Qui matina fa farina

Aquest matí m'he alçat més prompte que de costum. Sóc mandrosa des que tinc memòria i els dies que m'alce matí són tan escassos com meravellosos. El primer que he fet ha sigut obrir la finestra i respirar profundament l'aire net de la matinada. Els carrers mig foscos, els fanals encesos encara que innecessaris. Són els millors moments del dia en que Barcelona, encara mig adormida, s'estén davant meua, obrint els ulls, i em proveeix les bafanades d'aire fresc que tan bé em venen de bon matí.

He mirat el rellotge i encara quedava una hora i mitja per haver d'anar a classe, a rodejar-me de gent que encara no conec, que no sé si vull conèixer, gent que no crec que arribe a ser important per a mi. M'agrada massa estar assoles, assoles a Barcelona. Perduda al bell mig del món la perspectiva d'haver de socialitzar-me no em crida gens l'atenció.

He posat el mòbil amb la música al bany i m'he dutxat mentre cantava les cançons que el reproductor elegia de manera capritxosa; tot i que estava en mode aleatori pense que aquest telèfon m'entén i sap quina música m'abelleix a cada moment. Quan he sortit he anat amb la tovallola lligada al cos, gotejant tota la casa fins la cuina i he posat una tassa amb aigua al microones. Un minut i llest. He ficat la bosseta de té blanc a la tassa i també un parell de terrossos de sucre.

Aleshores he anat a l'habitació i encara amb la tovallola he encés el portàtil. He posat "la pulquería" a l'Spotify i he començat a vestir-me mentre el té es refredava a la bancada de la cuina. Quan he estat vestida he agafat la tassa, encara cremant, i he segut davant del portàtil a llegir tot el que havia passat al món mentre jo dormia. No hi havia gran cosa a llegir, com a mínim res de nou. El món seguia girant tal i com l'havia deixat la nit anterior abans de gitar-me: només havien mort unes quantes persones i d'altres s'havien fet una mica més riques a costa dels demés.

Quan he acabat de llegir la frescor del matí ja no entrava per la finestra, els fanals s'havien apagat i als carrers començava a haver-hi activitat. El cel feia goig, em calfava la pell com ho havia fet tant de temps el sol de casa, el meu sol. En tornar a mirar el rellotge faltaven 45 minuts per al començament de les classes i vaig decidir anar caminant en compte d'agafar el metro. Vaig agafar la bossa, les claus, el mòbil, que encara estava al bany, i els auriculars i vaig tancar la porta rere meua.

Per fi eixia al carrer a gaudir del sol barceloní, a estar assoles, a ser anònima, a ser lliure i, malauradament, a seguir sent com era i no tan meravellosa com tots esperaven que fos. Tot i això, feia un bon dia.

Bon dia - Els pets