9 de jul. 2015

Encara em passa

Les 00:49 del 9 de Juny del 2015. Vaig al bany, em lleve les lentilles, em rente les dents i torne cap a l’habitació. Li desitje bona nit a Ana i tanque la porta. Tot està a les fosques, només entra llum per la finestra oberta, la persiana lleugerament pujada. No hi ha soroll al carrer. Em fique al llit, em tape amb el llençol, i en la següent respiració m’envaeix una idea: que bé estic, i quines ganes d’estar bé amb tú, així, aquí.

1 de març 2015

Tristor infinita Vol. 1

Una estació d'autobusos un diumenge per la vesprada es el lloc més trist del planeta. Tot de gent que es diu adéu, uns plorant, altres somrient, tots esperant que l'autobús encara tarde cinc minuts en eixir. "Vinga, per favor, no em puc creure que ja siguen i mitja". "Sou puntuals quan voleu, eh? I quan menys toca...!".

Els pares despedeixen els seus fills amb abraços forts. Els fills es mouen inquiets dins els braços dels seus pares. "Ja tinc 19 anys, i només me'n vaig una setmana, vols dir que cal tant drama?". 

Les parelles es besen, s'agafen, tot apretant l'altra persona, com si així encara la pogueren retindre un minut més. Olorant-se, mirant-se als ulls, fixant cada detall de l'altre per a aguantar fins que arribe el proper divendres. 

La paraula despedida cobra dimensions apoteòsiques. El ritme cardíac dels que es despedeixen s'accelera més i més conforme s'apropa el torn del que marxa a la cua davant del conductor. Es tanquen els estòmacs, s'apreten les dents, tremolen les mans, i pengen les llàgrimes en algun lloc al fons dels ulls. 

Es fabulen plans alternatius. "No l'agafes, queda't, per favor...". "Vine-te'n amb mi, marxem junts". Finalment la lluita interna la guanya el sentit comú, es separen, forcen un somriure, es diuen adéu. Retenen les cames, que volen còrrer en la direcció que el cap nega. 

Per una altra banda, una estació d'autobusos un divendres per la vesprada és el lloc més feliç del planeta. D'alguna manera ho havien de compensar.

2 de gen. 2015

La vida en groc.

Esgotat, consumit, buit per dins, acabat.
Així es sent el meu últim subratllador Faber-castell, llençat a la paperera en haver deixat de poder complir amb la seua feina. Un entre tants.
De vegades me'n penedisc de no haver guardat tots els Faber-Castell morts en acte de servei dins una capsa. Seria una bona foto, una capsa gegant plena d'inutilitat fosforescent. Realment m'eixiria més barat subratllar-me els ulls.
Busque als calaixos un nou Faber-Castell per a seguir pintant de groc els apunts de neurologia, i no, no hi és, no en queden. Com pot ser? Si els compre de quatre en quatre! M'alce mandrosa de la cadira i em lleve el pijama, tota calfreds, per a posar-me alguna cosa adequada per a eixir al carrer (tot i que, a estes altures, el que és poc adequat és eixir amb aquesta cara).
En sortir de casa, el sol és un flexo gegant que enlluerna. Camine quatre carrers fins arribar al meravellós basar amb els Faber-Castell a 0,85 cèntims. En creuar la porta: horror, no hi ha Faber-Castell grocs. N'hi ha blaus, verds, taronja, i fins i tot dos putos tos de rosa, però no hi ha groc. Han posat dues files de blau com per a dissimular: "no, no, grocs no n'hem tingut mai, venien dues files de blaus de fàbrica". Vinga ja, cabrons, no enganyeu a ningú.
Tranquil·litat, que potser els tenen baix del mostrador o al magatzem, al costat d'un gat daurat que mou la pota somrient perquè té al costat tots els Faber-Castell del món civilitzat i es sent poderós.
I li pregunte al oriental darrere del mostrador:
- Perdona, tienes subrayadores amarillos?
- No, no, no quedan.
I somriu, el fill de puta.
- Bueno, gracias! Hasta luego!
I jo també somric en despedir-me però, si fos més de nit, em pixava a la porta.
Passe per dues tendes més de camí a casa, però res, no tenen Faber-Castell. Em deprimisc, plore, maleïsc. I aleshores, entre tot de núvols de tempesta, el sol brilla refulgent i tinc una idea.
Entre a l'oficina de La Caixa que fa racó al carrer de casa, faig la cua pertinent i quan m'arriba el torn m'assec i m'aclarisc la gola:
- Bon dia. M'agradaria demanar un crèdit per favor.
- Molt bé, i per a què voldria els diners?
- Doncs volia comprar la fàbrica de Faber-Castell.
L'home se'n fot de mi, se'n fot molt fort, amb moltes ganes i durant molta estona.
Torne a casa i m'assec a la cadira, incapaç d'estudiar, de llegir els apunts o de continuar amb la meua vida sense els meus Faber-Castell grocs. Malalta del cap.