Biòpsia miocàrdica

Si estàs llegint açò, probablement estic mort. No cal que t'esveres i vages a buscar ajuda, no és necessaria cap pausa dramàtica, ni tan sols un llagrimeig. Només segueix endavant, llegeix i entén-me, i entén per què escric açò i per què t'ho escric a tu.

Quan temps fa que ens coneixíem? Recordes la primera vegada que ens vam veure? Fa tant de temps que costa fer enrere, s'han de tancar els ulls i respirar fondo, i aleshores remuntar-nos als temps en que érem un. Hem passat tantes coses... Hem plorat, hem rigut... I qui sap on ens hauria portat la nostra relació de no haver arribat a aquest fatídic final.

I ara, quan ja no puc continuar pel teu camí, quan se m'ha tancat el pas i només se m'ha donat l'opció de llençar-me a un abisme i desaparéixer, ho faig mirant enrere, per a no oblidar els bons temps, però amb la certesa de que no podré portar aquests records allà on vaig.

Aquest és el motiu pel que t'escric, per a que el sacrifici més gran de la meua vida no sigui en balde. Per a que tu agafes tots aquells records i els guardes on vulguis, a una caixa de coloraines o a un fosc bagul baix del llit. Apunt de fer el bot més gran que he fet mai, és l'únic que et demane.

No et sentis trist, ni buit, ni incomplet. Constantment moren parts de tu i no te n'adones. Pell morta, cabells, pestanyes que cauen i no miren enrere... És diferent, però, quan el que mor com en aquest cas és una part del teu cor, i t'entenc, però entén-me tu també: seguir comptant amb mi ens portava a tots dos directes al desastre. Tot el que faig, ho faig pel teu bé. 

- Acte seguit, em van extreure el catèter i em vaig sentir més lleuger, i vaig desitjar que tot fos tan senzill en la vida com una biòpsia cardíaca.

Condemnats

- I que hagués sigut de nosaltres si no haguessis anat aquell dia a casa de la Carla?
Ho pregunta després de parlar una estona de com va començar tot açò. Carla i jo érem companyes de l'escola, amigues que no es veien des de feia gairebé 10 anys, i un dia ens vam trobar a la Diagonal i va ser com si no hagués passat el temps. Vam començar a xarrar i, quan ens vam adonar, estàvem sopant a un baret a la dreta de l'eixample, contant-nos absolutament tot allò rellevant (i un bon grapat de tonteries) que ens havia passat en les nostres corresponents vides, i ens va sorprendre tant haver acabat allà, juntes, que vam decidir que el destí tenia alguna cosa a veure, i no podíem fer una altra cosa que complir la seua voluntat i seguir veient-nos tot i el temps passat, per a reprendre la vella amistat.

Així va ser com huit mesos més tard, després de diverses quedades per a prendre café, anar de compres, sopars i demés, va arribar l'aniversari de Carla i la seua parella em va convidar a la festa sorpresa que li havia preparat. I allà estava jo, finals d'abril, a la porta de la casa de la meua antiga i retrobada millor amiga, picant al timbre del seu pis. I quan es va obrir la porta, un desconegut em va mirar fixament amb els ulls ben oberts durant un segon, per a acte seguit sortir i tancar la porta darrere seua.
- Què fas? Perdona, però...
- Necessitava silenci per a gaudir d'aquest moment. - A continuació va esbossar un gran somriure i va esclatar en un riure exagerat.

El novio de Carla, que ho havia vist tot a un metre de la porta, va sortir del pis i tot rient em va dir que no li fes cas, que ja feia estona que bevia i li divertien aquestes extravagàncies. Aquella nit no li vaig poder llevar l'ull de damunt i, a dia de hui, encara no he pogut.

Aquesta nit no he pogut dormir per la febra. Em fa mal la panxa i tinc moltes ganes de vomitar tota l'estona. Ell es queda despert amb mi, fent el paper d'un perfecte infermer, tot i el risc de que li passe aquesta horrible grip estomacal. Sóc una malalta horrible, em queixe molt i exagere el meu paper per a rebre totes les seues atencions. Xarrem del dia que ens vam conéixer, ja que hui fa tres anys. Un comentari innocent encén la flama: "Aquell dia si que em trobava malament! Vaig estar a punt de quedar-me a casa, però no em volia perdre el primer aniversari de Carla després de la nostra retrobada!". Per un moment somriu, però acte seguit s'enfosqueixen els seus ulls i, amb la veu tremolosa, em fa aquella pregunta.

Esclate a riure, i això el fa enfadar. S'alça del llit i camina cap a la finestra. M'incorpore amb el cap ballant-me per la febra i vaig cap a ell, l'obligue a fer mitja volta i li agafe les galtes per a que em mire als ulls.
- Si jo no hagués anat a casa de Carla aquell dia, ens haguérem trobat en qualsevol altre punt del món, en qualsevol altre moment de les nostres vides. Perquè quan les coses estan fetes per a que passen, no importa la teua voluntat, o els factors externs que hi puguen influir. Estàvem dolçament condemnats a estar junts.

Motius

Un, dos, tres... I en obrir els ulls estàs estirada al damunt de gespa verda i envoltada per la flaire del camp. I t'alces i al teu voltant no trobes cap motiu per a no caminar, així que ho fas. I aleshores te n'adones que no portes sabates, ni pantalons, ni samarreta, ni roba interior. Ets nua al bell mig del camp, però no hi ha cap motiu per a portar roba, així que simplement camines.

I arribes a un riu, a un riu d'aigua clara i fresca, i sembla profund, però no hi ha cap motiu per a no travessar-lo, així que et llences a l'aigua, i amb la pell estarrufada nades cap a l'altra banda, sense pressa, deixant simplement que l'aigua s'esvare per la teua pell, parant per a observar cada detall d'aquell riu, ara una granota, després un peix petit. I nadant a esquena veus el sol i et fa tancar els ulls, però tot i això encara pots veure l'aigua, i les granotes i els peixos.

I quan arribes a l'altra banda del riu surts de l'aigua i estàs banyada, però no hi ha res que t'espente a assecar-te i no ho fas, tornes a caminar. I no saps com, però de sobte tornes a ser estirada al terra i una brisa fresca et fa venir un calfred. "No hi ha cap motiu per tenir fred" i aleshores comences a notar l'escalfor del sol a la teua pell i l'aigua evaporant-se.

Un, dos, tres, i ets al llit, i l'alarma del mòbil fa un soroll insuportable. De sobte els motius tornen, i la gespa ja no sembla tan verda i l'aigua no és tan clara. La roba es fa necessària. - "Maleïts motius!" - penses, i mentre et fas el desdejuni desitges que torne a fer-se de nit... - Un, dos, tres! - Però res.

Seure i escoltar.

La nit de Reis, asseguda al sofà de casa després del sopar. El iaio treu de la cartera una fotografia antiga. Al centre, de cos sencer, un xic i una xica d'uns 20 anys. Ell, amb jaqueta, jersei i camisa. Ella amb una samarreta a ratlles, rebeca i falda. Els dos amb espardenyes de pasqua.

- Jo aquesta la tinc trencada per la meitat. Ell per una banda i jo per l'altra. Ens vam enfadar i les vaig trencar totes.
- Tu creus que es normal? A mi em llença i es queda només amb la seua part!
- No no, a ell encara el tinc... Però separats. Es que t'abuelo era molt corredor, massa! Totes les nits de festa amb els amics.
- Jo dormia a ca la iaia, i totes les nits arribava a la una a casa. La iaia em deia: "Et gastaràs tots els duros i no te'n quedaran... Ai la xicota, que dirà...!".
- Jo que tenia que dir? Si jo també anava amb els amics! Pepe l'esclau tenia una gramola, la posava en marxa i ale, tots a ballar. A més, Vicent cantava molt bé, venien a la porta i allà féiem la festa.

- I com vos vau conéixer?
- Doncs mira, jo vaig tornar de la mili i me la vaig fer de novia.
- Jo a ell no el coneixia de res... La meua cosina Beatriu era la novia de Pablo, i ell i Pablo eren amics... Va començar a vindre amb nosaltres i mira.
- Jo a ella la coneixia des que era xicoteta. Però com a novia... En tornar de Mallorca.
- M'enrecorde que un dia vas vindre on jugàvem a la loteria. I Esperanceta ens deia: "No vos feu il·lusions, que té una novia en Elda!".
- En Elda?
- Sí, jo vaig estar treballant tres mesos allí, un estiu, en una fàbrica de gel. Els amos de la fàbrica no tenien fills, però tenien una neboda i... Em portaven al casino amb ells i tot. Ella deia que jo era el seu germà.
- Xica, si tenia una foto seua i tot!
- I encara la tinc, deu d'estar per casa...

- I on anaves quan eixies?
- Ell sempre ha sigut molt de córrer per ahí, al casino, a la carretera...
- Un dia vam anar Pablo i jo al café Espanya. Allò estava sempre ple, i per a fer-te un vermut tardaves dues hores de la cua que hi havia!
- Abans bevíem vermut, la cervesa no es bevia massa...
- Quan per fi ens van atendre, vam demanar dotze vermuts. Vicent ens els va posar, amb un platet amb melva, unes olives, unes clòtxines... I ens va dir: "I els demés? On estan?". Nosaltres vam dir: "A la platja, ara vindran...". I així, un vermut ell, un vermut jo, ens els vam fer els dotze i, en acabar, vam pagar i cap a casa.
- La veritat és que no em queixe, vaig tenir molt bona joventut. I després ja ens vam casar i vam anar a viure al carrer Alacant.
- Fixa't, els dos vam néixer a eixe carrer i ens vam acabar casant allà...

Com m'agradaria que tot en la vida fos seure i escoltar.

Propera parada

Faltaven vint-i-cinc minuts per a les 8 de la matinada quan vas tancar la porta de casa darrere teua. Baixares les escales precipitadament i abans que acabares de posar-te la jaqueta et vas veure abocada al fred del carrer en ple Desembre. Per sort o per desgràcia l'entrada del metro està tocant l'edifici i no vas haver de patir massa per arribar-hi.

Una vegada ja tenies el ticket validat, vas baixar les escales mig corrent, com sempre, per por a perdre el metro. Però no, encara quedaven dos minuts i vint-i-set segons que se't van fer eterns. Et vas dedicar a mirar el rellotge amb neguit, amb la seguretat que faries tard, i a preguntar-te si a aquelles hores el metro hi seria ple o podries seure, ja que el teu era un viatge llarg.

En arribar el metro, a l'andana ja no hi cabia ningú i la gent es va precipitar a l'interior del tren per les diferents portes, sense fer cas dels rètols de "deixen sortir abans d'entrar" i ocupant cada racó dels vagons. Tu et vas quedar de peu i, com sempre, amb la música posada i un aire absent, vas començar a regirar els rostres de tots aquells que t'envoltaven. Tots semblaven tenir històries més o menys interessants al darrere, i les vas voler saber totes. Vas conèixer tanta gent en aquell metro que et costa recordar els noms i els oficis, les vides de cada subjecte que, tot i que fos només per un instant ínfim, va formar part de tu.

A totes les parades hi havia desenes de persones noves que pujaven i cridaven la teua atenció. No estaven allà per tu, però alguna força major (parla de destí, si et sembla bé, o inventat un nom nou que per a tu signifique alguna cosa) els havia empentat cap allà, els havia fet caminar més espai o amb més pressa i arribar en l'instant just en que el teu metro parava a les seues estacions.

De la mateixa manera, la gent baixava en casa parada, i passaven a ser esquenes allunyant-se per obscurs i enrevessats túnels subterranis. Poc a poc, el metro es va anar buidant. Fins i tot van quedar lliures alguns seients i vas seure, esgotada i amb la sensació d'haver viscut tota una vida, quan només portaves una quarta part del viatge.

En arribar a la teua parada, només hi quedaves tu. Una veu anònima anuncià el final del trajecte, i no et va quedar més remei que baixar, tot i que aquell metro et va semblar, momentàniament, el lloc més confortable del món.

I de nou a l'andana, sense saber quina sortida agafar i sense metro en direcció de tornada, només vas poder pensar què havies fet malament, en quina parada vas errar exactament, per a arribar tan assoles al final.

Bondad de Atón

Y allí estábamos, mirándonos a los ojos, fijamente, sin pestañear. Y tuve la sensación de que el mundo se detenía.

Sus labios rojos, esculpidos en piedra, parecían susurrar los versos más románticos del mundo. Por un instante quise besarla, sin importar quien nos estuviera observando. Su piel lisa y brillante me invitaba a hacer locuras; esa piel color bronce, tan fría y a la vez tan cálida. Las suaves líneas que dibujaba su cuello, el pelo adornado con aquella llamativa corona, los pómulos firmes y a la vez tan tulgentes...

¡Todo en ella parecía tan sobrio...! Y sin embargo había algo en sus ojos que me inundaba el pecho, entrando desde la nariz y helándome los pulmones, llenándome de deseo. Y es que sus ojos eran cristales ardiendo, minerales pulidos a fin de provocar tal efecto en el espectador de tan bello paisaje. Y allí, embobado, embebido en su mirada, no pude dejar de mirarla.

Al cabo de un tiempo, no sé si cinco minutos, puede que cinco horas, decidido a dejarme llevar por mis instintos, di un paso hacia ella, tambaleante. En el preciso instante en que acercaba mi boca a la suya, y me disponía sujetar su cabeza entre mis manos, alguien se abalanzó sobre mi, alejándome de mi amada.

Desperté de repente, rodeado de manos uniformadas que me avisaban de que iban a cerrar el museo, y de que sería mejor que me fuera. Recogí mi abrigo del ropero y me dispuse a volver al frío berlinés, que me rodeó con sus garras heladas y me robó el poco calor que me quedaba, el que no se había quedado ella.

Una sensació semblant

Com quan despertes pel matí al teu llit, coberta fins al nas amb les mantes, i desitjaries no haver de sortir d'allà mai. Escoltes el silenci rere la finestra: dels carrers sense posar, de la gent que encara dorm; i juraries fins i tot escoltar el fred, el vent gelat trencant la pau i la humitat adherint-se a les finestres.

Com quan, després d'uns moments de reflexió, l'obligació et venç i t'incorpores, encara tapada fins al coll, i fas una inspiració ben forta que et plena els pulmons de l'aire tebi que sura al teu voltant. I aguantes l'aire, assaborint el moment, fent com si pogués durar per a sempre; desitjant que no s'acabe mai, que es pare el temps i es torne eterna la sensació.

I en un instant de responsabilitat que no saps ben bé d'on ha eixit, et destapes i treus les cames del llit, i en tocar el terra amb els peus et ve un calfred, i se t'estarrufa la pell i se't posen durs els mugrons, i comences a tremolar, notant com el teu calor corporal s'enlaira ben lluny. I creues els braços i tremoles descontroladament, maleint el rampeig de mala consciència que t'ha portat a alçar-te.

Com quan en alçar-te et notes el cos estrany, aliè, i t'estires, ara un braç, ara una cama i després l'altra, i les articulacions ressonen després d'una llarga nit de son plaent que no pots deixar d'enyorar.

Com si em despertara després d'haver dormit al teu costat tota la vida i tu no hi fores allà. Com si hagueres marxat deixant-me l'ànima glaçada. Com una poalada d'aigua freda a sobre.

26/10/2011

Recorde que, quan era una xiqueta, la mare em feia un seguit d'advertències, sempre les mateixes, més o menys necessàries. D'un temps ençà m'ha vingut al cap una de les més recurrents i encertades: "no faces això o cauràs".

Els xiquets són entremaliats per natura i a això calia sumar-li la meua costum de caure fins i tot quan estava asseguda i lluir a tothora una col·lecció de blaus, bonys i ferides per tot el cos. A més de ser maldestre de mena, era molt cabuda, i davant les seues advertències contestava amb evasives: "aquesta vegada no cauré", "sempre estàs igual" i, la meua preferida, "l'última vegada i pare". Finalment, jo acabava al terra, o l'aigua, depenent del context, plorant com una descosida i demanant guariment.

Amb el temps he guanyat equilibri i seny, i les caigudes han minvat (que no desaparegut). Tot i això, he estat pensant en aquells avisos. Ma mare m'ho deia, segura del que esdevindria si no feia cas, i jo, tot i saber-ho, feia la meua i m'estavellava contra quelcom.

La vida de vegades té aquestes coses. Et fa saber les conseqüències que tindrà una acció i, nosaltres, tan humans, tan imbècils, no en fem cas i ens deixem anar, només esperant el colp, com si fórem xiquets.

Ara em plantege que, davant aquestes advertències premonitòries, deuríem utilitzar la nostra suposada intel·ligència emocional per a sortir del problema abans d'acabar fets mistos.

Després, estirada al llit pensant en tu, recorde que, tot i els avisos, la mare no em va impedir caure i tots eixos bacs ja formen part del que vaig ser. De vegades, supose, cal llençar-se, encara que només siga per gaudir de la caiguda.

Decisions transcendentals

Em trobava en una situació especialment tensa. Havia de prendre una decisió que ho canviaria tot. De fet, el meu futur immediat depenia del que respongués a aquella pregunta.

Un allau de records em va caure a sobre. Totes les meues equivocacions passades se'm van presentar com un presagi del que m'esperava. Em va envair la por i vaig voler fugir.

Tot i això, em vaig quedar allà clavada, al mig de tota aquella gent i sense saber quina era la resposta encertada. Vaig notar desenes d'ulls clavats al meu clatell i la impaciència i els xiuxiuejos dels qui m'envoltaven i esperaven. Feia una calor insuportable, se'm va assecar la boca, em picaven els ulls i em suaven les mans.

Em va semblar, de sobte, que em trobava al plató de "¿Quién quiere ser millonario?" amb en Sobera mirant-me al ulls i recordant-me les implicacions d'una errada. Vaig voler utilitzar un comodí, potser el de la "llamada" per a telefonar a la mare, que sempre m'ha sabut aconsellar en els moments difícils.

Aleshores, en el moment precís en que Sobera feia broma sobre la meua evident perplexitat davant la pregunta, una veu em va fer tornar a la realitat. Era la dependenta del cinema que, amb un notable mosqueig, em deia: "Bueno, ¿Qué? ¿Palomitas dulces o saladas?".

Irritabilitat

Els crits innecessaris. El regust amarg del café a la boca. La gent que es magreja en públic. Els e-mails de publicitat des-interessants. El semàfor de casa en roig. Haver de fer cues eternes per a pagar una llauna de coca-cola. L'oli que salta en fregir un ou. Beure aigua freda després de mastegar xiclet de menta. El metro ple. Tenir son i no poder dormir. Equivocar-te al final d'un treball a mà i haver de repetir-ho tot. Els missatges i cridades de la companyia telefònica. Els desodorants roll-on. Les veus excessivament agudes. Les crispetes cremades. La gent que porta la música al mòbil sense auriculars. Els matins amb mal de cap. El cabell d'àngel a les ensaïmades. La gent que no té cap pressa quan tu la tens. L'últim glop d'una cervesa. Els calaixos que costen d'obrir. Estendre i que ploga. Els silencis incòmodes. Els sucs de taronja de tetra brick. Les fonts al sol d'on surt aigua calenta. Les colònies massa fortes (o un excés de colònia). Els caramels de les carrosses de l'any anterior. La gent que parla al cinema. Els finals oberts. Que el mòbil sone per a avisar que quasi no té bateria. La fortor a pixum dels carrerons. Les ensalades amb fruits secs. Vent a la platja.