1 de març 2015

Tristor infinita Vol. 1

Una estació d'autobusos un diumenge per la vesprada es el lloc més trist del planeta. Tot de gent que es diu adéu, uns plorant, altres somrient, tots esperant que l'autobús encara tarde cinc minuts en eixir. "Vinga, per favor, no em puc creure que ja siguen i mitja". "Sou puntuals quan voleu, eh? I quan menys toca...!".

Els pares despedeixen els seus fills amb abraços forts. Els fills es mouen inquiets dins els braços dels seus pares. "Ja tinc 19 anys, i només me'n vaig una setmana, vols dir que cal tant drama?". 

Les parelles es besen, s'agafen, tot apretant l'altra persona, com si així encara la pogueren retindre un minut més. Olorant-se, mirant-se als ulls, fixant cada detall de l'altre per a aguantar fins que arribe el proper divendres. 

La paraula despedida cobra dimensions apoteòsiques. El ritme cardíac dels que es despedeixen s'accelera més i més conforme s'apropa el torn del que marxa a la cua davant del conductor. Es tanquen els estòmacs, s'apreten les dents, tremolen les mans, i pengen les llàgrimes en algun lloc al fons dels ulls. 

Es fabulen plans alternatius. "No l'agafes, queda't, per favor...". "Vine-te'n amb mi, marxem junts". Finalment la lluita interna la guanya el sentit comú, es separen, forcen un somriure, es diuen adéu. Retenen les cames, que volen còrrer en la direcció que el cap nega. 

Per una altra banda, una estació d'autobusos un divendres per la vesprada és el lloc més feliç del planeta. D'alguna manera ho havien de compensar.

Cap comentari:

Publica un comentari