Encara em passa

Les 00:49 del 9 de Juny del 2015. Vaig al bany, em lleve les lentilles, em rente les dents i torne cap a l’habitació. Li desitje bona nit a Ana i tanque la porta. Tot està a les fosques, només entra llum per la finestra oberta, la persiana lleugerament pujada. No hi ha soroll al carrer. Em fique al llit, em tape amb el llençol, i en la següent respiració m’envaeix una idea: que bé estic, i quines ganes d’estar bé amb tú, així, aquí.

Tristor infinita Vol. 1

Una estació d'autobusos un diumenge per la vesprada es el lloc més trist del planeta. Tot de gent que es diu adéu, uns plorant, altres somrient, tots esperant que l'autobús encara tarde cinc minuts en eixir. "Vinga, per favor, no em puc creure que ja siguen i mitja". "Sou puntuals quan voleu, eh? I quan menys toca...!".

Els pares despedeixen els seus fills amb abraços forts. Els fills es mouen inquiets dins els braços dels seus pares. "Ja tinc 19 anys, i només me'n vaig una setmana, vols dir que cal tant drama?". 

Les parelles es besen, s'agafen, tot apretant l'altra persona, com si així encara la pogueren retindre un minut més. Olorant-se, mirant-se als ulls, fixant cada detall de l'altre per a aguantar fins que arribe el proper divendres. 

La paraula despedida cobra dimensions apoteòsiques. El ritme cardíac dels que es despedeixen s'accelera més i més conforme s'apropa el torn del que marxa a la cua davant del conductor. Es tanquen els estòmacs, s'apreten les dents, tremolen les mans, i pengen les llàgrimes en algun lloc al fons dels ulls. 

Es fabulen plans alternatius. "No l'agafes, queda't, per favor...". "Vine-te'n amb mi, marxem junts". Finalment la lluita interna la guanya el sentit comú, es separen, forcen un somriure, es diuen adéu. Retenen les cames, que volen còrrer en la direcció que el cap nega. 

Per una altra banda, una estació d'autobusos un divendres per la vesprada és el lloc més feliç del planeta. D'alguna manera ho havien de compensar.

La vida en groc.

Esgotat, consumit, buit per dins, acabat.
Així es sent el meu últim subratllador Faber-castell, llençat a la paperera en haver deixat de poder complir amb la seua feina. Un entre tants.
De vegades me'n penedisc de no haver guardat tots els Faber-Castell morts en acte de servei dins una capsa. Seria una bona foto, una capsa gegant plena d'inutilitat fosforescent. Realment m'eixiria més barat subratllar-me els ulls.
Busque als calaixos un nou Faber-Castell per a seguir pintant de groc els apunts de neurologia, i no, no hi és, no en queden. Com pot ser? Si els compre de quatre en quatre! M'alce mandrosa de la cadira i em lleve el pijama, tota calfreds, per a posar-me alguna cosa adequada per a eixir al carrer (tot i que, a estes altures, el que és poc adequat és eixir amb aquesta cara).
En sortir de casa, el sol és un flexo gegant que enlluerna. Camine quatre carrers fins arribar al meravellós basar amb els Faber-Castell a 0,85 cèntims. En creuar la porta: horror, no hi ha Faber-Castell grocs. N'hi ha blaus, verds, taronja, i fins i tot dos putos tos de rosa, però no hi ha groc. Han posat dues files de blau com per a dissimular: "no, no, grocs no n'hem tingut mai, venien dues files de blaus de fàbrica". Vinga ja, cabrons, no enganyeu a ningú.
Tranquil·litat, que potser els tenen baix del mostrador o al magatzem, al costat d'un gat daurat que mou la pota somrient perquè té al costat tots els Faber-Castell del món civilitzat i es sent poderós.
I li pregunte al oriental darrere del mostrador:
- Perdona, tienes subrayadores amarillos?
- No, no, no quedan.
I somriu, el fill de puta.
- Bueno, gracias! Hasta luego!
I jo també somric en despedir-me però, si fos més de nit, em pixava a la porta.
Passe per dues tendes més de camí a casa, però res, no tenen Faber-Castell. Em deprimisc, plore, maleïsc. I aleshores, entre tot de núvols de tempesta, el sol brilla refulgent i tinc una idea.
Entre a l'oficina de La Caixa que fa racó al carrer de casa, faig la cua pertinent i quan m'arriba el torn m'assec i m'aclarisc la gola:
- Bon dia. M'agradaria demanar un crèdit per favor.
- Molt bé, i per a què voldria els diners?
- Doncs volia comprar la fàbrica de Faber-Castell.
L'home se'n fot de mi, se'n fot molt fort, amb moltes ganes i durant molta estona.
Torne a casa i m'assec a la cadira, incapaç d'estudiar, de llegir els apunts o de continuar amb la meua vida sense els meus Faber-Castell grocs. Malalta del cap.

Un salt i un cop.

Un cop sec. Un cop sec i una caiguda.
I caus, caus a l’aigua. I sures. T’afones, però tot seguit sures. I et quedes quieta al mig de l’aigua. Aigua al nas, a les orelles, aigua a la boca i als ulls. I l’aigua t’apreta els ulls, oberts, i haurien de picar, haurien de cremar, però no, no hi ha res, no sents res.
Et veus els braços, surant per damunt de tu, estirats cap a la superfície. Haurien de moure’s, no? Estic demanant-los que es moguen, cridant per a què es moguen. Però no cride res, no òbric la boca, no moc les mans. I veig la superfície, clara, transparent, tan a prop… Si pogués moure les mans hi arribaria, podria eixir, ho sé.
I et pesa el cos, o no, no ho saps. Però alguna cosa pesa, i tira de tu, però no et mou. Ni cap avall, ni cap amunt. Al bell mig d’alguna cosa que va més enllà de la teua capacitat de comprendre. I el que més angoixa és l’absència de sensacions fàcils de definir. Ni fred, ni calor, ni dolor.
I de sobte estàs fora de l’aigua, i tothom et mira, i tens fred i tremoles, i t’embolcallen amb una tovallola. I tothom corre, i et porten a un lloc que fa olor de blanc, de net, i et demanen que no t’adorgues, que estigues desperta, que obris els ulls, que no t’adorgues.
Però els ulls pesen, molt, moltíssim. I quina son, quines ganes de tancar els ulls i dormir una estona. Quines ganes de dormir. No vos preocupeu que estic bé. Si hagués pogut moure les mans haguera sortit. Estic bé. De veres, estic bé. Deixeu-me dormir, que estic molt bé. 

Encara no he pogut.

Encara no t’he pogut plorar com t’hauria hagut de plorar.
Amb els ulls vermells, la boca seca, el nas ple de mocs i la cara calenta. Com s’han de plorar les coses importants.
Com ploren els xiquets. Perquè encara sóc una xiqueta, i així es com vull plorar-te, amb tot el cos, amb tota l’anima, amb tot el cor.
Perquè m’has deixat una miqueta més assoles, amb totes les meues pors i reafirmant la més gran de totes: que les persones que estimes, totes, se’n van.
I quin mal pensar en tu, i quin mal fan els records, i l’amor, i els anys. Quin mal fa pensar-te i quin mal fa estimar.
I vull plorar-te assoles, a crits, fins que faça mal. Com s’han de plorar les coses importants.
Quin mal fa estar ací quan tú has marxat.

.

- ¿Y si me convierto en hombre lobo? 

                - ¡Te compraría un collar antiparásitos!

- ¿Y si me convierto en un vampiro?

                - Tendría que dejar de cocinar con ajo… 

 - ¿Y si me convierto en una araña gigante? 

                - Tendría que tejerte un jersey con ocho mangas. 

- Pero… ¿Y si un día te despiertas a mi lado y me he convertido en Frankenstein? 

                - Tendré que darte aceite en los tornillos. 

- ¿Y si yo fuera el Kraken?

                - Tendríamos que vivir cerca del mar. 

- ¿Y si fuera un caníbal? 

         
Se levantó de la silla y vino directa hacia mí. Me dio un mordisco en la nariz, de los que duelen, pero con una sonrisa enorme en la cara. Y me dio igual llegar a convertirme en un zombie hecho pedazos, si ella estaba dispuesta a coserme y dejarme como nuevo. 

Toquen a la porta

Toquen a la porta. No a la porta de fora, del portal, sinó a la porta de casa. Han tocat només una vegada, però al menys durant 15 segons. El timbre ha sonat molt alt, impossible no escoltar-lo.

Jo sóc al llit, panxa cap amunt, tapada amb l'edredó fins al coll, amb els braços per dins, creuats damunt el pit, fent una X, com un vampir al seu taüt. Mire al sostre intensament des de fa quasi 50 minuts, o això crec, perquè no he tret les mans del llit per a mirar l'hora al rellotge de la tauleta de nit.

Per la finestra entra llum, però no massa, quina hora deu ser? A més, només mirant cap a fora ja sé que deu fer fred. Un fred de pelar-se, i això que fins fa dos dies encara es podia sortir al carrer amb la samarreta de màniga curta.

M'he d'alçar? De veres? Qui collons toca a la porta, directament a la porta, no al timbre del portal! Un dimecres al matí? Què volen de mi? Ostres, tio... Qui pot ser? Segur que és algú que ve a anunciar-me la paraula de Déu, o algun veí al que se li ha caigut alguna cosa al pati i no pot esperar a demà. Segur que li ha caigut una pinça. Una puta pinça de la roba i ve a tocar-me al timbre en compte d'agafar-ne una altra. O un calcetí asqueroset, o el banyador de la piscina. I l'hauré d'agafar del terra, tot moll, i fer cara de: "oh! Aquí té vosté el seu apreciat banyador!". Merda de veïns i de vida en comunitat.

Puf, i si és el carter? A partir de quina hora treballa aquesta gent? No es suposa que t'avisen abans de venir? No estic esperant cap paquet, però... Ostres, no sé. I si la mare m'envia un paquet sorpresa? O pot ser una carta certificada, d'eixes que si no les arreplegues després tens un problemón. Però carta certificada a mi de què? De la uni? Estic esperant alguna carta de la uni?

Merda, tio, m'hauré d'alçar. I els altres què? Què passa? Ells no han sentit el timbre? Segur que estan plàcidament al llit pensant en qui deu ser i que no són hores, tampoc pensen alçar-se.

Però i si és un paquet de la mare? O una carta certificada de la uni... Si m'alce i és un veí li estampe el banyador a la cara.

Merda, merda, merda! Quant fa que estic ací rumiant? No han passat més de dos minuts, no? Al final em tocarà anar a correus a arreplegar el paquet! I si porta menjar potser es fa malbé!

M'alce d'un bot del llit, els peus descalços, tot el cos congelat. Ara mateixa em voldria morir. Ostres, i amb aquesta cara he d'anar a obrir la porta? Els primers quatre passos fins que òbric la porta de la meua habitació són força erràtics. En obrir, un vent fred m'envaeix la gola i se'm fica pel nas. Amb els ulls mig apegats avance cap a la porta, trontollant d'un costat a l'altre del passadís.

Despasse el forrellat, òbric la porta i plantat al bell mig del replà hi ha un home amb tratge negre, camisa blanca i corbata fosca que em diu que el president necessita els meus serveis, que es tracta d'un assumpte de vida o mort, crucial per al futur de la humanitat, i que l'he d'acompanyar de seguida.

Tanque ben fort, passe el forrellat i pegue mitja volta. Done per suposat que s'han equivocat i busquen al Sr. Bond, a l'altra banda del passadís. Merda de veïns i de vida en comunitat, tio...

Vaja, Rosa... No t'esperava per ací...

Bon dia full en blanc! Quant de temps sense veure’t, sembla que faça anys! (…) Bé, si, realment deu fer anys, no? Com et tracta la vida? (…) Home, no em digues! Però tu estàs bé? (…) Si és que hi ha gent que va pel món sense cap mirament! (…) Jo… Bé, faig el que puc. Ja saps, la uni, els entrenos… Estic intentant portar les coses al dia. (…) Ja, ja sé que tots els anys dic el mateix, però… De veres que aquest curs hi estic molt posada. (…) Home, a un cafè no et diré que no, és clar. (...) Com ho fem, doncs? Vens tu? Vaig jo? (...) Vale, pues... Ens veiem a les 17 allà? (...) Sí, sí, portaré llapis, no et preocupes. (...) Vinga, va! Ens veiem ara! Un besito!

Paraules clau:

- Reprendre 

v. tr. [LC] Continuar (alguna cosa que havia estat interrompuda). L’orador, després d’un descans d’un quart, va reprendre el seu discurs. Ara no faig res, però aviat reprendré les meves tasques. 

- Constància

f. [LC] Qualitat de constant, fermesa infrangible. Estudiar amb constància. La constància en el treball. La constància d’una amistat, d’una afecció.

Voler que sí

Saber que no i voler que sí.
Un dia d'estiu, la platja plena de gent de gom a gom. Estirar la tovallola i que uns nens que passen corrent pel costat la omplen de sorra. Una parella surt de l'aigua i es para a parlar a la voreta, just tapan-te el sol. Tancar els ulls i voler que en obrir-los tothom s'hagi esborronat en l'espai i regne el silenci en una platja privada. Saber que no.
Anar a un concert amb un posterior pica-pica. Parles amb gent que fa temps que no veus, i de lluny veus la taula amb el menjar. La panxa comença a fer sorolls que s'escoltarien des de la lluna. Voler que les persones amb qui parles callen i et deixen anar a fer un tast o, com a mínim, que caminen mentre parleu per a poder-los ignorar mentre decideixes si menjaràs primer un tros de coca o unes creïlles. Saber que no.
Anar al cinema, la sala mig buida, tu al bell mig de totes les butaques, en la posició perfecta, ni molt a prop, ni massa lluny. Una parella entra rient i donant-se crispetes l'un a l'altre, caminen cap a la teua filera. Voler que passen de llarg, que busquen un altre lloc, que es posen com a mínim en la filera de darrere. Saber que no.
Parlar amb amics d'un viatge. D'un viatge a l'altra punta del món, de quan comprareu el bitllet, de les visites que fareu, de l'hotel on dormireu. Voler que arribe l'endemà i compreu els bitllets, i feu el viatge i visiteu tots els llocs de la llista. Saber que no.
Voler anar al gimnàs tots els dies, saber que no.
Voler menjar millor, saber que no.
Voler portar-ho tot al dia, saber que no.
Voler estar amb ell, saber que no.
Voler que sí, saber que no, i tot i això, tot i l'obvietat del resultat, voler que sí.

Una distopía de mierda

Un mundo lleno de mierda. Pero no una mierda figurada, no algo metafórico. Algo tangible, mierda, suciedad, basura por todas partes. Pero no da asco, al contrario, está bien visto. Es como debe ser. Las cosas limpias asustan, molestan, son las que dan verdadero asco, angustia sólo con pensar en ellas.

No es un planeta antagonista al nuestro ni nada por el estilo, hablo de la Tierra, dentro de miles de años (o millones, depende...). Conceptos que cambian y dan la vuelta al mundo. O una moda estúpida que llega un día y se queda, y la gente deja de saber por qué hace lo que hace o por qué algo es como es. Simplemente nace, lo asimila, y vive su vida rodeada de mierda.

En esta distopía la gente también se da duchas. Se da duchas con agua y tierra, con agua sucia, con lo que viene a ser agua llena de mierda. No eres nadie si tu ducha tiene un filtro. Y cuando salen de la ducha cogen una toalla para "secarse". Una toalla que también está sucia.

Las venden de diferentes tipos en las tiendas. Hay toallas de basurero, toallas de charco, toallas de pantano... Los fabricantes de toallas cambiaron el chip, hubo una revolución en el mercado, y ahora en sus fábricas se dedican a fabricar toallas (como las de antes, exactamente iguales) y a llenarlas de mierda antes de venderlas.

En Portugal son los putos amos fabricando toallas llenas de mierda. Es normal, tenían la técnica de la toalla dominada, y llenarlas de mierda no tiene mayor complicación. Tienen la mejor mierda del mercado. Cuando te secas con una toalla portuguesa, acabas pringado hasta las cejas.

Como con todo hay gente que no se ha adaptado a los nuevos tiempos. Gente rara, esquiva, huraña. Gente que va limpia, que se niega a llenarse de mierda afirmando que es una guarrería. La mayoría viven apartados de la sociedad, ermitaños que viven en páramos alejados de pueblos y ciudades, gente que prefiere el olor a aire fresco al de los residuos en descomposición. ¡Locos! Acumulan desodorantes, antiguos frascos de perfumes con fragancias florales, toallitas refrescantes con olor a limón...

Todos los consideran parias sociales, aunque en el fondo hay mucha gente a la que no le queda claro esto de tener que ir todo el día lleno de mierda. Lo hacen, cumplen con los protocolos sociales de suciedad, se revuelcan en la basura cómo los más fervientes seguidores del mierderalismo (nombre provisional) pero en el fondo dudan. Dudan mucho acerca de por qué, y algunos están hartos y piensan en revelarse contra el sistema. En hacer una sentada enfrente de la puerta del sol, todos limpios, camisas blancas, champú y acondicionador en mano, y reivindicar que vuelva la sensatez a la población, y con ella la higiene personal.

Pero en fin, es muy difícil, tendrían que conseguir limpiarse toda la mierda que llevan encima, y es complicado, requiere mucho esfuerzo. Además, ¿de qué sirve que una persona limpia se plante a protestar frente a un planeta lleno de mierda?

Así pasa el tiempo, y la mierda se acumula, y... En fin, es una distopía un poco rara.

Asociaciones

Los caprichos de la mente, la involuntariedad de la memoria, el poder de la asociación. No las asociaciones obvias, no una cara y una persona, no me refiero a lo fácil. Me refiero a lo que crees olvidar y de repente un día vuelve a ti sin que lo quieras, y pueden provocar nostalgia, o la sonrisa más tonta del mundo, o el malestar más horrible.

Millones de neuronas que se ponen de acuerdo y crean recorridos, y tienen sitio para todo, menos para la materia del examen. Tienen sitio para los buenos momentos y los malos, y lo esconden, te esconden las cosas, y luego te las devuelven en un alarde de poder. "Mira lo que podemos hacer, cuidado con nosotras, somos más que células".

"Recuerdo incluso lo que no quiero", decía Cicerón, "olvidar no puedo lo que quiero". Esas benévolas neuronas, que tanta falta y tanto bien nos hacen, allí están, cavando en la corteza cerebral y a más olvido más profundas las zanjas.

Y esto lo maravilloso de las asociaciones, que pueden hacer daño y pueden llenarte el pecho de la más sencilla y sincera sensación de alegría. Escuchar una canción y recordar un libro, el sol en la cara leyendo en el balcón y una brisa helada que pone la piel de gallina.

Y no puedo más que dar gracias a esas malvadas neuronas, que involuntariamente o con toda la intención del mundo se activan un buen día y me hacen ver que no podría olvidar aunque quisiera. Que el pop-rock español siempre me va a recordar a otra época, que Amaral ya no canta igual. Que el sol calienta diferente, y el olor a sal es olor a infancia.

http://www.youtube.com/watch?v=O3Co9q0IgFw

Tornar

Tornar: Algú, anar devers el lloc del qual havia partit.
Gorra i banyador rosa, amb volants. Asseguda al terra, les mans plenes de sorra fent un forat a la voreta de la platja. En vindre una onada el forat es plena d'aigua. Plora, l'avi l'agafa en braços i la porta a l'aigua.

S'escabussen ambdós. La subjecta per la panxa i li diu que moga els peus, "així, molt bé, ara les mans, una darrere de l'altra". L'avi lleva les mans i ella s'esvera. L'avi la torna a subjectar.

En eixir de l'aigua l'avi l'asseca amb una tovallola d'Aladín. Els amics dels avis la criden, li pregunten si ja sap nadar, "a mi me n'hauràs d'ensenyar quan n'aprengues!" i somriu, i li falten tres dentoles.

L'avia li posa crema al nas, a les galtes i als muscles. Agafa una poma de la seua bossa i li l'allarga. Ella intenta fer un mos i li cau. La iaia agafa la poma i va fins a la voreta de la platja, la llava i li la torna a donar. Ella l'agafa amb força i fa un mos prou gran per a la seua edat. La boca se li omple de sabor a poma i mar, sabor a estiu.

A l'hora de dinar agafa la ma de l'avi i camina fins al club nàutic. Només entrar colpeja al nas la flaire a menjar, a pebrots, llom, pollastre... Però ella ja sap el que vol, entrepà de truita de creïlles. I el demana, i tornen a la platja i s'asseu a l'ombra del parasol, i l'entrepà quasi no li cap a la boca, i la iaia el fa bocins i li'l va donant.

I quan comença a caure el sol, la iaia la fa ficar-se a l'aigua i esbandir-se la sorra, i en eixir l'envolta amb la tovallola, la seca i li lleva el banyador tot moll, i li posa roba seca. I en deixar la platja i començar la pujada cap a casa, paren al puesto de gelats de sempre, i l'home la saluda i li somriu, i li pregunta si vol el de sempre, i ella afirma amb el cap, i el iaio paga i ella menja contenta tot el camí cap a casa.

I quant desitjaria tornar, anar devers el lloc del qual va partir.

Irritabilitat II

La gent que et mira descaradament al tren. Els subrayadors sense tinta. Tenir fred als peus. Les llibretes quadriculades amb les línies blaus. Que les crispetes dolces siguen totes del mateix color. Les dones majors que ocupen tota la vorera. El soroll d'un mosquit tocan-te l'orella una nit d'estiu. Posar-te protector solar ple de sorra. No tenir fixo quan fa falta. Que en escurar una cullera l'aigua salpique. La gent parada a l'esquerra de les escales mecàniques del metro. Les sandàlies de tacó. Les taques de greix als fulls. Els rellotges sense números. Els jerseis que piquen. Les piscines amb aigua calenta. Els paraigües a quadres. El fetge com a menjar. La gent que parla molt baixet. L'olor a humitat. Les caixes buides. La música d'espera dels telèfons d'atenció al client. El volum de la tele en un nombre imparell que no siga 5. El desaigüe ple de pèls. La coca-cola desventada. Els xiclets clix de fresa. Les camisetes de màniga llarga. El soroll de la llavadora. Dormir massa. Dormir poc.

Instrucciones para subir una escalera

"Las escaleras se suben de frente, pues hacia atrás o de costado resultan particularmente incómodas."

Si tuviera la oportunidad le pediría a Julio Cortázar que me explicara el mundo. Que me diera las instrucciones precisas para tender una lavadora, hacerme la cena o meterme en la cama. Que me explicase qué hay que hacer para levantarse por las mañanas, cómo se afronta un día nuevo sin que quede nada del anterior. Que me diga qué hay que hacer para encontrar lo que buscas o, mejor aun, que me diga qué debo buscar.

Que el mundo venga con un libro de instrucciones, que se especifique qué es adecuado y qué impropio. Que haya tablas, y listas, y esquemas. Y sea una edición de bolsillo.

Que las grandes mentes científicas se pongan manos a la obra, e inventen un dispositivo portátil que te avise cuando estés a punto de hacer algo mal, que suene una alarma, o se encienda un led rojo, o te dé un calambrazo en el brazo cuando te acercas irremediablemente al borde del precipicio.

Que esté claro de antemano lo que va a salir bien y lo que no, que no se creen esperanzas para luego destruirlas, que si hay que hacer algo sea para mejorar el presente, que nunca se vaya marcha atrás, solo hacia delante.

Que todas las escaleras sean igual de fáciles de subir que la de Cortázar, que no se rompan los peldaños ni se traben los pies.

"Llegando en esta forma al segundo peldaño, basta repetir alternadamente los movimientos hasta encontrarse con el final de la escalera. Se sale de ella fácilmente, con un ligero golpe de talón que la fija en su sitio, del que no se moverá hasta el momento del descenso."

Quedar-se parat

Com una eruga que decideix quedar-se a la crisàlide, i no sortir per no patir fred, per no patir fam, per no tenir por. Com qui en meitat d'una transformació vital es fa enrere, i es queda parat, meitat ell i meitat ell mateix (però diferent), i en el fons, un desconegut. Com qui en una platja buida i freda camina fins a la vorera del mar volent ficar-se ben endins, i en banyar-se els peus queda glaçat i no pot ni avançar ni retrocedir, només tremolar mirant el cel.

Qui no pot anar enlloc, ni lluny ni a prop, se sent empés pel temps. Passen dies, setmanes, mesos, anys, i petrificat al mig de quelcom li crema l'impotència, el no poder, el no voler. La vida implica canvi, o pot ser és canvi, i qui, per qualsevol motiu, no està disposat a deixar-se portar, a evolucionar, a fer giravoltes en els braços de la vida sense saber on acabarà, qui no pot fer-ho, qui no vol fer-ho, està condemnat a patir, a plorar, a tremolar de rabia en un desesperat intent per mantenir-se ferm, fins que, esgotat, buit, inert, finalment es engolit per les ones, i desperta a un lloc incert del seu món, sent una persona totalment diferent, i havent d'acceptar certes coses.

Així és com vestisc ara.
Aquest és el meu color.
Açò és el que vull.
Aquesta és la gent que estime.
Ací és on vull estar.
Açò és el que puc fer.

I deixar passar el temps fins a la següent onada.

Un dia de festa

Tombar-se al llit amb les cames en alt, recolzades a la paret. Tirar el cap enrere i tancar els ulls, esperar el buit i trobar-ho tot ple de pensaments irritants, de possibilitats que creies impossibles, de dubtes i indecisió, de por.

Obrir els ulls i mirar fixament les bombetes enceses fins que crema la retina, i crema el cap i crema el mon, i haver de respirar ben fondo per no plorar, i haver de tancar els ulls i veure-ho tot de llumetes de colors que apareixen i desapareixen atenuant-se fins quedar tot fosc, i que tornen els pensaments.

Apropar-te a la vorera del llit i deixar penjar el cap, i que la sang s'hi acumule i faça mal, i la sensació de mareig, i el calor sufocant, i el pes insuportable de tot plegat, i tu que et vols mantenir així per que el mal de cap ajuda a no centrar-se i a no pensar.

Pegar-te la volta i ser cap per avall amb els pits apretats contra el llit que fan mal, amb els braços que sobren, que no saps on posar, amb la sang que poc a poc torna a circular.

Que tornen les ganes de plorar i no les pugues parar, i posar-te de costat i portar els genolls cap a tu, fer-te una boleta, una boleta de carn i tristor, calenta, tova, desagradable.

I que la innecessarietat de tot allò et pose de mal humor, i el mal humor i les llàgrimes donen mal de cap, i el mal de cap i el calor donen son. I quan t'adorms els somnis no són millors, i et despertes i es de nit i estàs cansat, i no tens fam, però tens fred, i et tapes i mires el buit, buit per dins.

I romandre així, esgotat de ganes de viure, mentre a fora és un dia de festa.

L'amor no és cec, l'amor és borni.

Van estudiar junts fins la secundaria. Anys i anys d'una amistat com cap altra, de tenir-se al costat per a tot, de no ser-hi mai sol, de somriures constants i plors compartits.

Quan va arribar el moment de dir-se adéu, ho van fer amb la promesa als llavis de no perdre el contacte, de seguir tenint-se ben a prop tot i que els separaren milers de km. Res no va anar com ho planejaren.

En estar lluny es van adonar que els sentiments per l'altre anaven més enllà d'una simple amistat. Que no era només un somriure el que volien dels llavis de l'altre. "I ara què? Caldrà parlar... Hauré de donar el primer pas!". I com qui queda glaçat davant d'una innegable veritat, tots dos, en extrems oposats del món, es van quedar clavats sense poder donar ni un sol pas cap endavant, però tampoc cap endarrere.

I allí segueixen, anys després, amb altres persones al costat, amb uns altres somriures, uns altres llavis, unes altres mans. I tot i així dins el seu cap ressona una veu estrident que els arriba fins al cor, "Què hagués passat si...?".

I els pocs que coneixen l'història només poden afirmar amb rotunditat que l'amor no és cec, l'amor és borni.

Biòpsia miocàrdica

Si estàs llegint açò, probablement estic mort. No cal que t'esveres i vages a buscar ajuda, no és necessaria cap pausa dramàtica, ni tan sols un llagrimeig. Només segueix endavant, llegeix i entén-me, i entén per què escric açò i per què t'ho escric a tu.

Quan temps fa que ens coneixíem? Recordes la primera vegada que ens vam veure? Fa tant de temps que costa fer enrere, s'han de tancar els ulls i respirar fondo, i aleshores remuntar-nos als temps en que érem un. Hem passat tantes coses... Hem plorat, hem rigut... I qui sap on ens hauria portat la nostra relació de no haver arribat a aquest fatídic final.

I ara, quan ja no puc continuar pel teu camí, quan se m'ha tancat el pas i només se m'ha donat l'opció de llençar-me a un abisme i desaparéixer, ho faig mirant enrere, per a no oblidar els bons temps, però amb la certesa de que no podré portar aquests records allà on vaig.

Aquest és el motiu pel que t'escric, per a que el sacrifici més gran de la meua vida no sigui en balde. Per a que tu agafes tots aquells records i els guardes on vulguis, a una caixa de coloraines o a un fosc bagul baix del llit. Apunt de fer el bot més gran que he fet mai, és l'únic que et demane.

No et sentis trist, ni buit, ni incomplet. Constantment moren parts de tu i no te n'adones. Pell morta, cabells, pestanyes que cauen i no miren enrere... És diferent, però, quan el que mor com en aquest cas és una part del teu cor, i t'entenc, però entén-me tu també: seguir comptant amb mi ens portava a tots dos directes al desastre. Tot el que faig, ho faig pel teu bé. 

- Acte seguit, em van extreure el catèter i em vaig sentir més lleuger, i vaig desitjar que tot fos tan senzill en la vida com una biòpsia cardíaca.

Condemnats

- I que hagués sigut de nosaltres si no haguessis anat aquell dia a casa de la Carla?
Ho pregunta després de parlar una estona de com va començar tot açò. Carla i jo érem companyes de l'escola, amigues que no es veien des de feia gairebé 10 anys, i un dia ens vam trobar a la Diagonal i va ser com si no hagués passat el temps. Vam començar a xarrar i, quan ens vam adonar, estàvem sopant a un baret a la dreta de l'eixample, contant-nos absolutament tot allò rellevant (i un bon grapat de tonteries) que ens havia passat en les nostres corresponents vides, i ens va sorprendre tant haver acabat allà, juntes, que vam decidir que el destí tenia alguna cosa a veure, i no podíem fer una altra cosa que complir la seua voluntat i seguir veient-nos tot i el temps passat, per a reprendre la vella amistat.

Així va ser com huit mesos més tard, després de diverses quedades per a prendre café, anar de compres, sopars i demés, va arribar l'aniversari de Carla i la seua parella em va convidar a la festa sorpresa que li havia preparat. I allà estava jo, finals d'abril, a la porta de la casa de la meua antiga i retrobada millor amiga, picant al timbre del seu pis. I quan es va obrir la porta, un desconegut em va mirar fixament amb els ulls ben oberts durant un segon, per a acte seguit sortir i tancar la porta darrere seua.
- Què fas? Perdona, però...
- Necessitava silenci per a gaudir d'aquest moment. - A continuació va esbossar un gran somriure i va esclatar en un riure exagerat.

El novio de Carla, que ho havia vist tot a un metre de la porta, va sortir del pis i tot rient em va dir que no li fes cas, que ja feia estona que bevia i li divertien aquestes extravagàncies. Aquella nit no li vaig poder llevar l'ull de damunt i, a dia de hui, encara no he pogut.

Aquesta nit no he pogut dormir per la febra. Em fa mal la panxa i tinc moltes ganes de vomitar tota l'estona. Ell es queda despert amb mi, fent el paper d'un perfecte infermer, tot i el risc de que li passe aquesta horrible grip estomacal. Sóc una malalta horrible, em queixe molt i exagere el meu paper per a rebre totes les seues atencions. Xarrem del dia que ens vam conéixer, ja que hui fa tres anys. Un comentari innocent encén la flama: "Aquell dia si que em trobava malament! Vaig estar a punt de quedar-me a casa, però no em volia perdre el primer aniversari de Carla després de la nostra retrobada!". Per un moment somriu, però acte seguit s'enfosqueixen els seus ulls i, amb la veu tremolosa, em fa aquella pregunta.

Esclate a riure, i això el fa enfadar. S'alça del llit i camina cap a la finestra. M'incorpore amb el cap ballant-me per la febra i vaig cap a ell, l'obligue a fer mitja volta i li agafe les galtes per a que em mire als ulls.
- Si jo no hagués anat a casa de Carla aquell dia, ens haguérem trobat en qualsevol altre punt del món, en qualsevol altre moment de les nostres vides. Perquè quan les coses estan fetes per a que passen, no importa la teua voluntat, o els factors externs que hi puguen influir. Estàvem dolçament condemnats a estar junts.

Motius

Un, dos, tres... I en obrir els ulls estàs estirada al damunt de gespa verda i envoltada per la flaire del camp. I t'alces i al teu voltant no trobes cap motiu per a no caminar, així que ho fas. I aleshores te n'adones que no portes sabates, ni pantalons, ni samarreta, ni roba interior. Ets nua al bell mig del camp, però no hi ha cap motiu per a portar roba, així que simplement camines.

I arribes a un riu, a un riu d'aigua clara i fresca, i sembla profund, però no hi ha cap motiu per a no travessar-lo, així que et llences a l'aigua, i amb la pell estarrufada nades cap a l'altra banda, sense pressa, deixant simplement que l'aigua s'esvare per la teua pell, parant per a observar cada detall d'aquell riu, ara una granota, després un peix petit. I nadant a esquena veus el sol i et fa tancar els ulls, però tot i això encara pots veure l'aigua, i les granotes i els peixos.

I quan arribes a l'altra banda del riu surts de l'aigua i estàs banyada, però no hi ha res que t'espente a assecar-te i no ho fas, tornes a caminar. I no saps com, però de sobte tornes a ser estirada al terra i una brisa fresca et fa venir un calfred. "No hi ha cap motiu per tenir fred" i aleshores comences a notar l'escalfor del sol a la teua pell i l'aigua evaporant-se.

Un, dos, tres, i ets al llit, i l'alarma del mòbil fa un soroll insuportable. De sobte els motius tornen, i la gespa ja no sembla tan verda i l'aigua no és tan clara. La roba es fa necessària. - "Maleïts motius!" - penses, i mentre et fas el desdejuni desitges que torne a fer-se de nit... - Un, dos, tres! - Però res.