26 de set. 2011

"Corro perquè ja arribe el lloc on hem d'arribar"

Plovia. Plovia molt, moltíssim. Plovia com mai havies vist ploure en els 20 anys que portaves al món. No portaves paraigües, anaves amb màniga curta, pantalons vaquers i sandàlies, unes sandàlies de colors que t'havies comprat abans de l'estiu.

Plovia i no feies més que córrer, i les sandàlies banyades et feien esvarar-te i la camiseta se't pegava al cos. Centenars de gotes d'aigua s'esvaraven pels teus braços, d'altres et queien directament als ulls, com si d'una mena de col·liri es tractara (tant de bo haguera resultat curatiu, el col·liri). Els pantalons cada vegada pesaven més, i et xafaves la vorera mig trencada i plena de fang.

Pel carrer veies gent, sense rostre, i amb paraigües, tots de colors, uns amb dibuixos, d'altres transparents. Ningú semblava fixar-se en tu, que no paraves de córrer, que t'esvaraves i quedaves asseguda a terra durant uns segons, abans de ser conscient de la caiguda i tornar a alçar-te. Tothom semblava content, tot i la pluja torrencial; tothom reia i passejava animat. Semblava que sabien on anaven però no tenien presa per arribar.

En passar per davant d'una boca de metro, un calor apegalós pujava des del fons de les escales i s'escoltava el soroll de les vies i el xivarri de la gent. La idea d'agafar una drecera resultava molt temptadora, però tot i això no vas abaixar. "Els camins s'han de recórrer sencers, mirant cap endavant, sense oblidar el que hi ha enrere, i sobre tot sense perdre't res". Les paraules ressonaren al teu cap i et feren tremolar el cor, semblaven massa llunyanes, tot i que no feia més d'un mes que les havies escoltades.

Vas haver de creuar una carretera, ampla i amb molts carrils, tot de cotxes d'un costat cap a l'altre, sense cap semàfor (o potser si que n'hi havia semàfors?). En començar a creuar, les cames et van flaquejar i vas caure de genolls al terra, just damunt d'un toll d'aigua que et cobria la part inferior de les cames. Vas enfonsar les mans al fang del fons i vas començar a plorar, sense fer soroll, i les teues llàgrimes es confonien amb la pluja, que seguia caient, cada cop més dura, com si l'hagueres feta enfadar i aquell fóra el teu castic.

Estant allà, asseguda a un toll al bell mig de la carretera, un home es va apropar a tu. Portava els cabells i la barba curts. Somreia de manera familiar, no només amb la boca, sinó també amb els ulls verds. No portava paraigües, però semblava totalment sec.
- Vols que t'ajude? És quasi un miracle que cap cotxe t'haja passat pel damunt. - Aleshores et va estendre la mà i aquella veu va ressonar de nou dintre el teu cap.
- Els camins s'han de recórrer assoles, afrontant cada situació difícil com si fóra la primera, però sense oblidar que mai no serà l'última".
- Que tingues sort, doncs. Ja veig que no ha sigut cap miracle.

En allunyar-se et vas alçar, amb les cames tremolant i completament enfangada. Un cotxe va passar fregant-te, just per damunt del toll, i et va banyar sencera. Ja no ploraves, però, sinó que somreies amb aire distret mentre acabaves de creuar aquell carrer, pensant que potser l'endemà ja faria sol.