.

- ¿Y si me convierto en hombre lobo? 

                - ¡Te compraría un collar antiparásitos!

- ¿Y si me convierto en un vampiro?

                - Tendría que dejar de cocinar con ajo… 

 - ¿Y si me convierto en una araña gigante? 

                - Tendría que tejerte un jersey con ocho mangas. 

- Pero… ¿Y si un día te despiertas a mi lado y me he convertido en Frankenstein? 

                - Tendré que darte aceite en los tornillos. 

- ¿Y si yo fuera el Kraken?

                - Tendríamos que vivir cerca del mar. 

- ¿Y si fuera un caníbal? 

         
Se levantó de la silla y vino directa hacia mí. Me dio un mordisco en la nariz, de los que duelen, pero con una sonrisa enorme en la cara. Y me dio igual llegar a convertirme en un zombie hecho pedazos, si ella estaba dispuesta a coserme y dejarme como nuevo. 

Toquen a la porta

Toquen a la porta. No a la porta de fora, del portal, sinó a la porta de casa. Han tocat només una vegada, però al menys durant 15 segons. El timbre ha sonat molt alt, impossible no escoltar-lo.

Jo sóc al llit, panxa cap amunt, tapada amb l'edredó fins al coll, amb els braços per dins, creuats damunt el pit, fent una X, com un vampir al seu taüt. Mire al sostre intensament des de fa quasi 50 minuts, o això crec, perquè no he tret les mans del llit per a mirar l'hora al rellotge de la tauleta de nit.

Per la finestra entra llum, però no massa, quina hora deu ser? A més, només mirant cap a fora ja sé que deu fer fred. Un fred de pelar-se, i això que fins fa dos dies encara es podia sortir al carrer amb la samarreta de màniga curta.

M'he d'alçar? De veres? Qui collons toca a la porta, directament a la porta, no al timbre del portal! Un dimecres al matí? Què volen de mi? Ostres, tio... Qui pot ser? Segur que és algú que ve a anunciar-me la paraula de Déu, o algun veí al que se li ha caigut alguna cosa al pati i no pot esperar a demà. Segur que li ha caigut una pinça. Una puta pinça de la roba i ve a tocar-me al timbre en compte d'agafar-ne una altra. O un calcetí asqueroset, o el banyador de la piscina. I l'hauré d'agafar del terra, tot moll, i fer cara de: "oh! Aquí té vosté el seu apreciat banyador!". Merda de veïns i de vida en comunitat.

Puf, i si és el carter? A partir de quina hora treballa aquesta gent? No es suposa que t'avisen abans de venir? No estic esperant cap paquet, però... Ostres, no sé. I si la mare m'envia un paquet sorpresa? O pot ser una carta certificada, d'eixes que si no les arreplegues després tens un problemón. Però carta certificada a mi de què? De la uni? Estic esperant alguna carta de la uni?

Merda, tio, m'hauré d'alçar. I els altres què? Què passa? Ells no han sentit el timbre? Segur que estan plàcidament al llit pensant en qui deu ser i que no són hores, tampoc pensen alçar-se.

Però i si és un paquet de la mare? O una carta certificada de la uni... Si m'alce i és un veí li estampe el banyador a la cara.

Merda, merda, merda! Quant fa que estic ací rumiant? No han passat més de dos minuts, no? Al final em tocarà anar a correus a arreplegar el paquet! I si porta menjar potser es fa malbé!

M'alce d'un bot del llit, els peus descalços, tot el cos congelat. Ara mateixa em voldria morir. Ostres, i amb aquesta cara he d'anar a obrir la porta? Els primers quatre passos fins que òbric la porta de la meua habitació són força erràtics. En obrir, un vent fred m'envaeix la gola i se'm fica pel nas. Amb els ulls mig apegats avance cap a la porta, trontollant d'un costat a l'altre del passadís.

Despasse el forrellat, òbric la porta i plantat al bell mig del replà hi ha un home amb tratge negre, camisa blanca i corbata fosca que em diu que el president necessita els meus serveis, que es tracta d'un assumpte de vida o mort, crucial per al futur de la humanitat, i que l'he d'acompanyar de seguida.

Tanque ben fort, passe el forrellat i pegue mitja volta. Done per suposat que s'han equivocat i busquen al Sr. Bond, a l'altra banda del passadís. Merda de veïns i de vida en comunitat, tio...

Vaja, Rosa... No t'esperava per ací...

Bon dia full en blanc! Quant de temps sense veure’t, sembla que faça anys! (…) Bé, si, realment deu fer anys, no? Com et tracta la vida? (…) Home, no em digues! Però tu estàs bé? (…) Si és que hi ha gent que va pel món sense cap mirament! (…) Jo… Bé, faig el que puc. Ja saps, la uni, els entrenos… Estic intentant portar les coses al dia. (…) Ja, ja sé que tots els anys dic el mateix, però… De veres que aquest curs hi estic molt posada. (…) Home, a un cafè no et diré que no, és clar. (...) Com ho fem, doncs? Vens tu? Vaig jo? (...) Vale, pues... Ens veiem a les 17 allà? (...) Sí, sí, portaré llapis, no et preocupes. (...) Vinga, va! Ens veiem ara! Un besito!

Paraules clau:

- Reprendre 

v. tr. [LC] Continuar (alguna cosa que havia estat interrompuda). L’orador, després d’un descans d’un quart, va reprendre el seu discurs. Ara no faig res, però aviat reprendré les meves tasques. 

- Constància

f. [LC] Qualitat de constant, fermesa infrangible. Estudiar amb constància. La constància en el treball. La constància d’una amistat, d’una afecció.

Voler que sí

Saber que no i voler que sí.
Un dia d'estiu, la platja plena de gent de gom a gom. Estirar la tovallola i que uns nens que passen corrent pel costat la omplen de sorra. Una parella surt de l'aigua i es para a parlar a la voreta, just tapan-te el sol. Tancar els ulls i voler que en obrir-los tothom s'hagi esborronat en l'espai i regne el silenci en una platja privada. Saber que no.
Anar a un concert amb un posterior pica-pica. Parles amb gent que fa temps que no veus, i de lluny veus la taula amb el menjar. La panxa comença a fer sorolls que s'escoltarien des de la lluna. Voler que les persones amb qui parles callen i et deixen anar a fer un tast o, com a mínim, que caminen mentre parleu per a poder-los ignorar mentre decideixes si menjaràs primer un tros de coca o unes creïlles. Saber que no.
Anar al cinema, la sala mig buida, tu al bell mig de totes les butaques, en la posició perfecta, ni molt a prop, ni massa lluny. Una parella entra rient i donant-se crispetes l'un a l'altre, caminen cap a la teua filera. Voler que passen de llarg, que busquen un altre lloc, que es posen com a mínim en la filera de darrere. Saber que no.
Parlar amb amics d'un viatge. D'un viatge a l'altra punta del món, de quan comprareu el bitllet, de les visites que fareu, de l'hotel on dormireu. Voler que arribe l'endemà i compreu els bitllets, i feu el viatge i visiteu tots els llocs de la llista. Saber que no.
Voler anar al gimnàs tots els dies, saber que no.
Voler menjar millor, saber que no.
Voler portar-ho tot al dia, saber que no.
Voler estar amb ell, saber que no.
Voler que sí, saber que no, i tot i això, tot i l'obvietat del resultat, voler que sí.

Una distopía de mierda

Un mundo lleno de mierda. Pero no una mierda figurada, no algo metafórico. Algo tangible, mierda, suciedad, basura por todas partes. Pero no da asco, al contrario, está bien visto. Es como debe ser. Las cosas limpias asustan, molestan, son las que dan verdadero asco, angustia sólo con pensar en ellas.

No es un planeta antagonista al nuestro ni nada por el estilo, hablo de la Tierra, dentro de miles de años (o millones, depende...). Conceptos que cambian y dan la vuelta al mundo. O una moda estúpida que llega un día y se queda, y la gente deja de saber por qué hace lo que hace o por qué algo es como es. Simplemente nace, lo asimila, y vive su vida rodeada de mierda.

En esta distopía la gente también se da duchas. Se da duchas con agua y tierra, con agua sucia, con lo que viene a ser agua llena de mierda. No eres nadie si tu ducha tiene un filtro. Y cuando salen de la ducha cogen una toalla para "secarse". Una toalla que también está sucia.

Las venden de diferentes tipos en las tiendas. Hay toallas de basurero, toallas de charco, toallas de pantano... Los fabricantes de toallas cambiaron el chip, hubo una revolución en el mercado, y ahora en sus fábricas se dedican a fabricar toallas (como las de antes, exactamente iguales) y a llenarlas de mierda antes de venderlas.

En Portugal son los putos amos fabricando toallas llenas de mierda. Es normal, tenían la técnica de la toalla dominada, y llenarlas de mierda no tiene mayor complicación. Tienen la mejor mierda del mercado. Cuando te secas con una toalla portuguesa, acabas pringado hasta las cejas.

Como con todo hay gente que no se ha adaptado a los nuevos tiempos. Gente rara, esquiva, huraña. Gente que va limpia, que se niega a llenarse de mierda afirmando que es una guarrería. La mayoría viven apartados de la sociedad, ermitaños que viven en páramos alejados de pueblos y ciudades, gente que prefiere el olor a aire fresco al de los residuos en descomposición. ¡Locos! Acumulan desodorantes, antiguos frascos de perfumes con fragancias florales, toallitas refrescantes con olor a limón...

Todos los consideran parias sociales, aunque en el fondo hay mucha gente a la que no le queda claro esto de tener que ir todo el día lleno de mierda. Lo hacen, cumplen con los protocolos sociales de suciedad, se revuelcan en la basura cómo los más fervientes seguidores del mierderalismo (nombre provisional) pero en el fondo dudan. Dudan mucho acerca de por qué, y algunos están hartos y piensan en revelarse contra el sistema. En hacer una sentada enfrente de la puerta del sol, todos limpios, camisas blancas, champú y acondicionador en mano, y reivindicar que vuelva la sensatez a la población, y con ella la higiene personal.

Pero en fin, es muy difícil, tendrían que conseguir limpiarse toda la mierda que llevan encima, y es complicado, requiere mucho esfuerzo. Además, ¿de qué sirve que una persona limpia se plante a protestar frente a un planeta lleno de mierda?

Así pasa el tiempo, y la mierda se acumula, y... En fin, es una distopía un poco rara.

Asociaciones

Los caprichos de la mente, la involuntariedad de la memoria, el poder de la asociación. No las asociaciones obvias, no una cara y una persona, no me refiero a lo fácil. Me refiero a lo que crees olvidar y de repente un día vuelve a ti sin que lo quieras, y pueden provocar nostalgia, o la sonrisa más tonta del mundo, o el malestar más horrible.

Millones de neuronas que se ponen de acuerdo y crean recorridos, y tienen sitio para todo, menos para la materia del examen. Tienen sitio para los buenos momentos y los malos, y lo esconden, te esconden las cosas, y luego te las devuelven en un alarde de poder. "Mira lo que podemos hacer, cuidado con nosotras, somos más que células".

"Recuerdo incluso lo que no quiero", decía Cicerón, "olvidar no puedo lo que quiero". Esas benévolas neuronas, que tanta falta y tanto bien nos hacen, allí están, cavando en la corteza cerebral y a más olvido más profundas las zanjas.

Y esto lo maravilloso de las asociaciones, que pueden hacer daño y pueden llenarte el pecho de la más sencilla y sincera sensación de alegría. Escuchar una canción y recordar un libro, el sol en la cara leyendo en el balcón y una brisa helada que pone la piel de gallina.

Y no puedo más que dar gracias a esas malvadas neuronas, que involuntariamente o con toda la intención del mundo se activan un buen día y me hacen ver que no podría olvidar aunque quisiera. Que el pop-rock español siempre me va a recordar a otra época, que Amaral ya no canta igual. Que el sol calienta diferente, y el olor a sal es olor a infancia.

http://www.youtube.com/watch?v=O3Co9q0IgFw

Tornar

Tornar: Algú, anar devers el lloc del qual havia partit.
Gorra i banyador rosa, amb volants. Asseguda al terra, les mans plenes de sorra fent un forat a la voreta de la platja. En vindre una onada el forat es plena d'aigua. Plora, l'avi l'agafa en braços i la porta a l'aigua.

S'escabussen ambdós. La subjecta per la panxa i li diu que moga els peus, "així, molt bé, ara les mans, una darrere de l'altra". L'avi lleva les mans i ella s'esvera. L'avi la torna a subjectar.

En eixir de l'aigua l'avi l'asseca amb una tovallola d'Aladín. Els amics dels avis la criden, li pregunten si ja sap nadar, "a mi me n'hauràs d'ensenyar quan n'aprengues!" i somriu, i li falten tres dentoles.

L'avia li posa crema al nas, a les galtes i als muscles. Agafa una poma de la seua bossa i li l'allarga. Ella intenta fer un mos i li cau. La iaia agafa la poma i va fins a la voreta de la platja, la llava i li la torna a donar. Ella l'agafa amb força i fa un mos prou gran per a la seua edat. La boca se li omple de sabor a poma i mar, sabor a estiu.

A l'hora de dinar agafa la ma de l'avi i camina fins al club nàutic. Només entrar colpeja al nas la flaire a menjar, a pebrots, llom, pollastre... Però ella ja sap el que vol, entrepà de truita de creïlles. I el demana, i tornen a la platja i s'asseu a l'ombra del parasol, i l'entrepà quasi no li cap a la boca, i la iaia el fa bocins i li'l va donant.

I quan comença a caure el sol, la iaia la fa ficar-se a l'aigua i esbandir-se la sorra, i en eixir l'envolta amb la tovallola, la seca i li lleva el banyador tot moll, i li posa roba seca. I en deixar la platja i començar la pujada cap a casa, paren al puesto de gelats de sempre, i l'home la saluda i li somriu, i li pregunta si vol el de sempre, i ella afirma amb el cap, i el iaio paga i ella menja contenta tot el camí cap a casa.

I quant desitjaria tornar, anar devers el lloc del qual va partir.

Irritabilitat II

La gent que et mira descaradament al tren. Els subrayadors sense tinta. Tenir fred als peus. Les llibretes quadriculades amb les línies blaus. Que les crispetes dolces siguen totes del mateix color. Les dones majors que ocupen tota la vorera. El soroll d'un mosquit tocan-te l'orella una nit d'estiu. Posar-te protector solar ple de sorra. No tenir fixo quan fa falta. Que en escurar una cullera l'aigua salpique. La gent parada a l'esquerra de les escales mecàniques del metro. Les sandàlies de tacó. Les taques de greix als fulls. Els rellotges sense números. Els jerseis que piquen. Les piscines amb aigua calenta. Els paraigües a quadres. El fetge com a menjar. La gent que parla molt baixet. L'olor a humitat. Les caixes buides. La música d'espera dels telèfons d'atenció al client. El volum de la tele en un nombre imparell que no siga 5. El desaigüe ple de pèls. La coca-cola desventada. Els xiclets clix de fresa. Les camisetes de màniga llarga. El soroll de la llavadora. Dormir massa. Dormir poc.

Instrucciones para subir una escalera

"Las escaleras se suben de frente, pues hacia atrás o de costado resultan particularmente incómodas."

Si tuviera la oportunidad le pediría a Julio Cortázar que me explicara el mundo. Que me diera las instrucciones precisas para tender una lavadora, hacerme la cena o meterme en la cama. Que me explicase qué hay que hacer para levantarse por las mañanas, cómo se afronta un día nuevo sin que quede nada del anterior. Que me diga qué hay que hacer para encontrar lo que buscas o, mejor aun, que me diga qué debo buscar.

Que el mundo venga con un libro de instrucciones, que se especifique qué es adecuado y qué impropio. Que haya tablas, y listas, y esquemas. Y sea una edición de bolsillo.

Que las grandes mentes científicas se pongan manos a la obra, e inventen un dispositivo portátil que te avise cuando estés a punto de hacer algo mal, que suene una alarma, o se encienda un led rojo, o te dé un calambrazo en el brazo cuando te acercas irremediablemente al borde del precipicio.

Que esté claro de antemano lo que va a salir bien y lo que no, que no se creen esperanzas para luego destruirlas, que si hay que hacer algo sea para mejorar el presente, que nunca se vaya marcha atrás, solo hacia delante.

Que todas las escaleras sean igual de fáciles de subir que la de Cortázar, que no se rompan los peldaños ni se traben los pies.

"Llegando en esta forma al segundo peldaño, basta repetir alternadamente los movimientos hasta encontrarse con el final de la escalera. Se sale de ella fácilmente, con un ligero golpe de talón que la fija en su sitio, del que no se moverá hasta el momento del descenso."

Quedar-se parat

Com una eruga que decideix quedar-se a la crisàlide, i no sortir per no patir fred, per no patir fam, per no tenir por. Com qui en meitat d'una transformació vital es fa enrere, i es queda parat, meitat ell i meitat ell mateix (però diferent), i en el fons, un desconegut. Com qui en una platja buida i freda camina fins a la vorera del mar volent ficar-se ben endins, i en banyar-se els peus queda glaçat i no pot ni avançar ni retrocedir, només tremolar mirant el cel.

Qui no pot anar enlloc, ni lluny ni a prop, se sent empés pel temps. Passen dies, setmanes, mesos, anys, i petrificat al mig de quelcom li crema l'impotència, el no poder, el no voler. La vida implica canvi, o pot ser és canvi, i qui, per qualsevol motiu, no està disposat a deixar-se portar, a evolucionar, a fer giravoltes en els braços de la vida sense saber on acabarà, qui no pot fer-ho, qui no vol fer-ho, està condemnat a patir, a plorar, a tremolar de rabia en un desesperat intent per mantenir-se ferm, fins que, esgotat, buit, inert, finalment es engolit per les ones, i desperta a un lloc incert del seu món, sent una persona totalment diferent, i havent d'acceptar certes coses.

Així és com vestisc ara.
Aquest és el meu color.
Açò és el que vull.
Aquesta és la gent que estime.
Ací és on vull estar.
Açò és el que puc fer.

I deixar passar el temps fins a la següent onada.