30 de nov. 2014

Un salt i un cop.

Un cop sec. Un cop sec i una caiguda.
I caus, caus a l’aigua. I sures. T’afones, però tot seguit sures. I et quedes quieta al mig de l’aigua. Aigua al nas, a les orelles, aigua a la boca i als ulls. I l’aigua t’apreta els ulls, oberts, i haurien de picar, haurien de cremar, però no, no hi ha res, no sents res.
Et veus els braços, surant per damunt de tu, estirats cap a la superfície. Haurien de moure’s, no? Estic demanant-los que es moguen, cridant per a què es moguen. Però no cride res, no òbric la boca, no moc les mans. I veig la superfície, clara, transparent, tan a prop… Si pogués moure les mans hi arribaria, podria eixir, ho sé.
I et pesa el cos, o no, no ho saps. Però alguna cosa pesa, i tira de tu, però no et mou. Ni cap avall, ni cap amunt. Al bell mig d’alguna cosa que va més enllà de la teua capacitat de comprendre. I el que més angoixa és l’absència de sensacions fàcils de definir. Ni fred, ni calor, ni dolor.
I de sobte estàs fora de l’aigua, i tothom et mira, i tens fred i tremoles, i t’embolcallen amb una tovallola. I tothom corre, i et porten a un lloc que fa olor de blanc, de net, i et demanen que no t’adorgues, que estigues desperta, que obris els ulls, que no t’adorgues.
Però els ulls pesen, molt, moltíssim. I quina son, quines ganes de tancar els ulls i dormir una estona. Quines ganes de dormir. No vos preocupeu que estic bé. Si hagués pogut moure les mans haguera sortit. Estic bé. De veres, estic bé. Deixeu-me dormir, que estic molt bé. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada