- I que hagués sigut de nosaltres si no haguessis anat aquell dia a casa de la Carla?
Ho pregunta després de parlar una estona de com va començar tot açò. Carla i jo érem companyes de l'escola, amigues que no es veien des de feia gairebé 10 anys, i un dia ens vam trobar a la Diagonal i va ser com si no hagués passat el temps. Vam començar a xarrar i, quan ens vam adonar, estàvem sopant a un baret a la dreta de l'eixample, contant-nos absolutament tot allò rellevant (i un bon grapat de tonteries) que ens havia passat en les nostres corresponents vides, i ens va sorprendre tant haver acabat allà, juntes, que vam decidir que el destí tenia alguna cosa a veure, i no podíem fer una altra cosa que complir la seua voluntat i seguir veient-nos tot i el temps passat, per a reprendre la vella amistat.
Així va ser com huit mesos més tard, després de diverses quedades per a prendre café, anar de compres, sopars i demés, va arribar l'aniversari de Carla i la seua parella em va convidar a la festa sorpresa que li havia preparat. I allà estava jo, finals d'abril, a la porta de la casa de la meua antiga i retrobada millor amiga, picant al timbre del seu pis. I quan es va obrir la porta, un desconegut em va mirar fixament amb els ulls ben oberts durant un segon, per a acte seguit sortir i tancar la porta darrere seua.
- Què fas? Perdona, però...
- Necessitava silenci per a gaudir d'aquest moment. - A continuació va esbossar un gran somriure i va esclatar en un riure exagerat.
El novio de Carla, que ho havia vist tot a un metre de la porta, va sortir del pis i tot rient em va dir que no li fes cas, que ja feia estona que bevia i li divertien aquestes extravagàncies. Aquella nit no li vaig poder llevar l'ull de damunt i, a dia de hui, encara no he pogut.
Aquesta nit no he pogut dormir per la febra. Em fa mal la panxa i tinc moltes ganes de vomitar tota l'estona. Ell es queda despert amb mi, fent el paper d'un perfecte infermer, tot i el risc de que li passe aquesta horrible grip estomacal. Sóc una malalta horrible, em queixe molt i exagere el meu paper per a rebre totes les seues atencions. Xarrem del dia que ens vam conéixer, ja que hui fa tres anys. Un comentari innocent encén la flama: "Aquell dia si que em trobava malament! Vaig estar a punt de quedar-me a casa, però no em volia perdre el primer aniversari de Carla després de la nostra retrobada!". Per un moment somriu, però acte seguit s'enfosqueixen els seus ulls i, amb la veu tremolosa, em fa aquella pregunta.
Esclate a riure, i això el fa enfadar. S'alça del llit i camina cap a la finestra. M'incorpore amb el cap ballant-me per la febra i vaig cap a ell, l'obligue a fer mitja volta i li agafe les galtes per a que em mire als ulls.
- Si jo no hagués anat a casa de Carla aquell dia, ens haguérem trobat en qualsevol altre punt del món, en qualsevol altre moment de les nostres vides. Perquè quan les coses estan fetes per a que passen, no importa la teua voluntat, o els factors externs que hi puguen influir. Estàvem dolçament condemnats a estar junts.
