A les persones roines no deurien deixar-nos estimar

Tu no m’estimes, jo a tu tampoc.

                Però deixem que açò comence per que, tot i que no ens estimem, no pots negar-me que t’agrade i tu m’agrades i quan parlem no pots evitar mirar-me i dir-me que em desitges de la mateixa manera que jo no puc evitar mossegar-me els llavis de deler quan els teus ulls (Verds? Blaus? Crec que no ho recorde...) em miren tan fixament.

                Deixem que açò comence sabent que jo no faig bé i que potser tu tampoc deuries però comença i ens agrada. No és només que tu m’agrades o que jo t’agrade, no és el físic ni són les hormones que potser ens ballen dins... És alguna cosa més enllà. És clar que no és amor, com hem d’estar enamorats? És desig, és una cosa irracional que em fa bullir la sang quan et veig i em fa desitjar mossegar-te, arrapar-te, apretar-te contra mi com si ens haguérem de fondre l’un amb l’altre per a després separar-nos i donar-nos un bes de despedida i caminar cap a les nostres cases sense donar mostra de res; pentinats, vestits i deixant el suor i les ganes al teu pis, que ja no és teu, que és dels dos per que l’hem fet nostre, l’hem omplert del plaer que ens desbordava i ara mai podrà tornar a ser de ningú més.

                Hem deixat que açò comence i ara no ho vull parar. Tinc fam de tu a totes hores, em passe el dia menjant-te mentalment , una vegada rere l’altra, esperant que arribe la nit i arribar a casa per a somiar de veres, amb els ulls tancats i pensant en tu, escoltant la teua veu al cap, recordant totes i cadascunes de les teues paraules...

Tu no m’estimes, jo a tu...

                I aleshores t’oblides de mi o això sembla. I jo no sé que fer, i trenque a plorar de ràbia mentre veig qualsevol pel·lícula amb el pretext de que sóc una ploramiques i tu no has fet res roí, la roïna sóc jo i no puc fer res. I plore i no pare de plorar i quan més ho pense més ganes de tancar els ulls i no obrir-los tinc. Llàgrimes contingudes per que a les persones roines no ens deurien deixar plorar. I torne a parlar-te i a anar darrere teua per que et necessite; el dessig s’ha tornat fosc i només anhele els teus llavis tocant els meus, les meues mans rodejant el teu cos...

Tu no m’estimes, jo a tu amb bogeria.