L'amor no és cec, l'amor és borni.

Van estudiar junts fins la secundaria. Anys i anys d'una amistat com cap altra, de tenir-se al costat per a tot, de no ser-hi mai sol, de somriures constants i plors compartits.

Quan va arribar el moment de dir-se adéu, ho van fer amb la promesa als llavis de no perdre el contacte, de seguir tenint-se ben a prop tot i que els separaren milers de km. Res no va anar com ho planejaren.

En estar lluny es van adonar que els sentiments per l'altre anaven més enllà d'una simple amistat. Que no era només un somriure el que volien dels llavis de l'altre. "I ara què? Caldrà parlar... Hauré de donar el primer pas!". I com qui queda glaçat davant d'una innegable veritat, tots dos, en extrems oposats del món, es van quedar clavats sense poder donar ni un sol pas cap endavant, però tampoc cap endarrere.

I allí segueixen, anys després, amb altres persones al costat, amb uns altres somriures, uns altres llavis, unes altres mans. I tot i així dins el seu cap ressona una veu estrident que els arriba fins al cor, "Què hagués passat si...?".

I els pocs que coneixen l'història només poden afirmar amb rotunditat que l'amor no és cec, l'amor és borni.