La vaig veure força canviada i, tot i això, el seu aspecte havia canviat només lleugerament. Hi havia alguna cosa als seus ulls que em feia sospitar que els mesos sense contacte m'havien tornat una altra Júlia. Potser no vaig veure res als seus ulls i això va ser el que em va preocupar.
- Bon dia Júlia! Et trobes bé?
- Sí, es clar que sí! Com m'hauria de trobar? - Va somriure lleugerament, confirmant les meues sospites.
- Va, Júlia. Saps que en mi hi pots confiar. Sé que fa temps que no ens veiem, però saps que sempre estic per al que em necessites.
- No et preocupes, Carles, de veres. Tot va bé.
- Júlia, saps perfectament com de bé ens coneixem. T'has mossegat les ungles, i feia un parell d'anys que havies deixat la mania, has demanat un té, en compte del teu típic suc de préssec, i el teu somriure... No em faces parlar del teu somriure.
- Carles, no sé què vols dir! Tot està bé, no hi ha res que em preocupe. Sóc plenament feliç amb tot allò que tinc i tot allò que em falta.
- No sé per què t'encabotes en amagar-me les coses, si saps que jo t'entendria perfectament. No dic que poguera solucionar els teus problemes, però tal vegada podríem plorar-los junts. Però, es clar, t'encanta fer-te la víctima, i no contar-me res per a que em plene l'angoixa. T'agrada saber que la gent pateix per tu, i saps què et dic? Que ja n'estic ben fart de patir per tu...
En alçar-me de la cadira me'n vaig adonar que m'havia passat, però em tremolaven les mans i la veu de rabia, i no volia disculpar-me per una cosa que, sincerament, m'havia eixit del fons de l'ànima. Mentre m'allunyava amb pas ferm notava els seus ulls, inalterables, clavats a l'esquena.
I així és com els vaig perdre a tots. S'havia passat però no el culpava. Ja feia temps que m'havia tornat així d'insoportable i m'havia acostumat a les preguntes i a les no-respostes. Potser haguera sigut més fàcil explicar-ho des d'un principi, però es tractava d'un tema difícil i que a mi mateixa m'havia resultat estrany d'urant un temps. Com podia explicar-los la buidor al pit? Com havia de dir-los que jo, tan jove, tan plena de vida, i fins a fa uns mesos tan feliç, havia passat de l'eufòria per la vida al desencís del no-res?
