Encara no he pogut.

Encara no t’he pogut plorar com t’hauria hagut de plorar.
Amb els ulls vermells, la boca seca, el nas ple de mocs i la cara calenta. Com s’han de plorar les coses importants.
Com ploren els xiquets. Perquè encara sóc una xiqueta, i així es com vull plorar-te, amb tot el cos, amb tota l’anima, amb tot el cor.
Perquè m’has deixat una miqueta més assoles, amb totes les meues pors i reafirmant la més gran de totes: que les persones que estimes, totes, se’n van.
I quin mal pensar en tu, i quin mal fan els records, i l’amor, i els anys. Quin mal fa pensar-te i quin mal fa estimar.
I vull plorar-te assoles, a crits, fins que faça mal. Com s’han de plorar les coses importants.
Quin mal fa estar ací quan tú has marxat.