2 de gen. 2015

La vida en groc.

Esgotat, consumit, buit per dins, acabat.
Així es sent el meu últim subratllador Faber-castell, llençat a la paperera en haver deixat de poder complir amb la seua feina. Un entre tants.
De vegades me'n penedisc de no haver guardat tots els Faber-Castell morts en acte de servei dins una capsa. Seria una bona foto, una capsa gegant plena d'inutilitat fosforescent. Realment m'eixiria més barat subratllar-me els ulls.
Busque als calaixos un nou Faber-Castell per a seguir pintant de groc els apunts de neurologia, i no, no hi és, no en queden. Com pot ser? Si els compre de quatre en quatre! M'alce mandrosa de la cadira i em lleve el pijama, tota calfreds, per a posar-me alguna cosa adequada per a eixir al carrer (tot i que, a estes altures, el que és poc adequat és eixir amb aquesta cara).
En sortir de casa, el sol és un flexo gegant que enlluerna. Camine quatre carrers fins arribar al meravellós basar amb els Faber-Castell a 0,85 cèntims. En creuar la porta: horror, no hi ha Faber-Castell grocs. N'hi ha blaus, verds, taronja, i fins i tot dos putos tos de rosa, però no hi ha groc. Han posat dues files de blau com per a dissimular: "no, no, grocs no n'hem tingut mai, venien dues files de blaus de fàbrica". Vinga ja, cabrons, no enganyeu a ningú.
Tranquil·litat, que potser els tenen baix del mostrador o al magatzem, al costat d'un gat daurat que mou la pota somrient perquè té al costat tots els Faber-Castell del món civilitzat i es sent poderós.
I li pregunte al oriental darrere del mostrador:
- Perdona, tienes subrayadores amarillos?
- No, no, no quedan.
I somriu, el fill de puta.
- Bueno, gracias! Hasta luego!
I jo també somric en despedir-me però, si fos més de nit, em pixava a la porta.
Passe per dues tendes més de camí a casa, però res, no tenen Faber-Castell. Em deprimisc, plore, maleïsc. I aleshores, entre tot de núvols de tempesta, el sol brilla refulgent i tinc una idea.
Entre a l'oficina de La Caixa que fa racó al carrer de casa, faig la cua pertinent i quan m'arriba el torn m'assec i m'aclarisc la gola:
- Bon dia. M'agradaria demanar un crèdit per favor.
- Molt bé, i per a què voldria els diners?
- Doncs volia comprar la fàbrica de Faber-Castell.
L'home se'n fot de mi, se'n fot molt fort, amb moltes ganes i durant molta estona.
Torne a casa i m'assec a la cadira, incapaç d'estudiar, de llegir els apunts o de continuar amb la meua vida sense els meus Faber-Castell grocs. Malalta del cap.

Cap comentari:

Publica un comentari