26/10/2011

Recorde que, quan era una xiqueta, la mare em feia un seguit d'advertències, sempre les mateixes, més o menys necessàries. D'un temps ençà m'ha vingut al cap una de les més recurrents i encertades: "no faces això o cauràs".

Els xiquets són entremaliats per natura i a això calia sumar-li la meua costum de caure fins i tot quan estava asseguda i lluir a tothora una col·lecció de blaus, bonys i ferides per tot el cos. A més de ser maldestre de mena, era molt cabuda, i davant les seues advertències contestava amb evasives: "aquesta vegada no cauré", "sempre estàs igual" i, la meua preferida, "l'última vegada i pare". Finalment, jo acabava al terra, o l'aigua, depenent del context, plorant com una descosida i demanant guariment.

Amb el temps he guanyat equilibri i seny, i les caigudes han minvat (que no desaparegut). Tot i això, he estat pensant en aquells avisos. Ma mare m'ho deia, segura del que esdevindria si no feia cas, i jo, tot i saber-ho, feia la meua i m'estavellava contra quelcom.

La vida de vegades té aquestes coses. Et fa saber les conseqüències que tindrà una acció i, nosaltres, tan humans, tan imbècils, no en fem cas i ens deixem anar, només esperant el colp, com si fórem xiquets.

Ara em plantege que, davant aquestes advertències premonitòries, deuríem utilitzar la nostra suposada intel·ligència emocional per a sortir del problema abans d'acabar fets mistos.

Després, estirada al llit pensant en tu, recorde que, tot i els avisos, la mare no em va impedir caure i tots eixos bacs ja formen part del que vaig ser. De vegades, supose, cal llençar-se, encara que només siga per gaudir de la caiguda.

Decisions transcendentals

Em trobava en una situació especialment tensa. Havia de prendre una decisió que ho canviaria tot. De fet, el meu futur immediat depenia del que respongués a aquella pregunta.

Un allau de records em va caure a sobre. Totes les meues equivocacions passades se'm van presentar com un presagi del que m'esperava. Em va envair la por i vaig voler fugir.

Tot i això, em vaig quedar allà clavada, al mig de tota aquella gent i sense saber quina era la resposta encertada. Vaig notar desenes d'ulls clavats al meu clatell i la impaciència i els xiuxiuejos dels qui m'envoltaven i esperaven. Feia una calor insuportable, se'm va assecar la boca, em picaven els ulls i em suaven les mans.

Em va semblar, de sobte, que em trobava al plató de "¿Quién quiere ser millonario?" amb en Sobera mirant-me al ulls i recordant-me les implicacions d'una errada. Vaig voler utilitzar un comodí, potser el de la "llamada" per a telefonar a la mare, que sempre m'ha sabut aconsellar en els moments difícils.

Aleshores, en el moment precís en que Sobera feia broma sobre la meua evident perplexitat davant la pregunta, una veu em va fer tornar a la realitat. Era la dependenta del cinema que, amb un notable mosqueig, em deia: "Bueno, ¿Qué? ¿Palomitas dulces o saladas?".

Irritabilitat

Els crits innecessaris. El regust amarg del café a la boca. La gent que es magreja en públic. Els e-mails de publicitat des-interessants. El semàfor de casa en roig. Haver de fer cues eternes per a pagar una llauna de coca-cola. L'oli que salta en fregir un ou. Beure aigua freda després de mastegar xiclet de menta. El metro ple. Tenir son i no poder dormir. Equivocar-te al final d'un treball a mà i haver de repetir-ho tot. Els missatges i cridades de la companyia telefònica. Els desodorants roll-on. Les veus excessivament agudes. Les crispetes cremades. La gent que porta la música al mòbil sense auriculars. Els matins amb mal de cap. El cabell d'àngel a les ensaïmades. La gent que no té cap pressa quan tu la tens. L'últim glop d'una cervesa. Els calaixos que costen d'obrir. Estendre i que ploga. Els silencis incòmodes. Els sucs de taronja de tetra brick. Les fonts al sol d'on surt aigua calenta. Les colònies massa fortes (o un excés de colònia). Els caramels de les carrosses de l'any anterior. La gent que parla al cinema. Els finals oberts. Que el mòbil sone per a avisar que quasi no té bateria. La fortor a pixum dels carrerons. Les ensalades amb fruits secs. Vent a la platja.

Una mancança ens fa més pesats.

"Més greus, més lents..."

Tot i que només era Octubre, per la nit ja es deixava entreveure que l'hivern seria cru.
Va pujar les escales de marbre que portaven al terrat. Notava el fred als peus descalços i la pell dels braços estarrufada. Quan va obrir l'última porta, un calfred li va recórrer el cos i va començar a tremolar. "No és por", va ressonar una veu dintre seu, "no has de tindre por, ets lleugera com una ploma".

En apropar-se a la barana, la brisa nocturna li va acaronar els cabells. Els portava curts, molt més curts que quan l'havien ingressada. També tenia el rostre diferent, molt més fi, més pàl·lid, i fins i tot la mirada li havia canviat: tenia els ulls constantment brillants d'un color blau més fosc del normal.

Als seus peus s'estenia la ciutat dormida, tot de fanals il·luminant la nit, tot d'edificis amb llum a algunes finestres. Per un moment es va preguntar si algú se n'adonaria del que havia fet. Si, en obrir el periòdic i llegir l'encapçalament de la noticia seguirien endavant o passarien la pàgina.

Es va estar allà, plantada al límit entre el terra i el no-res durant, aproximadament, dues hores. Va repassar mentalment els seus 26 anys d'existència. Li haguera agradat tindre una llibreta, per a poder fer una llista amb tot allò que volia fer i no havia fet mai, i una altra amb tot allò que va fer quan no volia. Un parell de voltes no va poder evitar posar-se a plorar. Pensar en les conseqüències d'allò que no va ser però podia haver sigut la feia sentir xicoteta, més encara quan se'n recordava de la nit anterior al seu ingrés.

Quan va considerar-se preparada va alçar la vista al cel i va pensar que havia escollit una nit meravellosa, ja que, tot i la contaminació lumínica, s'intuïen els estels, milers i milers, poblant la nit. Uns segons abans de llençar-se al buit, va saber que no funcionaria, però no es va fer enrere. I mentre queia, irremeiablement, cap al dur asfalt del pàrquing C, va saber que havia trobat l'eixida, no la que volia ni esperava, però una eixida, al cap i a la fi.

Va ser la persona més lleugera al món durant uns instants imprecisos, i va somriure en recordar com de pesada s'havia arribat a sentir.

Un entre tants...

“D'aquella vesprada de parlar en públic, amb eixa alegria de celebració de la lectura, de riure's una mica d'un mateix, de compartir almenys això amb aquella gent que no conec ni coneixeré mai, recorde una mirada. Ella seia al mig d'aquella classe d'universitat. Recorde, no he pogut oblidar, l'ardor en aquella manera de mirar. El que els seus ulls deien o no, és cosa que em quedaré per a mi. Fou un regal, i els regals no es comparteixen. En acabar aquella conferència no es va quedar. Ni signar el llibre, ni un cafè. La realitat desmesurada de sense ser destí inscriure's com si fos destí. Quan em mirava em vaig sentir d'una certa manera, després, com quasi sempre que hom fa aquestes coses, em vaig sentir ridícul. Ara sent una certa nostàlgia d'aquells ulls, em vaig quedar sense poder dir-li la paraula que més sentit hagués tingut. Em vaig quedar sense haver-li pogut dir "gràcies".”

Salvador Iborra Mallol (1978 - 2011)
Poeta valencià