19 de nov. 2011

Una sensació semblant

Com quan despertes pel matí al teu llit, coberta fins al nas amb les mantes, i desitjaries no haver de sortir d'allà mai. Escoltes el silenci rere la finestra: dels carrers sense posar, de la gent que encara dorm; i juraries fins i tot escoltar el fred, el vent gelat trencant la pau i la humitat adherint-se a les finestres.

Com quan, després d'uns moments de reflexió, l'obligació et venç i t'incorpores, encara tapada fins al coll, i fas una inspiració ben forta que et plena els pulmons de l'aire tebi que sura al teu voltant. I aguantes l'aire, assaborint el moment, fent com si pogués durar per a sempre; desitjant que no s'acabe mai, que es pare el temps i es torne eterna la sensació.

I en un instant de responsabilitat que no saps ben bé d'on ha eixit, et destapes i treus les cames del llit, i en tocar el terra amb els peus et ve un calfred, i se t'estarrufa la pell i se't posen durs els mugrons, i comences a tremolar, notant com el teu calor corporal s'enlaira ben lluny. I creues els braços i tremoles descontroladament, maleint el rampeig de mala consciència que t'ha portat a alçar-te.

Com quan en alçar-te et notes el cos estrany, aliè, i t'estires, ara un braç, ara una cama i després l'altra, i les articulacions ressonen després d'una llarga nit de son plaent que no pots deixar d'enyorar.

Com si em despertara després d'haver dormit al teu costat tota la vida i tu no hi fores allà. Com si hagueres marxat deixant-me l'ànima glaçada. Com una poalada d'aigua freda a sobre.