especial en una parella que passa per davant del banc mirant i remirant la façana del hotel davant el qual estic asseguda i de la qual forme part momentàneament.
Families amb xiquets, gent major, en la seua majoria extrangers, joves que van en grup... Passen per davant meua i em distrauen. Porte només tres pàgines del llibre i, en mirar el rellotge, ha passat una hora. Decidisc tornar a casa i arreplegue les meues coses, sense poder deixar de mirar la gent que m'envolta.
Em retrobe amb els carrers més plens de la ciutat i, tot i l'habilitat adquirida per a esquivar als visitants, no puc evitar tropessar amb alguns d'ells. Després d'una troballa torbadora, camine cap a casa amb ganes d'arribar. Torne a vore a la xica dels cabells curts; crec que si que me'ls tallaré. Aleshores comença a sonar la cançò de Manel "Al mar" i perc el fil dels meus pensaments. Tanque els ulls mentre camine aprofitant un carrer quasi buit i quan els obric tot és una mica diferent.
20 de juny 2010
Me da vértigo el punto muerto
"- El siguiente por favor..."
Standby. Siempre en estado de espera. Las sillas de plástico verde, el respaldo duro y rugoso. El olor aséptico de la habitación. Las paredes blancas, los azulejos desgastados.
La sala llena. Algunos leen, otros entablan conversación con la persona del asiento de al lado. Yo miro a los demás, me fijo en los títulos de los libros, en las conversaciones de la gente, en las miradas perdidas en el aburrimiento...
"- El siguiente por favor..."
Después de mucho esperar sólo quedo yo en la sala. Oigo el eco de mi respiración. Se abre la puerta y aparece una mujer con una bata blanca.
"- El siguiente por favor... Pase, por aquí le espera su camino de rosas..."
Se acabó el standby.
Standby. Siempre en estado de espera. Las sillas de plástico verde, el respaldo duro y rugoso. El olor aséptico de la habitación. Las paredes blancas, los azulejos desgastados.
La sala llena. Algunos leen, otros entablan conversación con la persona del asiento de al lado. Yo miro a los demás, me fijo en los títulos de los libros, en las conversaciones de la gente, en las miradas perdidas en el aburrimiento...
"- El siguiente por favor..."
Después de mucho esperar sólo quedo yo en la sala. Oigo el eco de mi respiración. Se abre la puerta y aparece una mujer con una bata blanca.
"- El siguiente por favor... Pase, por aquí le espera su camino de rosas..."
Se acabó el standby.
16 de juny 2010
.
Me meto en la cama y me arropo sólo con la sabana fría, me acurrruco y cierro los ojos, dispuesta a escaparme de aquí, dispuesta a volver contigo.
Camino por un paseo de madera, noto el sol en mi piel, el calor. Llevo una falda vaquera y una camiseta blanca que se ata con un nudo por debajo de mi ombligo y deja entrever mi piel tostada. Recuerdo el murmullo del mar, las voces, ese acento...
Corre hacia mi un niño pequeño. Lo cojo en brazos y me rio, parezco muy feliz de verle aunque aun no entiendo porqué. Cuando levanto la vista caminas hacia mi, con una camisa blanca abierta ondeando al ritmo de tus pasos, sonriendo con tus labios rojos pero también con tus ojos verdes.
Cuando me alcanzas me das un beso. Un beso de alguien conocido. En los labios, muy breve pero muy intenso. Pasas tu mano por mi espalda hasta el punto en que se confunden mi cintura y mis caderas y caminamos cogidos, yo con el niño en brazos que sonríe, y tu con tu mano agarrándome con fuerza hablando sobre lo que me he perdido el tiempo que llevo fuera.
El niño desaparece de mis brazos, tu mano se desprende de mi piel y ya no oigo tu voz. Estamos en casa y por la ventana abierta entra el olor a sal, las risas de los niños. Tu estás agachado, trasteando con ese viejo gramófono. Empieza a sonar la música y mientras te levantas te giras hacia mi, me coges de la cintura y empezamos a bailar.
Te desvaneces y sólo queda la música en mi cabeza.
Vuelvo a estar en la cama, sonriendo. Noto que ya es de día y me levanto, aunque me gustaría seguir soñando. Enciendo el portátil mientras tarareo la canción y la pongo, nuestra canción.
Camino por un paseo de madera, noto el sol en mi piel, el calor. Llevo una falda vaquera y una camiseta blanca que se ata con un nudo por debajo de mi ombligo y deja entrever mi piel tostada. Recuerdo el murmullo del mar, las voces, ese acento...
Corre hacia mi un niño pequeño. Lo cojo en brazos y me rio, parezco muy feliz de verle aunque aun no entiendo porqué. Cuando levanto la vista caminas hacia mi, con una camisa blanca abierta ondeando al ritmo de tus pasos, sonriendo con tus labios rojos pero también con tus ojos verdes.
Cuando me alcanzas me das un beso. Un beso de alguien conocido. En los labios, muy breve pero muy intenso. Pasas tu mano por mi espalda hasta el punto en que se confunden mi cintura y mis caderas y caminamos cogidos, yo con el niño en brazos que sonríe, y tu con tu mano agarrándome con fuerza hablando sobre lo que me he perdido el tiempo que llevo fuera.
El niño desaparece de mis brazos, tu mano se desprende de mi piel y ya no oigo tu voz. Estamos en casa y por la ventana abierta entra el olor a sal, las risas de los niños. Tu estás agachado, trasteando con ese viejo gramófono. Empieza a sonar la música y mientras te levantas te giras hacia mi, me coges de la cintura y empezamos a bailar.
Te desvaneces y sólo queda la música en mi cabeza.
Vuelvo a estar en la cama, sonriendo. Noto que ya es de día y me levanto, aunque me gustaría seguir soñando. Enciendo el portátil mientras tarareo la canción y la pongo, nuestra canción.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)