Com una eruga que decideix quedar-se a la crisàlide, i no sortir per no patir fred, per no patir fam, per no tenir por. Com qui en meitat d'una transformació vital es fa enrere, i es queda parat, meitat ell i meitat ell mateix (però diferent), i en el fons, un desconegut. Com qui en una platja buida i freda camina fins a la vorera del mar volent ficar-se ben endins, i en banyar-se els peus queda glaçat i no pot ni avançar ni retrocedir, només tremolar mirant el cel.
Qui no pot anar enlloc, ni lluny ni a prop, se sent empés pel temps. Passen dies, setmanes, mesos, anys, i petrificat al mig de quelcom li crema l'impotència, el no poder, el no voler. La vida implica canvi, o pot ser és canvi, i qui, per qualsevol motiu, no està disposat a deixar-se portar, a evolucionar, a fer giravoltes en els braços de la vida sense saber on acabarà, qui no pot fer-ho, qui no vol fer-ho, està condemnat a patir, a plorar, a tremolar de rabia en un desesperat intent per mantenir-se ferm, fins que, esgotat, buit, inert, finalment es engolit per les ones, i desperta a un lloc incert del seu món, sent una persona totalment diferent, i havent d'acceptar certes coses.
Així és com vestisc ara.
Aquest és el meu color.
Açò és el que vull.
Aquesta és la gent que estime.
Ací és on vull estar.
Açò és el que puc fer.
I deixar passar el temps fins a la següent onada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada