26 de set. 2016

20 cosas o menos que hacer con un paraguas cuando no llueve

Un paraguas. Una palabra compuesta. Un instrumento útil. ¿Quién no tiene un paraguas en casa? Aunque sea uno roto y viejo, en un cajón des del invierno pasado. Esperando su momento. Por que una mañana te levantarás y al mirar por la ventana verás que el día "está feo". Un cielo con nubarrones grises, frío de mañana, más frío que de costumbre. Un vientecito tonto que te pone la piel de gallina. Y entonces rebuscas... ¿Dónde estaba? ¿Lo dejé en el armario? ¿Estaba en los cajones de la entrada? Y lo encuentras, y te mira, y lo miras, y sabes que tiene una de las varillas rotas, pero más vale malo conocido... ¿No?

Te lo echas al brazo y sales a la calle con sólo un paraguas y una rebequita como toda protección contra la lluvia. Y entonces... Aaaaamigo... No llueve. Ni una gota. Cuando sales del metro el cielo despejado. Ni una nube... Un solazo de los que te hacen entrecerrar los ojos. La rebequita al bolso. ¿Y ahora qué? ¿Para qué cargo con el paraguas todo el día si no va a caer ni una gota? Y te pones a pensar...

1. Como sombrilla. Igual es el uso más obvio. Vale, lo admito. Si queréis, no me lo tengáis en cuenta. Pero las obviedades hay que decirlas. Hace un sol que asfixia y tu tienes un paraguas. Ata cabos.
2. Fusil para desfilar. ¿Quién no ha querido participar en un desfile militar y se ha dado cuenta esa misma mañana de domingo de que no tiene fusil? Y sin una triste armería o tienda de chinos abierta, hay que hacer un apaño. Utiliza un paraguas y si escoges bien los colores la gente no se dará ni cuenta.
3. Como barca. Para navegar río abajo, en un río que no tenga mucho caudal, claro, y utilizando otro paraguas como remo. Pero ya sería casualidad querer bajar un río con poco caudal un día que no llueve y llevas dos paraguas. Aunque la vida tiene estas cosas.
4. Para pescar, no como caña de pescar, sino más bien para pescar en aguas poco profundas, en la orilla de un río, lanzándolo para que se clave en los peces. No sé si me explico. Tipo... Supervivientes.
5. Como bate de béisbol. Para echar un partido con los amigos cualquier tarde o para saltar como espontáneo a un campo real y robarle al bateador estrella su momento. Podría pasar, no sé...
6. Para hacer un espectáculo de majorettes y quedarte con todo el mundo. Con la rebequita a modo de falda puede quedar muy bien.
7. Para remover un caldero si haces de bruja figurante en una peli de terror y has perdido el cucharón.
8. Para jugar al limbo una tarde aburrida. Has salido a la calle con el paraguas pensando que iba a llover y te ibas a pegar una fiesta a lo Gene Kelly pero no, y como tu hay mucha gente, así que agarra el paraguas e invítalos a jugar al limbo.
9. Como arma, pero un arma poco seria, algo así como intentar atracar un barco con la mano bajo la camiseta fingiendo que tienes una pistola, pero con el paraguas en lugar de la mano, fingiendo que lo que tienes es una escopeta. Si te topas con algún guardia tonto, que los hay, triunfas.
10. Para apagar la tele des del sofá si has perdido el mando o si el mando está lejos. También para acercar el mando y apagar la tele con él una vez traído hasta ti.
11. Como escoba, pero no de las de barrer sino de las de salir volando como si fueses una bruja. En cualquier disfraz de halloween colaría.
12. Como varita mágica para lanzar hechizos a diestro y siniestro en un día de sol. Puede que hasta consigas que llueva, y entonces el paraguas a lo suyo.
13. Como palillo. Cuando vas a una cena de sobaquillo y tienes miedo de quedarte sin el último trozo de tortilla. Vale la pena ir siempre con paraguas sólo por eso.
14. Para jugar a golf el día que te has dejado los palos en casa y tienes un importante partido con tu jefe.
15. Como micrófono. En incontables ocasiones fingimos tener un micro en las manos. Pues bien, un paraguas aporta realismo.
16. Para agarrar del cuello a alguien. Esto solo sirve si el paraguas es de los que tienen el mango en forma de semicírculo, pero está muy bien para secuestros, llamadas de atención, etc.
17. Para pegar a alguien. Sin más. Agarrarlo por el mango y estampárselo a alguien en la cabeza o en el culo, y una vez en el suelo seguir pegando.
18. Como bastón. Ésto la gente mayor lo hace mucho. No tengo bastón. Me están arreglando la goma de la punta, que estaba desgastada. Le están cambiando el mango, por uno más molón. Me lo están pintando a mano unas monjas suizas en un convento de los alpes. Bien, pues usa un paraguas. Rígido, resistente... Y más llamativo y pintoresco.

9 de jul. 2015

Encara em passa

Les 00:49 del 9 de Juny del 2015. Vaig al bany, em lleve les lentilles, em rente les dents i torne cap a l’habitació. Li desitje bona nit a Ana i tanque la porta. Tot està a les fosques, només entra llum per la finestra oberta, la persiana lleugerament pujada. No hi ha soroll al carrer. Em fique al llit, em tape amb el llençol, i en la següent respiració m’envaeix una idea: que bé estic, i quines ganes d’estar bé amb tú, així, aquí.

1 de març 2015

Tristor infinita Vol. 1

Una estació d'autobusos un diumenge per la vesprada es el lloc més trist del planeta. Tot de gent que es diu adéu, uns plorant, altres somrient, tots esperant que l'autobús encara tarde cinc minuts en eixir. "Vinga, per favor, no em puc creure que ja siguen i mitja". "Sou puntuals quan voleu, eh? I quan menys toca...!".

Els pares despedeixen els seus fills amb abraços forts. Els fills es mouen inquiets dins els braços dels seus pares. "Ja tinc 19 anys, i només me'n vaig una setmana, vols dir que cal tant drama?". 

Les parelles es besen, s'agafen, tot apretant l'altra persona, com si així encara la pogueren retindre un minut més. Olorant-se, mirant-se als ulls, fixant cada detall de l'altre per a aguantar fins que arribe el proper divendres. 

La paraula despedida cobra dimensions apoteòsiques. El ritme cardíac dels que es despedeixen s'accelera més i més conforme s'apropa el torn del que marxa a la cua davant del conductor. Es tanquen els estòmacs, s'apreten les dents, tremolen les mans, i pengen les llàgrimes en algun lloc al fons dels ulls. 

Es fabulen plans alternatius. "No l'agafes, queda't, per favor...". "Vine-te'n amb mi, marxem junts". Finalment la lluita interna la guanya el sentit comú, es separen, forcen un somriure, es diuen adéu. Retenen les cames, que volen còrrer en la direcció que el cap nega. 

Per una altra banda, una estació d'autobusos un divendres per la vesprada és el lloc més feliç del planeta. D'alguna manera ho havien de compensar.

2 de gen. 2015

La vida en groc.

Esgotat, consumit, buit per dins, acabat.
Així es sent el meu últim subratllador Faber-castell, llençat a la paperera en haver deixat de poder complir amb la seua feina. Un entre tants.
De vegades me'n penedisc de no haver guardat tots els Faber-Castell morts en acte de servei dins una capsa. Seria una bona foto, una capsa gegant plena d'inutilitat fosforescent. Realment m'eixiria més barat subratllar-me els ulls.
Busque als calaixos un nou Faber-Castell per a seguir pintant de groc els apunts de neurologia, i no, no hi és, no en queden. Com pot ser? Si els compre de quatre en quatre! M'alce mandrosa de la cadira i em lleve el pijama, tota calfreds, per a posar-me alguna cosa adequada per a eixir al carrer (tot i que, a estes altures, el que és poc adequat és eixir amb aquesta cara).
En sortir de casa, el sol és un flexo gegant que enlluerna. Camine quatre carrers fins arribar al meravellós basar amb els Faber-Castell a 0,85 cèntims. En creuar la porta: horror, no hi ha Faber-Castell grocs. N'hi ha blaus, verds, taronja, i fins i tot dos putos tos de rosa, però no hi ha groc. Han posat dues files de blau com per a dissimular: "no, no, grocs no n'hem tingut mai, venien dues files de blaus de fàbrica". Vinga ja, cabrons, no enganyeu a ningú.
Tranquil·litat, que potser els tenen baix del mostrador o al magatzem, al costat d'un gat daurat que mou la pota somrient perquè té al costat tots els Faber-Castell del món civilitzat i es sent poderós.
I li pregunte al oriental darrere del mostrador:
- Perdona, tienes subrayadores amarillos?
- No, no, no quedan.
I somriu, el fill de puta.
- Bueno, gracias! Hasta luego!
I jo també somric en despedir-me però, si fos més de nit, em pixava a la porta.
Passe per dues tendes més de camí a casa, però res, no tenen Faber-Castell. Em deprimisc, plore, maleïsc. I aleshores, entre tot de núvols de tempesta, el sol brilla refulgent i tinc una idea.
Entre a l'oficina de La Caixa que fa racó al carrer de casa, faig la cua pertinent i quan m'arriba el torn m'assec i m'aclarisc la gola:
- Bon dia. M'agradaria demanar un crèdit per favor.
- Molt bé, i per a què voldria els diners?
- Doncs volia comprar la fàbrica de Faber-Castell.
L'home se'n fot de mi, se'n fot molt fort, amb moltes ganes i durant molta estona.
Torne a casa i m'assec a la cadira, incapaç d'estudiar, de llegir els apunts o de continuar amb la meua vida sense els meus Faber-Castell grocs. Malalta del cap.

30 de nov. 2014

Un salt i un cop.

Un cop sec. Un cop sec i una caiguda.
I caus, caus a l’aigua. I sures. T’afones, però tot seguit sures. I et quedes quieta al mig de l’aigua. Aigua al nas, a les orelles, aigua a la boca i als ulls. I l’aigua t’apreta els ulls, oberts, i haurien de picar, haurien de cremar, però no, no hi ha res, no sents res.
Et veus els braços, surant per damunt de tu, estirats cap a la superfície. Haurien de moure’s, no? Estic demanant-los que es moguen, cridant per a què es moguen. Però no cride res, no òbric la boca, no moc les mans. I veig la superfície, clara, transparent, tan a prop… Si pogués moure les mans hi arribaria, podria eixir, ho sé.
I et pesa el cos, o no, no ho saps. Però alguna cosa pesa, i tira de tu, però no et mou. Ni cap avall, ni cap amunt. Al bell mig d’alguna cosa que va més enllà de la teua capacitat de comprendre. I el que més angoixa és l’absència de sensacions fàcils de definir. Ni fred, ni calor, ni dolor.
I de sobte estàs fora de l’aigua, i tothom et mira, i tens fred i tremoles, i t’embolcallen amb una tovallola. I tothom corre, i et porten a un lloc que fa olor de blanc, de net, i et demanen que no t’adorgues, que estigues desperta, que obris els ulls, que no t’adorgues.
Però els ulls pesen, molt, moltíssim. I quina son, quines ganes de tancar els ulls i dormir una estona. Quines ganes de dormir. No vos preocupeu que estic bé. Si hagués pogut moure les mans haguera sortit. Estic bé. De veres, estic bé. Deixeu-me dormir, que estic molt bé. 

19 de nov. 2014

Encara no he pogut.

Encara no t’he pogut plorar com t’hauria hagut de plorar.
Amb els ulls vermells, la boca seca, el nas ple de mocs i la cara calenta. Com s’han de plorar les coses importants.
Com ploren els xiquets. Perquè encara sóc una xiqueta, i així es com vull plorar-te, amb tot el cos, amb tota l’anima, amb tot el cor.
Perquè m’has deixat una miqueta més assoles, amb totes les meues pors i reafirmant la més gran de totes: que les persones que estimes, totes, se’n van.
I quin mal pensar en tu, i quin mal fan els records, i l’amor, i els anys. Quin mal fa pensar-te i quin mal fa estimar.
I vull plorar-te assoles, a crits, fins que faça mal. Com s’han de plorar les coses importants.
Quin mal fa estar ací quan tú has marxat.

14 de nov. 2014

.

- ¿Y si me convierto en hombre lobo? 
                - ¡Te compraría un collar antiparásitos!
- ¿Y si me convierto en un vampiro?
                - Tendría que dejar de cocinar con ajo… 
 - ¿Y si me convierto en una araña gigante? 
                - Tendría que tejerte un jersey con ocho mangas. 
- Pero… ¿Y si un día te despiertas a mi lado y me he convertido en Frankenstein? 
                - Tendré que darte aceite en los tornillos. 
- ¿Y si yo fuera el Kraken?
                - Tendríamos que vivir cerca del mar. 
- ¿Y si fuera un caníbal? 
         
Se levantó de la silla y vino directa hacia mí. Me dio un mordisco en la nariz, de los que duelen, pero con una sonrisa enorme en la cara. Y me dio igual llegar a convertirme en un zombie hecho pedazos, si ella estaba dispuesta a coserme y dejarme como nuevo. 

7 de nov. 2014

Toquen a la porta

Toquen a la porta. No a la porta de fora, del portal, sinó a la porta de casa. Han tocat només una vegada, però al menys durant 15 segons. El timbre ha sonat molt alt, impossible no escoltar-lo.

Jo sóc al llit, panxa cap amunt, tapada amb l'edredó fins al coll, amb els braços per dins, creuats damunt el pit, fent una X, com un vampir al seu taüt. Mire al sostre intensament des de fa quasi 50 minuts, o això crec, perquè no he tret les mans del llit per a mirar l'hora al rellotge de la tauleta de nit.

Per la finestra entra llum, però no massa, quina hora deu ser? A més, només mirant cap a fora ja sé que deu fer fred. Un fred de pelar-se, i això que fins fa dos dies encara es podia sortir al carrer amb la samarreta de màniga curta.

M'he d'alçar? De veres? Qui collons toca a la porta, directament a la porta, no al timbre del portal! Un dimecres al matí? Què volen de mi? Ostres, tio... Qui pot ser? Segur que és algú que ve a anunciar-me la paraula de Déu, o algun veí al que se li ha caigut alguna cosa al pati i no pot esperar a demà. Segur que li ha caigut una pinça. Una puta pinça de la roba i ve a tocar-me al timbre en compte d'agafar-ne una altra. O un calcetí asqueroset, o el banyador de la piscina. I l'hauré d'agafar del terra, tot moll, i fer cara de: "oh! Aquí té vosté el seu apreciat banyador!". Merda de veïns i de vida en comunitat.

Puf, i si és el carter? A partir de quina hora treballa aquesta gent? No es suposa que t'avisen abans de venir? No estic esperant cap paquet, però... Ostres, no sé. I si la mare m'envia un paquet sorpresa? O pot ser una carta certificada, d'eixes que si no les arreplegues després tens un problemón. Però carta certificada a mi de què? De la uni? Estic esperant alguna carta de la uni?

Merda, tio, m'hauré d'alçar. I els altres què? Què passa? Ells no han sentit el timbre? Segur que estan plàcidament al llit pensant en qui deu ser i que no són hores, tampoc pensen alçar-se.

Però i si és un paquet de la mare? O una carta certificada de la uni... Si m'alce i és un veí li estampe el banyador a la cara.

Merda, merda, merda! Quant fa que estic ací rumiant? No han passat més de dos minuts, no? Al final em tocarà anar a correus a arreplegar el paquet! I si porta menjar potser es fa malbé!

M'alce d'un bot del llit, els peus descalços, tot el cos congelat. Ara mateixa em voldria morir. Ostres, i amb aquesta cara he d'anar a obrir la porta? Els primers quatre passos fins que òbric la porta de la meua habitació són força erràtics. En obrir, un vent fred m'envaeix la gola i se'm fica pel nas. Amb els ulls mig apegats avance cap a la porta, trontollant d'un costat a l'altre del passadís.

Despasse el forrellat, òbric la porta i plantat al bell mig del replà hi ha un home amb tratge negre, camisa blanca i corbata fosca que em diu que el president necessita els meus serveis, que es tracta d'un assumpte de vida o mort, crucial per al futur de la humanitat, i que l'he d'acompanyar de seguida.

Tanque ben fort, passe el forrellat i pegue mitja volta. Done per suposat que s'han equivocat i busquen al Sr. Bond, a l'altra banda del passadís. Merda de veïns i de vida en comunitat, tio...

Vaja, Rosa... No t'esperava per ací...

Bon dia full en blanc! Quant de temps sense veure’t, sembla que faça anys! (…) Bé, si, realment deu fer anys, no? Com et tracta la vida? (…) Home, no em digues! Però tu estàs bé? (…) Si és que hi ha gent que va pel món sense cap mirament! (…) Jo… Bé, faig el que puc. Ja saps, la uni, els entrenos… Estic intentant portar les coses al dia. (…) Ja, ja sé que tots els anys dic el mateix, però… De veres que aquest curs hi estic molt posada. (…) Home, a un cafè no et diré que no, és clar. (...) Com ho fem, doncs? Vens tu? Vaig jo? (...) Vale, pues... Ens veiem a les 17 allà? (...) Sí, sí, portaré llapis, no et preocupes. (...) Vinga, va! Ens veiem ara! Un besito!

Paraules clau:

- Reprendre 
v. tr. [LC] Continuar (alguna cosa que havia estat interrompuda). L’orador, després d’un descans d’un quart, va reprendre el seu discurs. Ara no faig res, però aviat reprendré les meves tasques. 

- Constància
f. [LC] Qualitat de constant, fermesa infrangible. Estudiar amb constància. La constància en el treball. La constància d’una amistat, d’una afecció.

3 de set. 2013

Voler que sí

Saber que no i voler que sí.
Un dia d'estiu, la platja plena de gent de gom a gom. Estirar la tovallola i que uns nens que passen corrent pel costat la omplen de sorra. Una parella surt de l'aigua i es para a parlar a la voreta, just tapan-te el sol. Tancar els ulls i voler que en obrir-los tothom s'hagi esborronat en l'espai i regne el silenci en una platja privada. Saber que no.
Anar a un concert amb un posterior pica-pica. Parles amb gent que fa temps que no veus, i de lluny veus la taula amb el menjar. La panxa comença a fer sorolls que s'escoltarien des de la lluna. Voler que les persones amb qui parles callen i et deixen anar a fer un tast o, com a mínim, que caminen mentre parleu per a poder-los ignorar mentre decideixes si menjaràs primer un tros de coca o unes creïlles. Saber que no.
Anar al cinema, la sala mig buida, tu al bell mig de totes les butaques, en la posició perfecta, ni molt a prop, ni massa lluny. Una parella entra rient i donant-se crispetes l'un a l'altre, caminen cap a la teua filera. Voler que passen de llarg, que busquen un altre lloc, que es posen com a mínim en la filera de darrere. Saber que no.
Parlar amb amics d'un viatge. D'un viatge a l'altra punta del món, de quan comprareu el bitllet, de les visites que fareu, de l'hotel on dormireu. Voler que arribe l'endemà i compreu els bitllets, i feu el viatge i visiteu tots els llocs de la llista. Saber que no.
Voler anar al gimnàs tots els dies, saber que no.
Voler menjar millor, saber que no.
Voler portar-ho tot al dia, saber que no.
Voler estar amb ell, saber que no.
Voler que sí, saber que no, i tot i això, tot i l'obvietat del resultat, voler que sí.