"Hi ha algun dolor sec? O són tots humits, com els plaers?"
M'ho vas preguntar mirant-me als ulls i jo sabia perfectament quina resposta esperaves. Tot i això, no vaig ser capaç de respondre de seguida, vaig dubtar i, en notar-ho, els teus ulls es van enfosquir. "Si no m'estimes, preferisc que m'ho digues". I jo preferia no haver-ho de dir. Tot era un joc i no anava més enllà. Jo no volia que anara més enllà. Havien sigut uns mesos, pocs. Ens ho havíem passat bé i ara calia passar página. "Deuries haver-ho dit abans, no creus? Que no voldries res amb mi, que només estaves passant l'estona". I perquè havia de dir-ho, això? En cap moment em vas preguntar si t'estimaria, si et presentaria a la meua familia o si acabariem casats i tenint fills. "La culpa és teua, per voler veure coses que no hi eren, i ignorar-ne d'altres que eren ben clares". Aleshores et va bollir la sang, et vas posar ben roig i vas haver de reprimir quelcom. Potser les ganes de plorar, potser les ganes de cridar. Potser del que tenies ganes era d'escanyar-me al bell mig del parc.
"Sang, suor i llàgrimes: la terna que no se separa. I si protestes, si ho rebutges, et fots."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada