A les persones roines no deurien deixar-nos estimar

Tu no m’estimes, jo a tu tampoc.

                Però deixem que açò comence per que, tot i que no ens estimem, no pots negar-me que t’agrade i tu m’agrades i quan parlem no pots evitar mirar-me i dir-me que em desitges de la mateixa manera que jo no puc evitar mossegar-me els llavis de deler quan els teus ulls (Verds? Blaus? Crec que no ho recorde...) em miren tan fixament.

                Deixem que açò comence sabent que jo no faig bé i que potser tu tampoc deuries però comença i ens agrada. No és només que tu m’agrades o que jo t’agrade, no és el físic ni són les hormones que potser ens ballen dins... És alguna cosa més enllà. És clar que no és amor, com hem d’estar enamorats? És desig, és una cosa irracional que em fa bullir la sang quan et veig i em fa desitjar mossegar-te, arrapar-te, apretar-te contra mi com si ens haguérem de fondre l’un amb l’altre per a després separar-nos i donar-nos un bes de despedida i caminar cap a les nostres cases sense donar mostra de res; pentinats, vestits i deixant el suor i les ganes al teu pis, que ja no és teu, que és dels dos per que l’hem fet nostre, l’hem omplert del plaer que ens desbordava i ara mai podrà tornar a ser de ningú més.

                Hem deixat que açò comence i ara no ho vull parar. Tinc fam de tu a totes hores, em passe el dia menjant-te mentalment , una vegada rere l’altra, esperant que arribe la nit i arribar a casa per a somiar de veres, amb els ulls tancats i pensant en tu, escoltant la teua veu al cap, recordant totes i cadascunes de les teues paraules...

Tu no m’estimes, jo a tu...

                I aleshores t’oblides de mi o això sembla. I jo no sé que fer, i trenque a plorar de ràbia mentre veig qualsevol pel·lícula amb el pretext de que sóc una ploramiques i tu no has fet res roí, la roïna sóc jo i no puc fer res. I plore i no pare de plorar i quan més ho pense més ganes de tancar els ulls i no obrir-los tinc. Llàgrimes contingudes per que a les persones roines no ens deurien deixar plorar. I torne a parlar-te i a anar darrere teua per que et necessite; el dessig s’ha tornat fosc i només anhele els teus llavis tocant els meus, les meues mans rodejant el teu cos...

Tu no m’estimes, jo a tu amb bogeria.

Nits d'estiu

Una vesprada d'estiu a casa. Claves les últimes coses a la bossa: roba per a l'endemà, la càmera de fotos, el mòbil, les claus... Quan ja ho tens tot surts per la porta amb els cabells encara mullats. Ets un desastre, sempre arribes tard.

Per sort, no ets l'única que arriba tard. De fet, encara falta la meitat de la gent. Després d'una estona més d'esperar, una vegada s'ha reunit tothom i 20 minuts abans de que tanquen el supermercat entreu per fi a comprar. Tot a corre-cuita: cinc minuts per a agafar el sopar i 15 per a carregar l'alcohol al carro. Quan passeu per la caixa el caixer somriu i espeta un: "Menuda fiesta os vais a montar, ¿no?". No pots evitar somriure en recordar el neguit que produia fa només uns anys comprar alcohol... "I si em demanen el DNI?" "Ves tu, que sembles més major...". Ja només cal carregar les bosses al cotxe (una altra ventaja semi-nova) i vos poseu en camí.

En arribar allà comencen els preparatius. Es descarreguen els cotxes i tot es porta a la cuina. Les neveres cobren vida després d'estar practicament en desús. Els homes encenen el foc i cremen tot el que se'ls posa per davant. Les dones xafardejen, posen la taula i enceten la picaeta. Comença el dilema de la música: "Heu portat cd's?", "I on connectem el radiocassette?". Una vegada amb el foc i la música en marxa la gent comença a seure a taula, excepte els valents que fan la barbacoa, aguantant el fum que se't clava als ulls i la calor que s'apega al cos. "Va, aneu menjant, que es gelarà la carn!". Les converses ballen d'un costat cap a l'altre, el menjar també.

Quan tots esteu ben tips comença la sobretaula. S'apaga el radiocassette i unes mans arranquen les primeres notes de la nit a una guitarra. Són les cançons de sempre que mai podries cansar-te d'escoltar. Tothom canta i riu canviant lletres de manera quasi aleatòria mentre l'alcohol comença a fluir. Sorgeixen les llumaes de les càmeres, les idees estrafalaries i la bogeria general. No sé sap massa bé com, però algú ha aconseguit una botella de cassalla i ningú no pot rebutjar fer-se'n un glop.

Poc a poc, la nit s'apaga i el sol s'encen. Tothom s'adorm d'una o altra manera i, no és fins hores després, quan ets conscient de la nit passada. Obres els ulls amb la boca seca i el cap ballant i, en vore que tothom està encara gitat, pegues la volta al llit i tornes a dormir.

"Riurem i ballarem fins que s'acabe la nit, anirem empetats i ens perdrem per ahí. I encara que isca tot mal seguirem endavant, per molt temps que passe serem tots companys. Quan parega que tot s'ha acabat la farra continuarà!"
24 i jo, 24 i jo... Papara parapapa!

Cuando aterrizamos la nave levantó una enorme nube de polvo y pasaron unos segundos eternos hasta que pudimos vislumbrar nuestro nuevo hogar. Al abrir la puerta las escaleras se desplegaron y tu bajaste primero. Me tendiste la mano y di un salto pequeñito, suficiente como para sentir la falta de gravedad pero no para salir volando. Una vez con los pies en la... ¿tierra? empezamos a caminar hacia una colina. Tu andabas delante de mi, casi arrastrándome de la mano, y yo me entretenia dando patadas a una piedra.

Al llegar a lo alto de la colina dejaste ir mi mano y, con los brazos en jarra como quien corona una gran cima, admiraste el paisaje a nuestros pies.

Oímos un ruido a nuestra espalda y al girarnos vimos un hombrecillo verde de grandes ojos. Después de unos ruidos muy extraños que yo no logré entender, nos hizo un gesto para que le siguieramos. Tras cinco minutos de caminata, llegamos a un valle. En el centro, a lo lejos, se veia una especie de aldea de casas muy pequeñas.

- Mira cariño, es casi como en el folleto.

El hombrecillo verde nos llevó hasta una de las casitas y nos dio una llave. Tras lo que creo que fue una despedida entramos en casa.

- No está nada mal, en las fotos se veia mucho más pequeña.
- No entiendo porqué hemos tenido que venir a vivir aqui... No hay gimnasio, el supermercado está a dos planetas de distancia y el internet llega con años luz de retraso...
- Cariño, ya hemos discutido esto. Sabes que es nuestro lugar... El planeta de los amantes imposibles.
- Ya lo se... Pero aún no entiendo quien decide lo que es imposible y lo que no.